Eugenio Montero Ríos

Eugenio Montero Ríos

Eugenio Montero Rius (Santiago de Compostela, 13 de novembre de 1832-Madrit, 12 de maig de 1914) va ser un polític i juriste espanyol, ministre de Gràcia i Justícia en Amadeo I i ministre de Foment, president del Tribunal Suprem, president del Consell de Ministres d'Espanya i president del Senat en la Restauració.

Biografia

Orige

Va iniciar els seus estudis en el seminari de Santiago, abandonant-els per falta de vocació. Va estudiar Dret en l'Universitat de Santiago de Compostela i va ser catedràtic de Dret Canònic (disciplina eclesiàstica) en l'Universitat d'Oviedo (1859), traslladant-se a l'Universitat de Santiago de Compostela en 1860 i en 1864 a l'Universitat Central de Madrit. Va fundar el periòdic d'idees alvançades, L'Opinió Pública, portaveu d'Antonio Romero Ortiz, un dels participants en l'alçament del comandant Solís de 1846 en Lugo.

Família

Va contraure matrimoni en 1862 en Avelina Villegas Rubiños. D'este matrimoni varen nàixer huit fills. Les filles, menys la primera, que va morir jove, es varen casar totes en diputats en Corts. La menor, María Victoria, en Manuel García Prieto, que va escomençar de pasante del seu bufet, despuix es va convertir en el seu gendre i diputat per Santiago durant vint anys, i a la mort del seu sogre, en el seu albacea polític al front de les huestes monteristas fins a alcançar la jefatura del Partit Lliberal i la presidència del Govern. Dels fills varons, els dos majors varen fallir prematurament i els atres dos també varen ser diputats en Corts: Eugenio, per Murs i Santiago, i Avelino, per Mondoñedo i Lugo, ademés d'eixercitar càrrecs polítics i administratius importants. Avelino, que havia naixcut en Madrit l'11 d'agost de 1875, es va casar en la cubana Dolors Fernández Monteverde.

Sexeni democràtic

Montero Rius en 1870 com ministre de Gràcia i Justícia, gravat de L'Ilustració Espanyola i Americana.

Va començar la seua participació en la política dins del Partit Progressiste de Juan Prim. Despuix de la Revolució de 1868, va ser diputat en les Corts constituents de 1869 pels progressistes per la província de Pontevedra, i va participar en el govern de Prim en 1870 com ministre de Gràcia i Justícia. Partidari de la separació entre Iglésia i Estat, va introduir com a importants novetats la llei de registre civil i del matrimoni civil (Llei Provisional de Matrimoni Civil). Va ser un dels màxims valedores d'Amadeo I, en el que va ocupar en atres dos ocasions la mateixa cartera, promovent mides llegislatives tendents a separar l'Iglésia i l'Estat. Va acompanyar al rei a Lisboa en 1873, despuix de la seua renúncia. En 1873 va participar en la fundació del Partit Republicà Democràtic de Cristino Martos i en 1877 en la creació de l'Institució Lliure d'Ensenyança, de la qual va ser nomenat rector en 1877.

Restauració borbònica

Al principi de la Restauració borbònica va oscilar entre el republicanisme (en 1880 encara firma un manifest republicà) i el lliberalisme. Pero incapaç de desenrollar un partit lliberal que poguera competir en Práxedes Mateo Sagasta, al final es va unir a la seua causa. Va ser ministre de Foment entre el 27 de novembre de 1885 i el 10 d'octubre de 1886, ministre de Gràcia i Justícia entre 11 de decembre de 1892 i el 6 de juliol de 1893, president del Tribunal Suprem (1888) i de ministre de Gràcia i Justícia (1892). Va ser president de la delegació espanyola que va negociar el Tractat de París, despuix de la guerra en els Estats Units (1898) i que va supondre la pèrdua de les últimes colónies. Despuix de la mort de Sagasta en 1903, li va succeir de forma provisional, i va encapçalar, junt a José Canalejas i Vega d'Armijo, la fracció més izquierdista, oposta al centrisme, més moderat, de Segismundo Moret.

President del Consell de Ministres

Va ser president del Consell de Ministres entre el 23 de juny de 1905 i l'1 de decembre de 1905. La seua oposició al monarca Alfonso XIII per no voler castigar als militars en l'incident del semanari satíric ¡Cu-cut! va motivar la seua dimissió l'1 de decembre de 1905 (Montero Rius va ser substituït per Moret, el qual es aprestó a promulgar la Llei de Jurisdiccions). Va morir en Madrit el 12 de maig de 1914. Va ser enterrat en la cripta de la seua pazo de Lourizán en Pontevedra i els seus restants mortals varen ser posteriorment traslladats en 1945 a l'iglésia de La nostra Senyora dels Plaers, també en Lourizán. En el seu testament renunciava a les condecoracions obtingudes de la Corona.

Ideologia

Montero Rius, fotografiat per Kaulak.

Montero Rius representa d'alguna manera l'entramat lliberal del caciquisme polític dominant en la Galícia de la Restauració. Va ser cap d'una àmplia família sanguínea i política formada pels seus gendres (Benito Calderón Ozores, Manuel García Prieto) i fills (Eugenio i Andrés Avelino Montero Villegas) en ramificacions en les quatre províncies. Els interessos organisats entorn a este polític cobrien al començament d'el XX la major part de Galícia. A la seua residència del pazo de Lourizán, en Pontevedra, acodien polítics, periodistes i hòmens destacats de l'época en pelegrinage com si d'una meca política es tractara.

Vore també

• Anex:Primer Govern d'Eugenio Montero Rius (1905)
• Anex:Segon Govern d'Eugenio Montero Rius (1905)
• Pazo de Lourizán
• Iglésia de La nostra Senyora dels Plaers
• Gran Via de Montero Rius

Bibliografia

• (2012).«Eugenio Montero Rius: polític del dret i cacic de la Restauració».21(1)

267-286.ISSN 1132-9947.