Espoleta de proximitat
Una espoleta de proximitat (també cridada espoleta VT ) és una espoleta dissenyada per a fer detonar un dispositiu explosiu automàticament quan la distància a l'objectiu és menor que la predeterminada en la seua programació, o quan el blanc passa a través d'un determinat pla.
Descripció
El concepte va ser establit per investigadors britànics, sent desenrollat pel físic Merle A. Vaig tindre en l'Applied Physics Lab (APL) de The Johns Hopkins University. Esta espoleta és una de les innovacions més importants de la Segona Guerra Mundial. L'adopció de l'espoleta de proximitat va contribuir enormement a la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial.
Història
Mecanismes previs
Abans de l'invenció de l'espoleta, la detonació es conseguia per contacte directe, per cronómetro o altímetro. Tots estos sistemes tenien alguna desventaja. La provabilitat d'un impacte directe era chicoteta; i colocar un cronómetro depenia d'un càlcul molt afinado que poques voltes corresponia a la realitat. En l'espoleta de proximitat, de lo únic que es preocupava el tirador era de colocar el proyectil o missil en una trayectòria que, en algun moment, passara prop del blanc. Açò no era tasca simple, pero prou més que els métodos anteriorment existents.
EL us de cronómetros per a produir raches contra blancs terrestres requerix observadors que suministren informació. Açò no és pràctic en moltes situacions i ralentisa la presa de decisions. Els requeriments de les espoletas de proximitat unides a determinades armes com artilleria i morters són resolts per mig d'una série de paràmetros prefixats (i.g. 2, 4 o 10 metros) d'altura sobre el sol, que poden ser fixats pels artilleros abans del dispar.
Se sugerix
L'espoleta de radiofrecuencia va ser proposta per l'Establiment de la Defensa Aérea britànica en una memòria datada en maig de 1940, de William A. S. Butement, Edward S. Shire, i Amherst F.H. Thompson.[1] Els inventors varen construir un circuit de placa de proves i el concepte va ser provat en un laboratori movent una placa d'estany a diferents distàncies. Proves de camp primerenques varen conectar el dispositiu a un disparador tiratrón que operava en una cambra montada en una torre que fotografiava avions que passaven per a determinar la funció espoleta. Prototips de espoletas varen ser construïts en juny de 1940, i instalats en proyectils no rotatoris (nomene còdic britànic per als eixides de combustible sòlit disparats a blancs suspesos d'un globo aerostático).[1]
S'entreguen els experiments a Estats Units
Els detalls d'estos experiments varen ser entregats al Laboratori d'Investigació Naval dels Estats Units i al Comité d'Investigació de la Defensa Nacional (National Defense Research Committee NDRC) per la Missió Tizard en setembre de 1940, sobre la base d'un acort informal entre Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt per a intercanviar informació militar d'importància potencial.[1]
Experiments nortamericans
Despuix de la recepció dels detalls britànics, els experiments varen ser exitosament duplicats per Richard B. Roberts, Henry H. Porter, i Robert B. Brode baix la direcció del president de la secció T del NDRC Merle Vaig tindre.[1]Lloyd Berkner de l'equip de Vaig tindre va dissenyar un dispositiu millorat usant tubos per a transmissió/recepció. En decembre de 1940, Vaig tindre va invitar a Harry Diamond i Wilbur S. Hinman, Jr, del Institut Nacional d'Estàndarts i Tecnologia (National Bureau of Standards, NBS) per a investigar l'espoleta millorada de Berkner.[1] L'equip NBS va construir sis dispositius, els que varen ser instalats en bombas de caiguda lliure i provades exitosament en l'aigua el 6 de maig de 1941.[1]
Fallos
Treballs paralels del NDRC es varen enfocar en les espoletas antiaèrees. Problemes majors varen ser els fallos dels micròfons i de les vàlvules de buit atribuïts a la vibració i a l'acceleració dels proyectils d'artilleria.
Proves
L'espoleta T-3 va tindre un èxit de 52 % contra blancs en l'aigua, quan va ser provada en giner de 1942. La Marina dels Estats Units va acceptar la taxa de fallos i l'USS Cleveland (CL-55) va provar munició en espoletas de proximitat contra blancs volants radi guiats en la Baïa de Chesapeake en agost de 1942. Les proves varen ser tan exitoses que tots els blancs estaven destruïts ans que s'acabaren les proves.
S'escomença la producció
Les espoletas de proximitat varen entrar ràpidament en les cadenes de producció.[1] Una planta de General Electric que fabricava lluïxes per a arbres de Nadal en Cleveland, Ohio, va ser modificada per a produir vàlvules de buit; i les espoletas varen ser ensambladas en les plantes de General Electric de Schenectady, Nova York, i de Bridgeport, Connecticut.
Vannevar Bush
- Artícul principal → Vannevar Bush.
Vannevar Bush, cap de la Oficina d'Investigació Científica i Desenroll (Office of Scientific Research and Development OSRD) durant la Segona Guerra Mundial, va atribuir a l'espoleta de proximitat tres grans guanys:
- Va ser una important defensa davant els atacs dels kamikazes en l'Oceà Pacífic. Bush va estimar un increment d'un 700% de l'efectivitat de l'artilleria antiaèrea de 5 polzades en esta innovació.
- Va ser part important de les bateries antiaèrees controlades per radar que finalment varen neutralisar a les bombes volants V-1 en Anglaterra.
- Va ser entregada per a l'us terrestre just abans de la Batalla de les Ardenas, permetent causar grans danys a les divisions alemanes en camp obert. Els alemans se sentien segurs perque el mal temps no permetia una bona observació de l'artilleria i en els antics sistemes no es podia apuntar adequadament. El General Patton va dir que l'introducció de l'espoleta de proximitat requeriria una re-adequació de tota la tàctica de guerra terrestre.[2]
Vore també
Espoleta de proximitat en el Viccionari.
- Espoleta multiopció M734
Referències
- Notes
- Bibliografia
- Ralph B BaldwinThe Deadly Fuze Jane's, 1980. ISBN 0-354-01243-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Espoleta de proximidad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.