Rafael Lapesa

Rafael Lapesa Melgar


Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Filòlec i escritor
Naiximent:	8 de febrer de 1908
Lloc de naiximent:	Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció:	1 de febrer de 2001
Lloc de defunció:	Madrit, Espanya

Rafael Lapesa Melgar (Valéncia, 8 de febrer de 1908 - † Madrit, 1 de febrer de 2001), fon un filòlec i escritor valencià. Fon membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) i de la Real Acadèmia de l'Història.

Biografia[editar | editar còdic]

Rafael Lapesa naixqué en la ciutat de Valéncia, el 8 de febrer de l'any 1908, poc despuix la seua família es traslladà a Madrit en l'any 1916.

Cursà el bachillerat en l'Institut Cardenal Cisneros, a on tingué entre atres professors al filòlec Vicente García de Diego, a Francisco Morán i a Eloy Luis André. En 1925, mentres estudiava Filosofia i Lletres en Madrit, coneix a la que serà la seua futura esposa, la seua condiscípula Pilar Lago de Couceiro. Ella treballava en el Tribunal de Contes i ell en una societat de segurs, "Los Previsores del Porvenir". Varen seguir els cursos d'Andrés Ovejero sobre Miguel de Cervantes i d'Américo Castro sobre història de la llengua espanyola. Ya llicenciats, es retroben en el Centre d'Estudis Històrics, a on Rafael és becari (1927-28) i colaborador (1929-39). Allí es va formar baix la supervisió del director, Ramón Menéndez Pidal, i els filòlecs Tomás Navarro Tomás i Américo Castro.

Es doctorà en un estudi sobre El dialecte asturià occidental en l'Edat Mija. En l'any 1930 va guanyar per oposició una càtedra d'institut d'ensenyança mija en Llengua Espanyola i Lliteratura, que va eixercitar en Madrit (1932-41), Oviedo (1942) i Salamanca (1942-47), al mateix temps que impartia cursos en les seues universitats respectives.

En l'agost de l'any 1932 es va casar en Pilar Lago; el matrimoni no tingué fills. La Guerra Civil li pilla realisant les seues llabors docents; fon el responsable administratiu del Centre d'Estudis Històrics en Madrit fins a 1937 per encàrrec del seu Secretari Tomás Navarro Tomás. A causa de la seua pronunciada miopia, se li destina a alfabetisar soldats republicans, lo que va recordar com una de les experiències humanes més gratificants de la seua vida. Acabada la guerra, seguí treballant en el Centre d'Estudis Històrics i també estigué en Oviedo i Salamanca com a professor.

Entre els anys 1947 i 1978 va eixercitar la càtedra d'història de la llengua espanyola en l'Universitat de Madrit, en la que va destacar per les seues qualitats docents formant a dos generacions d'especialistes, entre els que cal citar a Diego Catalán, Fernando González Ollé, Domingo Ynduráin, Francisco A. Marcos Marín, Rafael Cano Aguilar, María Teresa Echenique o Manuel Ariza Viguera, entre uns atres. Un dels seus companyers acadèmics digué d'ell:

És capaç de fer lo que siga pels seus alumnes, menys enfadar-se.

Corregia de forma minuciosa els exàmens.

També en l'any 1947 començà a treballar en el Seminari de Lexicografia de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), recent creat per a elaborar el Diccionari Històric de l'espanyol. Lapesa fon despuix subdirector (1950-68) i director (1969-81) del Seminari.

Ensenyà també en universitats americanes com a professor visitant: Princeton (1948-49), Harvard (1948,1952-54), Yale (1949 y 1952), Berkeley (1949), Pensilvania (1952) i Wisconsin (1956). En esta última fon investigador del Institute for Research in Humanities durant el curs 1959-60. Aixina mateix, va ensenyar en les Universitats de Puerto Rico (1960), Buenos Aires i La Plata (1962), i en el Colege de Mèxic (1960 i 1968).

Tambe oferí moltes conferències en moltes atres universitats de França, Anglaterra, Alemània, Itàlia, Suècia, Finlàndia, Estats Units, Colòmbia, Mèxic, Argentina i Perú.

En l'any 1954 ingressà com a membre de número en la Real Acadèmia Espanyola (RAE), de la que fon secretari entre els anys 1964 i 1971, aixina com director interí en 1987 despuix de la renúncia de Pedro Laín Entralgo.

En l'any 1982 fon nomenat acadèmic de l'Història, pero va retardar pronunciar el seu discurs d'ingrés durant catorze anys a causa de la malaltia de la seua esposa, fins que ho va fer en 1996.

Escrigué una Història de la llengua espanyola (1942) que fon molt reeditada des de fa décades, i importants llibres sobre la matèria com els seus Estudis d'història llingüística espanyola (1985) i L'espanyol modern i contemporàneu (1996). Es va interessar sobretot en el desenroll de la sintaxis històrica espanyola conciliant la tradició positivista de la neogramàtica i l'estilística de Bally en l'estructuralisme, llavors en auge.

Publicà ademés numerosos artículs en les revistes especialisades, reunits en les casi mil pàgines dels dos toms de Estudis de morfosintaxis històrica de l'espanyol editats per Rafael Cano i María Teresa Echenique (2000).

Concebí les orientacions metodològiques i participà en el monumental Diccionari històric de la llengua espanyola, començat en el Seminari de Lexicografia de la Real Acadèmia Espanyola i que es va encarregar d'impulsar. Les seues aportacions a l'estilística foren també notables a través dels treballs continguts en De l'Edat Mija als nostres dies (1967), La trayectòria poètica de Garcilaso (1948, tercera edició molt ampliada en 1968), Poetes i prosistes d'ahir i de hui (1977), D'Ayala a Ayala (1988), De Berceo a Guillén: estudis lliteraris (1997), etc... Se li deuen més de doscentes obres, puix no en va, posà en el seu despaig la següent màxima: "Deu beneïxca a qui no em faça perdre el temps". Eixa placa despuix de la seua mort passà al despaig d'un dels seus discípuls, el fallit catedràtic de l'Universitat de Sevilla Manuel Ariza Viguera.

Reconeiximents i distincions[editar | editar còdic]

Fon vicepresident entre els anys 1965 i 1971 i president entre 1974 i 1977 de l'Associació Internacional d'Hispanistes, membre d'honor de la Modern Language Association of America, de la American Association of Teachers of Spanish and Portuguese; membre de la Hispanic Society of America; membre corresponent de la Real Acadèmia Gallega, de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l'Acadèmia Argentina de Lletres, de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguay, de l'Acadèmia Paraguayana de la Llengua, de l'Acadèmia d'Arts i Lletres de Puerto Rico, del Real Institut d'Estudis Asturians, de l'Institució Alfons el Magnànim de Valéncia i del Centre de Cultura Valenciana, ara Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Cavaller de la Legió d'Honor i de l'Orde d'Andrés Bello. Rebé importants condecoracions i obtingué els premis Menéndez Pidal d'Investigació en 1983, i el Príncip d'Astúries de les Lletres (1986). Fon, ademés, doctor honoris causa per les Universitats de Valéncia (1985), Oviedo (1985), Salamanca (1986), Nacional d'Educació a Distància i Helsinki (1990) i Toulouse i professor honorari de la de Sant Marcs de Lima.

Obra[editar | editar còdic]

Algunes de les obres de l'autor:

Historia de la lengua española, Madrid, Escelicer, 1942. 9.ª edición refundida y aumentada, Madrid, Gredos, 1980/1984/1991.
Introducción a los estudios literarios, Barcelona, Rauter, 1947. 18.ª edición, corregida y aumentada, Madrid, Anaya, 1992.
La trayectoria poética de Garcilaso, Madrid, Revista de Occidente, 1948. Última edición revisada, Madrid, Alianza, 1985.
Los decires narrativos del Marqués de Santillana. Discurso de ingreso en la Real Academia Española, Madrid, 1954.
La obra literaria del Marqués de Santillana, Madrid, Ínsula, 1957.
De la Edad Media a nuestros días, Madrid, Gredos, 1967.
Poetas y prosistas de ayer y de hoy. Veinte estudios de historia y crítica literarias, Madrid, Gredos, 1977.
Estudios de historia lingüística española, Madrid, Paraninfo, 1985.
Garcilaso: estudios completos, Madrid, Istmo, 1985.
De Ayala a Ayala. Estudios literarios y estilísticos, Madrid, Istmo, 1988.
Léxico e historia, Madrid, Istmo, 1992.
El español moderno y contemporáneo: estudios lingüísticos, Barcelona, Grijalbo-Mondadori, 1996.
De Berceo a Jorge Guillén: estudios literarios, Madrid, Gredos, 1997.
El dialecto asturiano occidental en la Edad Media, Sevilla, Universidad, 1998.
Generaciones y semblanzas de claros varones y gentiles damas que ilustraron la filología hispánica de nuestro siglo, Madrid, Real Academia de la Historia, 1998.
Estudios de morfosintaxis histórica del español, Madrid, Gredos, 2000.

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

Bibliografía de Rafael Lapesa, Universidad de Murcia, 1994
Blecua, José Manuel Biografia de Rafael Lapesa

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rafael Lapesa.

Rafael Lapesa en Wikipedia