Vicent González Lizondo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Lizondo»)
Anar a la navegació Anar a la busca
Vicent Gonzalez Lizondo
Vicent González Lizondo
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Empresari i polític
Naiximent: 22 d'agost de 1942
Lloc de naiximent: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 23 de decembre de 1996
Lloc de defunció: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Vicent González Lizondo (Valéncia, 22 d'agost de 1942 - † 23 de decembre de 1996) fon un empresari i polític valencià i figura líder del valencianisme[1] i de tall conservador [2]

Biografia[editar | editar còdic]

Vicent González Lizondo naixqué en l'any 1942, en el carrer Folch i Cardona de la ciutat de Valéncia, en la casa familiar. Estudià fins als catorze anys, edat en què es posà a treballar com a aprenent en un taller de metalúrgica. Inicià una carrera militar en la Marina Espanyola, que poc despuix abandonaria per a tornar a la vida civil. Treballà com a agent comercial, i als 25 anys funda l'empresa de pinzells i broches Greco, S.A., situada en la ciutat de Valéncia, a partir d'una atra empresa que ya existia.

Tenia dòna i varis fills, un dels quals, Vicent González-Lizondo Sánchez, ingressà en els anys 2000 dins d'Unió Valenciana (UV).

Trayectòria política[editar | editar còdic]

Inicis polítics[editar | editar còdic]

Des de les bases del Grup d'Acció Valencianista i l'Unió Regional Valenciana va fundar junt al també exalcalde de Valéncia, Miquel Ramón Izquierdo, el partit regionaliste Unió Valenciana. En 1977 formà part del recent naixcut partit Unio Regional Valenciana, formació sorgida despuix de les eleccions llegislatives de 1977, que tragué 1 regidor en l'Ajuntament de Valéncia. Este partit es pot considerat el germe de la futura Unió Valenciana.

Unió Valenciana[editar | editar còdic]

Cartell electoral

Fon President i fundador, en 1982, junt a Miquel Ramón Izquierdo i atres persones, del partit valencianiste Unió Valenciana, en el que desenrollara la seua vida política fins a l'any 1996.

En les Eleccions municipals espanyoles de 1983, ixqué elegit regidor en la Ciutat de Valéncia, càrrec que va repetir en les Eleccions municipals espanyoles de 1987, en les que UV fon el segon partit més votat, despuix del PSOE. Quan l'alcalde, el socialiste Ricart Pérez Casado, dimití a finals de 1988, González Lizondo presentà la seua candidatura en el recolzament d'Alianza Popular, pero fon derrotat per la socialista Clementina Ródenas per 14 vots contra 13. La candidatura de Lizondo no va conseguir el recolzament del Centro Democrático y Social.[3]

Biografia de Vicent González Lizondo

En les Eleccions generals espanyoles de 1989 fon un dels dos diputats d'Unió Valenciana, sent portaveu del Grup Mixt. Gràcies al pacte d'Unio Valenciana en el Partido Popular en les Eleccions municipals espanyoles de 1991, Rita Barbera accedix a l'Alcaldia de Valéncia. González Lizondo fon primer Tinent d'Alcalde de Valéncia, en Rita Barberà com a alcaldesa, pero va dimitir a l'any següent despuix de que un membre d'UV abandonara el grup i l'equip municipal PP-UV perguera la majoria en l'Ajuntament.

En les Eleccions generals espanyoles de 1993 González Lizondo torna a ser diputat, ara en solitari, i integrat en el Grup Mixt. Pero en octubre de 1994 renuncià al seu escan, mesos despuix d'haver segut intervingut del cor, sent substitut per José María Chiquillo.

Mes tart, a pesar del seus problemes coronaris, es presenta a les Eleccions a les Corts Valencianes de 1995, a on Unió Valenciana obté 5 diputats. Gràcies al nomenat Pacte del Pollastre, Eduardo Zaplana, del Partido Popular, accedí a la Presidència de la Generalitat Valenciana, i González Lizondo fon nomenat President de les Corts Valencianes, entrant Unió Valenciana en el govern, en vàries conselleries al seu càrrec.

Polèmica dins d'Unió Valenciana[editar | editar còdic]

En novembre de 1996, despuix de numerosos enfrontaments en la nova direcció del partit, liderada per Héctor Villalba, González Lizondo fon expulsat d'Unió Valenciana al considerar la majoria de la militància que havia propiciat un gir del partit cap al Partido Popular.[2] Durant un ple del Parlament el 19 de decembre patí un infart, i muigué quatre dies despuix per un paro cardíac.

El seu falliment[editar | editar còdic]

I com tot home destacat per les seues virtuts, fon rebujat pels mediocres, ademés del calvari pel que li varen fer passar dins del seu propi partit, va donar al trast en la seua vida. De fet, González Lizondo fon expulsat -de la mateixa manera que els que li recolzaven-, per negar-se a que Unió Valenciana s'escorara cap al nacionalisme valencianiste. El cor de Vicent González Lizondo no va poder aguantar més -despuix de tants anys de sacrifici personal, familiar i polític, per i per a Valéncia- la desllealtat dels seus propis excompanyers de partit.

El president de les Corts Valencianes, Vicente González Lizondo, va morir el 23 de decembre d'un atac al cor, del que sofria des de feya anys. La capella ardent fon instalada en les Corts. Mils de valencians varen acodir a donar-li l'últim adeu. Es varen oficiar solemnes funerals en la Catedral de Valéncia i fon soterrat, en l'intimitat, en el cementeri de Valéncia el dia de la Nit de Nadal.

Ingressà d'urgència en el Clínic el 17 de decembre, despuix de sofrir una arrítmia abans d'intervindre en les Corts per primera volta com a representant del grup mixt. El seu estat era greu i fins al rei Joan Carles I es va interessar per la seua salut. Despuix d'una llaugera recuperació, el seu cor es va parar.

González Lizondo va fundar Unió Valenciana, d'a on fon expulsat pocs dies abans de morir pels qui li varen succeïr en els càrrecs principals del partit.

Fon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Valéncia, diputat en el Congrés i president de les Corts. Va consagrar tota la seua vida a defendre tot lo valencià.

Llibres[editar | editar còdic]

Portada del llibre "No, sin nosotros"

Semblança[editar | editar còdic]

I és que hi ha moments en l'història, en els que apareixen hòmens que marquen la diferència. Un d'ells fon Vicent González Lizondo, qui va voler renunciar al seu sòu de diputat nacional, i quan no se li va permetre per la cambra, va insistir que el seu sòu s'entregara íntegrament a la Creu Roja Espanyola.

Com a diputat nacional, les seues intervencions en defensa dels interessos valencians mai varen passar inadvertides, ni per al govern, ni per a l'oposició, ni per als mijos de comunicació, tant nacionals com internacionals. La seua coneguda intervenció en la tribuna d'oradors del Congrés dels Diputats, depositant una taronja durant la seua exposició, va ser protestada en chiulits, rialles i cameig del grup popular, pero açò no li va dissuadir per a continuar en les seues paraules; i en finalisar, va agarrar la taronja, es va dirigir a l'escan ocupat pel president del govern socialiste, Felipe González i, depositant-la sobre els papers d'este, li va dir: "esta taronja és per a que no s'oblide dels problemes que tenen els llauradors i els valencians".

També és coneguda la seua valenta defensa de la llengua valenciana, com una de les llengües de la nomenada “Europa de les Regions”; havent entregat dies abans, al Constitucional, un complet dossier referent ad açò.

Una part molt rellevant de l'història de Valéncia està firmada i sagellada a fòc per González Lizondo, home honest i cabal, que dia lo que sentia i actuava en extrema fidelitat als seus principis.

Cites[editar | editar còdic]

Uno de los factores que explica el aletargamiento de la sociedad valenciana es la ausencia de una burguesía nacionalista, poco comprometida con la personalidad valenciana, y que sólo aspira a obtener beneficios de su participación en la economía, dejando de lado las cuestiones de carácter político.
Paraules de Vicent González Lizondo en el llibre No, sin nosotros. Citat per Carles Recio en el seu llibre La vida por Valencia.
Cataluña o País Vasco tienen un mayor peso nacionalista en sus sistemas políticos, porque poseen sólidas burguesías que están fuertemente comprometidas con el proyecto nacionalista en sus respectivas comunidades.
Paraules de Vicent González Lizondo en el llibre No, sin nosotros. Citat per Carles Recio en el seu llibre La vida por Valencia.
En una Universidad anclada en el pasado, divorciada de la sociedad actual. Universidad que no hay más remedio que bautizar como antivalenciana, con un rector y determinados elementos de ella añorantes de pasadas épocas, en las que su omnipotente poder campaba por sus respetos...Donde se practica un terror colectivo en las escuelas obligando a aprender una extraña jerga, y se penaliza con suspensos de todo un año de trabajo a los que no están dispuestos a traicionar sus orígenes, ni su lengua, ni a su tierra. Lo siento, pero es preciso volver a preguntarse: ¿Es que Valencia sí paga a los traidores? Un individuo nacido aquí que desprestigia incluso a ese gran músico de su pueblo don José Serrano, del que dice escribió un himno que es 'una merdeta reaccionaria'. Un individuo que insulta continuamente a la tierra que le vio nacer. Un individuo al que, colocado por un amiguete por el dedo, se le dan millones que pagamos todos los valencianos. Un individuo al que se le 'canoniza' con una cátedra impensable de impartir y antiestatutaria en Valencia.
Extracte d'un artícul (en castellà) de Vicent González Lizondo parlant sobre el rector de l'Universitat de Valéncia, Ramón Lapiedra Civera ('Eztamoz en el paiz valenciá', publicat en el periòdic Las Provincias, el 10.11.1987)
Tirant la vista arrere nos enrecordem d'En Vicente Gonzalez Lizondo i l'oportunitat unica que va tindre, a mitan dels anys 90, de fer valdre els vots de UV per a colocar en la Conselleria de Cultura i Educacio a l'equip necessari per a ensenyar la verdadera Llengua Valenciana. No la varen aprofitar i se conformaren en diversos carrecs, tots ells molt importants, pero no varen fer lo que els votants els havien encarregat.
'Una cosa de tipo politic' (Revista Renou, nº 57, març 2007) per Vicent Meneu Buchón
Finalisada l'etapa preautonomica i fins a l'any 2001 el valencianisme politic tingue representacio en les Corts Valencianes. Tots recordem al partit Unio Valenciana i com en el carismatic Vicent González Lizondo, tingue la clau de la governabilitat en el Regne. El denominat “pacte del pollastre” entre Unio Valenciana i el Partit Popular provocà el trencament del partit nacionaliste valencià i , des de llavors, el valencianisme politic no ha alçat el cap. La vergonyosa actuacio de molts politics d'Unio Valenciana al passar-se'n al Partit Popular, per detentar algun carrec de dubtosa importancia en la Generalitat Valenciana, deixà al partit valencianiste ferit de mort...

[...]

Un eixemple clar d'estes iniciatives truncades ultimament el podem trobar en el diari Valencia hui copropietat de Joan Lladró i Dolç, el qual ha desaparegut la seua edicio de paper. Este diari, de capital netament valencià, ha segut l'unic diari del Regne de Valencia que ha vist com la Generalitat Valenciana li negava la propaganda institucional que ad atres diaris impresos de capital catala, vasc o madrileny si que rebien; o vore com tambe a editorials com la del millonari pancatalaniste Eliseu Climent l'omplin les bojaques de subvencions en diners publics. ¡I despres diuen que son valencianistes!
Aún así, antes de que usted apostara por Zaplana de forma abierta lo hizo por González Lizondo y Unión Valenciana para luego dejarlos caer o ponerlos en manos del PP.

Sí, pero por la idea de contar con un partido regional. Hubiera sido bueno contar con uno, pero se malogró por la irresponsabilidad de algunos de los de Lizondo que fueron quienes mataron al padre. La gente se ha olvidado de que Lizondo murió en el escaño cuando se defendía de las agresiones verbales de quienes habían sido compañeros de partido. La prueba de su fracaso es que se han quedado a cero.

¿Quiénes fueron para usted los 'judas'?

No daré nombres porque ellos lo tienen ya en su conciencia. Si es que la tienen. Con Lizondo muchos se aprovecharon. Si el PP fagocitó a UV es porque algunos comenzaron a tomar unos derroteros equivocados y fue la sociedad la que los castigó. UV perdió el norte cuando comenzó con aquello del independentismo.
Entrevista a María Consuelo Reyna (Levante-EMV, 10.10.2010)

Referències[editar | editar còdic]

  1. Fulminat despuix de l'última polèmica, El Mundo , 24 de decembre de 1996.
  2. 2,0 2,1 Diccionari biogràfic de polítics valencians 1810-2005, Institució Alfons el Magnànim.
  3. La socialista Clementina Ródenas accedix a l'Alcaldía de Valéncia gracies a l'abstenció del CDS, El País , 14 de giner de 1989.

Bibliografia[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]