Esclaus fugitius en els Estats Units
El fenomen dels esclaus fugitius i que busquen obtindre la llibertat és tan antic com l'institució de l'esclavitut mateixa. En l'història de l'esclavitut en els Estats Units, els esclaus fugitius eren els esclaus que escapaven del seu amo i viajaven sense autorisació; en general, tractaven d'aplegar a estats o territoris en els que l'esclavitut estava prohibida, incloent Canadà en el nort i Mèxic en el sur. La majoria de les lleis relatives a l'esclavitut tractava de controlar els viages d'esclaus en obligar-els a dur salvoconductes oficials si viajaven sense un amo.
L'aprovació de la Llei d'esclaus fugitius de 1850, aprovada en el Compromís de 1850, va aumentar les penes contra els esclaus fugitius i les persones que els ajudaren. Per açò, els esclaus fugitius tractaven d'eixir dels Estats Units en general, viajant a Canadà o Mèxic. Fins a 1865, any en el que es prohibix l'esclavitut en els Estats Units, aproximadament 100 000 esclaus varen escapar cap a la llibertat, açò supon un 2,5% dels aproximadament 4 millons d'esclaus que estaven censats en 1860, abans de l'inici de la guerra de Secessió.[1]
Història
[editar | editar còdic]La Constitució dels Estats Units en el seu text normes per a protegir a l'esclavitut, i la Llei d'Esclaus Fugitius de 1793 va implementar les regles que es requerien dels ciutadans per a ajudar a tornar als esclaus fugitius als seus amos. En la pràctica, tant els ciutadans com els governs dels estats lliures a sovint recolzaven la fuga d'esclaus fugitius. Els primers esclaus fugitius en EE. UU. eren buscats segons la llei auxiliar, pero en les primeres fases solament incloïen cartells, fullets, etc.
La Llei d'esclaus fugitius de 1850 va enfortir les disposicions per a la recaptura dels esclaus, i no els oferia cap protecció en el sistema de justícia. Els caçadors de recompenses i civils podien llegalment capturar esclaus fugitius en el Nort, o qualsevol atre lloc, utilisant poc més que una declaració jurada, i tornar-els a l'amo de l'esclau.
Molts esclaus que havien escapat a la seua tornada tenien que fer front a durs castics com l'amputació de les extremitats, cinglada, marcat, i molts atres actes horribles.[2]
Les persones que ajudaven als esclaus fugitius eren acusades i castigades conforme a esta llei. En el cas deAbleman v. Booth, va ser acusat d'ajudar a escapar a Glover en Wisconsin impedint el seu captura per agents federals. El Tribunal Suprem de Wisconsin va dictaminar que la Llei d'Esclaus Fugitius de 1850 era inconstitucional ya que obligava als Estats a anar en contra de les seues pròpies lleis de protecció de l'esclavitut. El cas Ableman contra Booth va ser apelat pel govern federal a la Talle Suprema d'Estats Units, que va confirmar la constitucionalitat de la llei.[3]
Molts estats varen tractar d'anular la nova llei d'esclaus o previndre la captura d'esclaus fugitius per mig de la creació de noves lleis per a protegir els seus drets. Una de les més notables va ser la Llei de Llibertat de Massachusetts. Esta llei va ser aprovada en la finalitat d'evitar que els esclaus fugitius anaren tornats als seus amos a través de seqüestre per agents federals o caçadors de recompenses.[4]
El Ferrocarril subterràneu s'havia desenrollat com una forma en la que negres i blancs lliures (i a voltes també esclaus) ajudaven a esclaus fugitius per a que alcançaren la llibertat en els estats del nort. Es varen establir "estacions" en cases particulars, iglésies, coves, estables i llocs amagats, per a donar covil als esclaus fugitius durant el seu camí. Les persones que mantenien les estacions proporcionaven aliments, roba i refugi als fugitius, i algunes voltes eren guies a lo llarc del camí. Esta és provablement una de les formes més conegudes en la que els abolicionistes varen ajudar als esclaus del sur i en els estats del nort. D'esta manera els esclaus anaven de casa en casa de qualsevol dels blancs i els negres lliures a on rebrien refugi, aliments, roba, etc.
Quan els amos es donaven conte de que alguns dels seus esclaus s'havien escapat, feyen tot lo possible per a trobar el seu "propietat" perduda. Es penjaven fullets, es preparaven grups per a trobar-els, i en virtut de la nova llei d'esclaus fugitius, ara es podria enviar agents federals al nort per a extraditar-els. Esta nova llei també va aumentar el número de caçadors de recompenses en el joc de tornar esclaus als seus amos; un "esclau", que ya s'havia lliberat podia ser dut de regrés al sur per a ser venuda com a esclau si no tenien els documents que provaren la seua llibertat. En 1851 va haver un cas d'un cambrer negre que treballava en un café que va ser seqüestrat per agents federals en nom de John Debree, que reclamava a l'home de ser la seua propietat.[5] A pesar de que l'home s'havia escapat abans, el seu cas va ser presentat davant el Tribunal Suprem de Massachusetts per a ser jujat.
El Ferrocarril subterràneu
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Ferrocarril subterràneu.
El ferrocarril subterràneu era una ret d'abolicionistes blancs i negres que entre 1816 i el final de la Guerra Civil, varen ajudar als esclaus fugitius a escapar cap a la llibertat. Membres de la Societat Religiosa dels Amics (Cuáqueros), batistes, metodistes i atres sectes religioses varen ajudar en l'àrea operadora del ferrocarril subterràneu. El ferrocarril subterràneu era inicialment una ruta d'escape que ajudava als fugitius esclaus afroamericanos a aplegar als estats del nort; No obstant, l'aprovació de la Llei d'Esclaus Fugitius de 1850, aixina com atres lleis que ajudaven als estats del sur en la captura d'esclaus fugitius, va resultar que el ferrocarril subterràneu utilisara com un mecanisme per a aplegar a Canadà. Canadà era un refugi segur per als esclaus afroamericanos perque Canadà ya havia abolit l'esclavitut en l'any 1783. Els negres en Canadà també igual protecció davant la llei. La coneguda guia de ferrocarril subterràneu Harriet Tubman es diu que va ajudar a uns 300 esclaus a fugir a Canadà.[6]
Entre les persones que varen aumentar o varen ajudar a uns atres en l'obtenció de la llibertat a través del ferrocarril subterràneu es troben:
- Henry "Box" Brown
- Elizabeth Margaret Chandler
- Levi Coffin
- Frederick Douglass
- Calvin Fairbank
- Thomas Garrett
- Laura Smith Haviland
- Lewis Hayden
- Josiah Henson
- Isaac Hopper
- Roger Hooker Leavitt
- Samuel J. May
- John Parker
- John Wesley Posey
- John Rankin
- Alexander Milton Ross
- David Ruggles
- Samuel Seawell
- William Still
- Sojourner Truth
- Harriet Tubman
- Charles Augustus Wheaton
Vore també
[editar | editar còdic]- Artícul IV de la Constitució dels Estats Units
- Drapetomanía, suposta malaltia mental que patien els esclaus negres del sigle XIX, consistent en unes "ànsies de llibertat" o expressió de sentiments en contra de l'esclavitut.
- Negre cimarrón, es va cridar cimarrón als esclaus rebels, alguns d'ells fugitius, que duyen una vida de llibertat en racons apartats de les ciutats o en el camp.
- Lleis contra l'alfabetisació en Estats Units
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]». Consultat el 3 de decembre de 2015.
- ↑ Bland, Lecater Bland, Voices of the Fugitives: Run-away Slave Stories and Their Fictions of Self Creation Greenwood Press, 2000
- ↑ [«Copia archivada». Archivat des d'el original, el 20 de novembre de 2008. Consultat el 22 de novembre de 2009. Consultat el 20 de novembre de 2008
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 10 d'octubre de 2009. Consultat el 22 de novembre de 2009.
- ↑ Schwarz, Frederic D. American Heritage, Febrer/Març de 2001, Vol. 52 Artícul 1, pág. 96
- ↑ «».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Esclavos fugitivos en los Estados Unidos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.