Escalpell

El escalpell[1] o bisturí, també cridat llanceta o gavinet de cirugià, és un instrument en forma de gavinet menut, de full fi, puntaguda, d'un o dos corts, que s'usa en procediments de cirugia, dissecció anatòmiques i autòpsia.
També és un instrument molt usat en artesania, manualitats i en general en aquelles activitats o arts en les que es requerixen corts fins i precisos.[2]
Alguns consideren que el terme bisturí es referix específicament a l'instrument el full del qual és extraíble i intercanviable o retràctil respecte al mànec i que escalpelo és aquell en el full fix o en la part tallant fent cos en la empuñadura.[3][4]
Etimologia
El terme escalpelo ve del llatí scalpere que es referix a tallar o incidir. El terme bisturí (plural: bisturins o bisturíes[5]) s'usa en espanyol des del XV provinent del terme francés bistourí, usat per a designar un punyal o menut gavinet i que, a la seua volta, segons alguns llingüistes, prové del nom de Pistori (en francés) o de Pistoia, ciutat italiana famosa per la seua fàbrica de punyals, escalpelos o "pistorinos".[6]
Tipos de bisturins


- Bisturí mèdic clàssic: la forma i tamany dels bisturins quirúrgics tradicionals depenen de l'ús i del lloc anatòmic. Poden tindre un full fix o desechable. Per ser instruments essencialment de tall o incisió es fabriquen en fulls extremadament esmolats, solament tocant un escalpelo mèdic lleument en les mans tallarà la pell. El full normalment és plana i recta, permetent realisar fàcilment corts rectes o en llínea i en cas dels de full fix esta generalment es curva gradualment per a una major precisió. Els fulls o cuchilles intercanviables té un recalat central per a encaixar en el mànec i es distinguixen numerades per la seua forma segons el tipo de cort que es desija fer. Els mànecs són llaugerament corrugados o en moltes regates de subjecció i són igualment numerats de l'1 al 15, sent els més usats els No 3 (també denominat Bard-Parker o estàndar), No 4 i No 7. Els mànecs de full intercanviable són metàlics pero existixen desechables de material plàstic.[7]
- Bisturí de diamant: creat pel científic i mèdic veneçolà Humberto Fernández-Morán, el full fabricat del qual en diamant s'ampra en microcirugía com l'oftalmológica. També s'utilisa per a realisar corts ultrafinos en materials des de teixits biològics fins a mostres llunars dutes a la Terra per astronautes. Alguns orfebres ho utilisen per a seccionar trams precisos de materials blans, com l'argent.
Ademés dels bisturins metàlics convencionals existixen atres instruments per a tallar o fer diéresis o dissecció quirúrgica, i que per la tecnologia incorporada permeten fer hemostasia per mig de cauterisació en forma simultànea al tall, i són:
- Bisturí elèctric o electrobisturí que pot ser de modalitats: unipolar o bipolar segons els diferents tipos d'energia que aplica.
- Bisturí de rajos gamma(Gamma-Knife), rajos X (X-Knife) o de protons: que pròpiament són formes de radioteràpia concentrada en dosis altes i úniques (Vore Radiocirugía).[8]
- Bisturí harmònic: usa ultrasò.
- Bisturí làser: usa diferents tipos de làser: YAG, de CO2, KTP.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Dalley, Terence. Guía completa de ilustración y diseño: técnicas y materiales. Artes, Técnicas Y Métodos. Ediciones AKAL, Madrid 1992. ISBN 84-87756-21-2, 9788487756214
- ↑ Diccionario médico. Editor Elsevier España, 1998. ISBN 84-458-0486-3, 9788445804865
- ↑ Chelius, Maximiliam Joseph. Tratado Completo de Cirugía. Tomo III. Traducido del francés por D.A. Sanchez de Bustamente. Publicado por Libreria de Viuda de Callejas e hijos. Madrid, 1844.[1]
- ↑ «Sustantivos y adjetivos terminados en -i o en -u tónicas». Diccionario panhispánico de dudas. Página de la Real Academia española. Consultado el 3 de julio de 2013.
- ↑ Pera, Cristobal. El cuerpo herido: Un diccionario filosófico de la cirugía. Volumen 3 de Estudi General Serie. Editor Edicions Universitat Barcelona, 2000. ISBN 84-8338-036-6, 9788483380369
- ↑ Arias, Jaime. Generalidades médico-quirúrgicas. Editorial Tebar, Madrid 2001. ISBN 84-95447-11-8, 9788495447111
- ↑ Madrazo Navarro y Col. Radiocirugía esterotaxica. Cirugía y cirujanos. Academia Mexicana de Cirugía. Volumen 73, No 2, marzo-abril, 2005. ISSN 0009-7411