Ermita de Sant Antonio (Almazora)
L'ermita de Sant Antonio situada en el creuament del Camí a la Mar i el Caminás de Sant Antoni, en el terme municipal d'Almazora (província de Castelló, Espanya) va ser construïda en el XVII en estil barroc. En 1998 es va incloure com Be de Rellevància Local, dins de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià de la Generalitat.[1]
Este edifici consta d'una frontera en dos arcs que òbrin un estret vestíbul, a on hi ha dos portes, la de l'ermita i la de la casa de l'ermitaño. La frontera antigament estava lluïda i pintada de la mateixa manera que les alqueries del terme i la varen restaurar en l'any 1984.
L'ermita està arrematada en espadaña i cúpula. L'antiga campana dedicada a María, de 1716, va ser depositada en l'ajuntament en l'any 1976, i es va posar en lloc una atra en data d'inscripció Juliol any 1976.
En el retaule de l'altar major hi ha pintat un sant Antonio Abad; pero l'image central a qui està dedicada l'ermita és a sant Antonio de Pàdua. Aparte d'est hi ha dos altars laterals, dedicats a sant José i un atre a la Verge del Carmen; també té el cor elevat.[2]
Història
La data de la construcció de l'ermita és desconeguda, pero s'utilisa la data de datació de la campana original de 1716 per a donar una data aproximada a la seua realisació a inicis del XVIII.[1] El primer document escrit que la menciona és el Diccionari de Madoz de 1845-1850.[3]
Almazora va experimentar un creiximent demogràfic considerable en el XVIII, passant d'uns 800 habitants a uns 4500 habitants a finals del sigle. Açò va dur a la necessitat d'ampliar el núcleu urbà, en l'instalació de noves vivendes fòra de l'antiga muralla. També, es va produir una gran inversió pública per l'aument de l'economia, duent a la construcció i ampliació de distintes iglésies. Les manifestacions religioses eren una part important de la vida social, ya que el poble tenia un fort sentit religiós.[4]
L'ermita està dedicada al cult de sant Antonio de Pàdua, un dels sants catòlics més populars. Sant Antonio de Pàdua, el verdader nom del qual va ser Fernando de Bulhôes, va nàixer en Lisboa en l'any 1195 i va ingressar en l'Orde de sant Agustín ya de molt jove. També va ser en misionero Àfrica, encara que passaria poc temps allí ya que va tindre que tornar despuix d'emmalaltir, recalant en Sicília durant el seu viage de regrés. En Itàlia va conéixer a sant Francisco i va ingressar en l'Orde Franciscana, prenent el nom d'Antonio. Pàdua va ser la ciutat a on va viure durant gran part de la seua vida, i va ser famós pels seus dots oratòria i misionero.[5]
Descripció
A pesar de que es data en el XVIII i és d'estil barroc, la seua última restauració ha deixat al descobert la pedra i les rajoles en que es materialisen els murs i arcs de l'exterior. S'estima que originalment estaria tota revocada i pintada en els colors típics de l'arquitectura rural valenciana, de blanc o blau. Les alqueries del terme també eren d'estos colors, de manera que l'ermita quedava integrada en el seu entorn. També s'estima que la seua construcció s'haja realisat a partir de l'ampliació d'una antiga alqueria, per les senyals que es veuen en la seua frontera.[5]
Exterior
En l'exterior, l'ermita consta d'una frontera porticada, en dos arcs de mig punt sobre els que s'òbrin dos vans en dos balcons. En la part superior conta en un rebanc i està finalment arrematada per espadaña i cúpula. Entre els arcs resalta en el mur exterior un marc de ceràmica en l'image de la Verge del Carmen. La zona porticada forma un chicotet vestíbul en dos plaques enfrontades; una d'elles és de pedra i se situa entre els arcs, mentres que la placa de la frontera és de ceràmica. Abdós plaques mencionen l'any de la restauració, possiblement el fi d'esta. Dins de la zona porticada trobem dos portes, la de l'ermita i la de la casa de l'ermitaño, que va fer durant anys la funció de taverna. També des de l'exterior, podem vore els contraforts de darrere, la teulada dos aigües cobert de teixixca i la cúpula.[5]
Interior
En l'interior trobem una iglésia senzilla de regrés de canó i arcs fajones. En l'altar major hi ha un retaule, sobre el que s'alça la cúpula sobre pechinas. El retaule conta en una representació d'un San Antonio Abad, decorat en estuc de rebancs, molduras i marbres fingits. No obstant, l'image central i a qui està dedicada l'ermita és Sant Antonio de Pàdua, image escultòrica trobada en una caseta.[5]
Als costats entre els contraforts se situen les dos capelles en les que conta l'iglésia, una dedicada a Sant Josep i l'atra a la Verge del Carmen. L'estructura de l'ermita es completa en un cor elevat situat als peus de l'iglésia, sobre el porche exterior.[5]
Campana
La campana original de 1716 està dedicada a María, té 40 cm de diàmetro i pesa aproximadament 37 kg. En 1976, es va depositar en el vestíbul de l'Ajuntament i va ser substituïda per una nova campana del XX.[6]
La campana que trobem ara, la de 1976, conta en dos grups de dos cordoneres al terç. En el mig té una creu i la marca de fàbrica: “FUNDICION / DE / SALVADOR MANCLUS / C. INDÚSTRIA, 27 / VALÉNCIA”. També en el mig hi ha una inscripció incisa que va ser afegida quan ya estava fosa: “SANT ANTONIO / JULIOL ANY 1976”. Finalment, té tres cordoneres en el mig peu.[7]
Està instalada en la espadaña en un jou que combina el ferro sense cabezal. Està dotada de cigoñal i cadena i té un batall lligat pero no reforçat.[7]
Festes populars
L'ermita forma part de les festes dedicades al seu patró, Sant Antonio de Pàdua. En orige es conta que la vesprada de la festa es realisaven reunions d'amics i veïns, en balls i porrates a lo llarc de tota la partida. Despuix, s'assistia a la missa solemne i cantada i a la processó del sant venerat. Ademés, tot açò estava acompanyat de tenderetes que estaven arreglats a lo llarc del camí, en una gran varietat de venedors de productes típics de la festa: eixides, caramelos, dolços, vins, pastiços…[5]
En l'actualitat, l'ermita s'obri al cult durant els mesos d'estiu i la festa del sant se celebra cap al primer dumenge d'agost, en la reunió dels habitants de la partida.[8]
-
Vista de la Campana
-
Ceràmica commemorativa de la restauració
-
Ceràmica dedicada a la Verge del Carmen
-
Vista de l'arc d'accés lateral al pòrtic
-
Doble arcada de la frontera
-
Vista des del camí, s'aprecia la cúpula
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Secció 2ª. Bens de rellevància local - Patrimoni Cultural - Generalitat Valenciana» (en és-és). Patrimoni Cultural. Consultat el 2023-11-28.
- ↑ Agut i Beltran, Francesc (2003). Història del Nostre poble, Almazora: Associació Cultural de Moros i Cristians d’Almassora, p. 66. ISBN ISBN 84-930233-8-8.
- ↑ Madoz, Pascual (1845-1850). Diccionari geogràfic-estadístic-històric d'Espanya i les seues possessions d'ultramar., Madrit, p. 88.
- ↑ Agut i Beltran, Francesc (2003). Història del nostre poble, Almassora: Associació Cultural de Moros i Cristians d’Almassora, pp. 174-175. ISBN 84-930233-8-8.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Garcia i Pascual (2005). Històries de la Història d’Almassora, Almassora: Revista Parlem d’Almassora, p. 41.
- ↑ «Campaners de la Catedral de Valéncia: Maria, Ermita de Sant Antoni, Almassora».
- ↑ 7,0 7,1 «Campaners de la Catedral de Valéncia: Sant Antoni, Ermita de Sant Antoni, Almassora».
- ↑ «La partida de Sant Antoni viu una emotiva celebració del dia del seu patró».
Bibliografia
- Agut i Beltran, Francesc. Història del Nostre Poble (2003). Almassora: Associació Cultural de Moros i Cristians d’Almassora. ISBN 84-930233-8-8
- Garcia i Pascual, Primitiu (2005). Històries de la Història d’Almassora. Almassora: Revista Parlem D’Almassora.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ermita de Sant Antonio (Almazora).- [1]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ermita de San Antonio (Almazora)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.