Erm andí
El erm andí o páramo dels Andes són ecosistemes de montanya que pertanyen al domini fitogeogràfic amazónico. S'ubiquen descontinuamente en el neotrópico, des d'altituts d'aproximadament 3.000 m s. n. m. fins a la llínea de neus perpètues, aproximadament 4.300 m s. n. m.,[1] principalment des de Veneçuela fins al nort del Perú.
En Veneçuela, Colòmbia i el nort de l'Equador estan caracterisats per la presència dels frailejones, que pertanyen al gènero Espeletia (més de 200 espècies); ademés dels frailejones, hi ha molts gèneros i espècies vegetals endèmiques del erm, i també hi ha vegetals d'àmplia distribució pero que no són els determinants.
Donada la (menuda) controvèrsia que existix sobre si jalca (nom usat per a este tipo d'ecosistema en el Perú) i erm són o no la mateixa formació, a voltes en el Perú s'usa el terme combinat páramo-jalca. En térmens generals, si s'accepta que la jalca és una atra cosa que el páramo, llavors, dins de lo que es considera típicament com a erm des de Veneçuela fins a Equador, hi hauria tantes diferències internes que en benefici de la coherència es necessitaria tipificar una gran cantitat d'atres ecosistemes diferents (un erm veneçolà en frailejones sobre terreny pedregoso i sec és molt diferent d'un erm equatorià oriental humit, de la mateixa manera que la jalca peruana ho és d'un erm de pajonal, este últim present en els quatre països).
Hi ha ecosistemes similars en latitut equatorial i gran altitut, pero en distints noms locals, en Àfrica oriental, en Papua Nova Guinea i en atres àrees tropicals en montanyes molt elevades; per lo manco en térmens paisagístics i evolutius, són molt semblats als erm andís. Les adaptacions de les plantes a voltes fan que siga difícil, a primera vista, saber si un està en el mont Kènia o en un nevat colombià, per eixemple, encara que un anàlisis més detallat demostra que la rodalia taxonòmica d'una i una atra flora és molt llimitada. Els "frailejones" africans pertanyen a gèneros com Dendrosenecio i Lobelia, a diferència d'Espeletia i gèneros propencs en Amèrica. Les històries socioeconòmiques són també òbviament molt diferents. En atres terres altes d'Amèrica més alluntades de la llínea equatorial es formen ecosistemes com les punes al sur (en Perú, Chile, Bolívia i Argentina) i els zacatonals al nort (en Mèxic i Guatemala). En Europa, especialment en Espanya, es coneix com a erm a un ecosistema distint.
Extensió
Colòmbia té la major extensió de erm en el món, en prop del 50 % del total existent, distribuïts en els tres ramals de la cordillera dels Andes, també té el erm més gran del món (Sumapaz). El erm ocupa més de 30 000 km² en Sudamèrica. El país en major proporció del seu territori coberta per erm és Equador, en el 7%.
Al sur de la depressió de Huancabamba, en Perú, el erm dona pas a la puna, ecosistema més sec i estacional, dominat per gramínees.
Tipologia

A pesar de que es pot parlar del erm en tota la seua extensió, la seua diversitat és notable. Possiblement l'image més comuna d'un erm és la d'un pajonal esguitat d'espècies arbustivas, estanys i pantans, en grans nevats en el fondo. Pero el erm de pajonal no és l'únic.
Especialment en Veneçuela i Colòmbia, pero també en la partix nort de l'Equador, els frailejones (del gènero Espeletia i atres propencs) dominen clarament la vegetació. Estes grans plantes en una roseta de fulls grans i peludes sobre un tronc llarc li donen al paisage un aspecte únic. Atres tipos de erm tenen que vore en les pluges: hi ha erm extremadament humits, especialment els que donen cap a l'alvertent amazónica dels Andes, i erm prou secs, com els de les faldes del Chimborazo en l'Equador. La part més alta dels páramo, prop de les neus eternes, es denomina supererm i està format per un sol rocós cobert escassament per plantes molt resistents.
La resposta a la pregunta de cuán natural és el erm depén del país en a on es faça la pregunta. En Colòmbia i Veneçuela es considera que el erm és bàsicament un ecosistema natural, en escàs o molt localisat impacte humà fort. En el Perú i especialment en l'Equador es considera que molt del erm de pajonal, el més extens, és producte d'una acció antrópica que ha transformat boscs, xares i chapulls en pajonales. Açò, no obstant, no vol dir que un pajonal siga un ecosistema necessàriament degradat i pobre.
Ecorregions
Baix la proposta de ecorregions proposta per la WWF, existixen quatre ecorregions de montanya delimitades dins de la categoria de páramo:
- Els erm de la Cordillera de Mèrida (Cordillera de Mèrida, oest de Veneçuela);
- Els erm de Santa Marta (Serra Nevada de Santa Marta, nort de Colòmbia);
- Els erm norandís (Colòmbia i nort d'Equador); i
- Els erm de la Cordillera Central (sur d'Equador i nort del Perú)
Referències
- ↑ «Erm Andino». http://wcsfrontino.ula.ve.+Archivat des de l'original, el 27 de setembre de 2013. Consultat el 22 de setembre de 2013.