Anar al contingut

Eixèrcit maratha

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Eixèrcit maratha

El Eixèrcit maratha es referix a les forces armades terrestres del Imperi maratha, que va existir des de finals de el XVII fins a principis de el XIX en el subcontinent indi.

XVII

[editar | editar còdic]

Chhatrapati Shivaji Maharaj, el fundador del Imperi maratha, va alçar un chicotet pero eficaç eixèrcit de terra. Per a millorar l'administració, Shivaji va abolir les concessions de terres o jagir per als oficials militars i va instituir un sistema de salari o pagament en efectiu pels seus servicis. Durant el XVII, l'eixèrcit maratha era chicotet en número si es compara en el del Mogol, ya que contava en uns 100 000 efectius. Shivaji va donar més importància a l'infanteria front a la cavalleria, tenint en conte l'accidentat terreny montanyós en el que operava. Ademés, Shivaji no tenia accés als mercats de cavalls dominats pels mogoles del nort de l'Índia. Durant esta época, els eixèrcits dels marathas eren coneguts per la seua agilitat pel llauger equipament tant de l'infanteria com de la cavalleria. [L'artilleria es llimitava principalment a les fortalees marathas, que estaven situades en els cims dels tossals, ya que proporcionaven una ventaja estratègica i, ademés, estes fortalees tenien capacitat per a resistir els seges, com per eixemple, estar equipades en suficient suministrament d'aigua.[1] Els marathas varen utilisar armes com mosquetes, matchlocks, espases de firangi, pals, arcs, llances, dagues, etc.[2] La cavalleria montava el cavall bhimthadi, que es va desenrollar per mig del creuament d'àrap i races de cavalls locals.[3][4]

Un caixco i una armadura maratha del Museu del Hermitage, San Petersburgo, Rússia.

L'eixèrcit maratha, durant l'época de Shivaji, era sistemàtic i disciplinado. Un eixemple d'això és que els marathas varen conseguir eliminar sistemàticament tots els forts que se'ls varen presentar durant la Batalla de Surat al voltant de 1664. Sobre l'artilleria, Shivaji va contractar mercenaris estrangers (principalment portuguesos) per a que li ajudaren a fabricar armes. La contractació de mercenaris estrangers no era nova en la cultura militar maratha. Shivaji va contractar a experimentats tècnics de fundició de canons de la Portuguesa de Goa. Els marathas donaven importància a la contractació d'experts, lo que pot corroborar-se pel fet de que s'oferien llocs importants en l'eixèrcit als oficials encarregats de la fabricació de canons.[5]

L'Eixèrcit també va desplegar mosqueteros, tant regulars com a mercenaris. A finals de el XVII, es menciona que els marathas varen utilisar Pintura que representa a un jinete ligero mahratta durant el seu atac a Goa (durant el regnat de Sambhaji). Ademés, durant el mateix periodo també es menciona que els marathas varen utilisar Ejército maratha, famosos pel seu punteria.[6][7]

Estructura i ranc

[editar | editar còdic]

A continuació es mostra l'estructura i els rancs dels eixèrcits dels grans Maratha a alt nivell durant el regnat de Chhatrapati Shivaji: La Cavalleria es dividia en dos a alt nivell:

  • Shiledar: Un shiledar duya el seu propi cavall i equip. Encara que s'organisaven de forma diferent, inclús els shiledar convergien en el Sarnobat (cap de l'Eixèrcit)
  • mosqueteros bien armados: Un dels soldats de cavalleria de més baix ranc (de base) dels marathas, al que se li proporcionava cavall i equip de les existències de l'Estat.[8]

l'infanteria estava formada per lo següent:[9]

Un ginet maratha - esbós original a llapis de l'artiste H. Hall; figura de peu en trage militar en llança, mà esquerra recolzada en el cavall

Els rancs i el salari de la cavalleria són els següents. L'infanteria tenia una estructura similar[10]

  • Sarnobat (cap de l'Eixèrcit)(una part del Consell dels Huit): 4000 a 5000 hons a l'any
  • Panch Hazari: 2000 hons a l'any
  • Hazari: 1000 hons a l'any
  • Jumledar: 500 hons a l'any
  • Havaldar: 125 hons a l'any
  • Bargir: 9 hons a l'any

Rancs d'infanteria (escomençant pel ranc més alt):[8]

  • Sarnobat (cap de l'Eixèrcit)
  • Saat (Sèt) Hazari
  • Hazari
  • Jamdar
  • Havaldar
  • Nayak (o Naik)
  • Paek

Durant les guerres mogol-maratha

[editar | editar còdic]

Durant les guerres mogol-maratha, també coneguda com a guerra dels 27 anys (1680 a 1707), les forces de l'Estat maratha (eixèrcit regular) es varen dispersar i l'escenari de la guerra va passar a ser tota la Sur de l'Índia (o Índia del Decán). Durant este periodo, els eixèrcits dels marathas varen recórrer a la guerra de guerrilles; també es varen unir bandes de soldats irregulars i es va convertir en una Hazari. L'assalt a la retaguàrdia de l'enemic, als llocs aïllats i a les llínees de suministrament va ser una característica d'este periodo. Els hòmens i dònes comunes de pràcticament tots els pobles i llogarets varen oferir refugi a les forces maratha dirigides per dos generals - Jumledar i Havaldar[11][12]

Mosquetes maratha - en exhibició en el Museu Kelkar, Pune

El célebre historiador Jadunath Sarkar escriu en el seu famós llibre sobre el història militar de l'Índia sobre Santaji Ghorpade, un lluent estratega que va lluitar contra els mogoles en la guerra dels 27 anys :

Era un perfecte mestre d'este art, que pot descriure's més correctament com a guerra partixca que com a tàctica de guerrilla, perque no solament podia realisar marches nocturnes i sorpreses, sino també cobrir llargues distàncies ràpidament i combinar els moviments de grans cossos en àmplies zones en una precisió i puntualitat que eren increibles en qualsevol eixèrcit asiàtic que no fora el de Gengis Kan i Tamerlán.

XVIII

[editar | editar còdic]

Abans de 1761

[editar | editar còdic]

Durant el XVIII, l'eixèrcit maratha va seguir fent recalcament en la seua cavalleria llaugera, que va demostrar ser millor contra la cavalleria pesada dels mogoles. Despuix de 1720, els eixèrcits de l'Imperi Maratha, en el regnat de Chhatrapati Shahu, varen començar a fer sentir la seua presència en el nort de l'Índia (el bastió dels mogoles) i varen obtindre numeroses victòries militars, principalment per les habilitats de la seua Peshwa Bajirao I com a gran líder de cavalleria i estratega militar.[13] Bajirao Peshwa va fer un excelent us de les municions chicotetes i pesades (utilisant-les en excelent coordinació) i va amprar tàctiques d'asfíxia. Els marathas dirigits per Bajirao I utilisaven la seua artilleria per a crear un mant de proyectils que asfixiara a l'enemic.[5]


Una traça distintiva dels contingents de Peshwa Baji Rao I era el dels atacs de cavalleria a llarga distància, normalment cavalleria llaugera i àgil. Durant el regnat de Chhatrapati Shahu, la força de la cavalleria era d'uns 100 000 efectius. La pròpia cavalleria de Chhatarapati es denominava Pintura que representa a un jinete ligero mahratta,[14] que era una divisió de cavalleria d'èlit.[15][16] Ademés, Baji Rao va utilisar files massives d'infanteria formades per regulars armats en pedernales a les órdens d'oficials surasiáticos.[17]

Modernisació abans de 1761

[editar | editar còdic]
Un canó maratha vist en el Raigad Hillfort

Quan els marathas es varen enfrontar a l'Índia francesa (aliats del Nizam) en el camp de batalla en la década de 1750, es varen donar conte de l'importància d'una infanteria disciplinada a l'estil occidental. D'ahí que el procés de modernisació començara inclús abans de la tercera batalla de Panipat (1761). Sadashivrao Bhau admirava l'infanteria disciplinada d'estil occidental.[18] Cap a la década de 1750, els marathas es varen esforçar per contractar els servicis del general francés Marqués de Bussy-Castelnau, que va servir en l'eixèrcit del Nizam, en fins d'adestrament, pero en fracassar en el seu encabotament, varen conseguir contractar a Ibrahim Khan Gardi. Ibrahim Khan era un expert en artilleria entrenat baix la direcció de Bussy. La paraula Ejército maratha és una corrupció de la paraula francesa jagir (guàrdia) i este mosqueteros bien armados formava la columna vertebral de l'infanteria maratha.[19] Ibrahim Khan va eixercitar un paper important en la reconfiguración de l'artilleria maratha. Va servir als marathas en l'infame tercera batalla de Panipat. Durant la batalla, dels aproximadament 40 000 hòmens de l'eixèrcit maratha, uns 8000 o 9000 eren d'artilleria (Infanteria Gardi). Posseïen 200 canons (que consistien en peces de camp pesades, aixina com en camellos llaugers o montats en elefants mosqueteros karnataki, un equivalent al canó giratori, i també posseïen armes de mà.[20]


Durant esta época, les fonts afirmen que els marathas utilisaven tant claus de purna com de mecha i que les seues claus de mecha tenien una ventaja tecnològica en tindre un alcanç i una velocitat superiors.[21] No obstant en la tercera batalla de Panipat, posseïen principalment només espases i llances mentres que Abdali posseïa una força major en mosquetes de purna.[22]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ M. R. Kantak (1993). La primera guerra anglo-maratha, 1774-1783: A Military Study of Major Battles, Popular Prakashan, pp. 7-12. ISBN 978-81-7154-696-1.
  2. ↑ (2005) The State at War in South Àsia, University of Nebraska Press, pp. 44. ISBN 0-8032-1344-1.
  3. ↑ (2016) Enciclopèdia mundial de races i crío de ganado de Mason, CABI, pp. 460-461. ISBN 978-1-84593-466-8. Consultat el 13 de novembre de 2017.
  4. ↑ L'ascens del poder militar indi : evolució d'una cultura estratègica índia, Nova Delhi: KW Publishers. ISBN 978-81-87966-52-4.
  5. ↑ 5,0 5,1 (2003) Les campanyes anglo-marathas i la lluita per l'Índia: la lluita pel control de l'economia militar del sur d'Àsia, Cambridge University Press, pp. 31. ISBN 0-521-82444-3.
  6. ↑ (1996) The Making of an Enterprise: The Society of Jesus in Portugal, Its Empire, and Beyond 1540-1750, Stanford University Press, pp. 201. ISBN 0-8047-2271-4.
  7. ↑ (1995) The Mughal Empire, Cambridge University Press, pp. 232. ISBN 0- 521-25119-2.
  8. ↑ 8,0 8,1 (2005) Advance Study in the History of Modern Índia (Volume-1: 1707-1803), Lotus Press, pp. 65. ISBN 81-89093-06-1.
  9. ↑ War, Culture and Society in Early Modern South Àsia, 1740-1849, Routledge. ISBN 978-0-415-58767-9.
  10. ↑ (2005) L'Estat i la Societat en l'Índia Medieval, Oxford University Press, pp. 221. ISBN 0-19-566720-4.
  11. ↑ «Aurangzeb». Encyclopædia Britannica.
  12. ↑ (1993) La primera guerra anglo-maratí, 1774-1783: A Military Study of Major Battles, Popular Prakashan, pp. 11. ISBN 978-81-7154-696-1.
  13. ↑ An Economic History of early modern Índia, Routledge, pp. 24. ISBN 978-0-415-69063-8.
  14. ↑ (Giner de 2005) L'Estat en guerra en el sur d'Àsia, University of Nebraska Press, pp. 64. ISBN 0-8032-1344-1.
  15. ↑ Sardesai, Govind Sakharam. Nova Història dels Marathas Vol.2, pp. 42.
  16. ↑ Batalles decisives, líders estratègics, Partridge, pp. 111. ISBN 978-1-4828-1804-8.
  17. ↑ (2003) The Anglo-Maratha Campaigns and the Contest for Índia, Cambridge University Press, pp. 45. ISBN 0-521-82444-3.
  18. ↑ (2004) Batalles històriques de l'Índia: From Alexander the Great to Kargil, Permanent Black, pp. 83. ISBN 81-7824-109-9.
  19. ↑ (2000) Indika: essays in Indo-French relations, 1630-1976, University of Michigan, pp. 428. ISBN 81-7304-278-0.
  20. ↑ (Giner de 2005) L'Estat en guerra en el sur d'Àsia, University of Nebraska Press, pp. 61. ISBN 0-8032-1344-1.
  21. ↑ The Tears of the Rajas: Mutiny, Money and Marriage in Índia 1805-1905, Simon & Schuster UK Ltd., pp. 179. ISBN 978-1-4711-2947-6.
  22. ↑ War, Culture and Society in Early Modern South Àsia, 1740-1849, Routledge, pp. 104. ISBN 978-0-415-58767-9.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Eixèrcit_maratha&oldid=1289680»