Eduardo Dato

Eduardo Date i Iradier (La Corunya, 12 d'agost de 1856-Madrit, 8 de març de 1921) va ser un advocat i polític espanyol, vàries voltes ministre i president del Consell de Ministres durant el periodo de la Restauració. Figura destacada del Partit Conservador, va ocupar les carteres de Governació, Gràcia i Justícia, Estat i Marina, aixina com la presidència del Consell de Ministres en tres ocasions. Quan es va produir l'esclat de la Primera Guerra Mundial, en 1914, Senya eixercia la presidència del govern i va decretar la neutralitat espanyola en el conflicte. Més alvance va deure fer front a la violència que assotava Barcelona pels conflictes laborals entre patrons i obrers, aplicant una política repressiva contra el moviment anarcosindicalista. En març de 1921 va ser assessinat durant un atentat contra la seua persona. A lo llarc de la seua carrera política també va eixercitar els càrrecs d'alcalde de Madrit i president de Congrés dels Diputats, sent ademés vàries voltes diputat en les Talles pels districtes de Murias de Parets i Vitòria.

Biografia

Orígens

Naixcut el 12 d'agost de 1856 en La Corunya, fill del murcià Carlos Date i Granats en l'alavesa Rosa Lorenza Iradier i Arce i net patern de Carlos Date Camacho i Marín i de Cayetana Ruperta Granados i García, es va traslladar a Madrit molt jove junt en la seua família. Va estudiar en l'Universitat Central i en 1875 es va llicenciar en Dret Civil i Canònic. A lo llarc de la seua vida va mantindre una salut deficient, passant llargues estàncies en sanatoris de montanya. D'acort en Maximiano García Venere, Eduardo Date hauria pogut sofrir una tuberculosis «d'evolució llent».

Carrera política

Erro al crear miniatura:

Senya cap a 1889.

Va viajar per l'estranger, lo que li va proporcionar una àmplia cultura i el coneiximent d'atres llengües. Pronte va adquirir prestigi com a advocat, pels seus dots oratòria. La reputació professional del seu bufet madrileny i la seua relació en Francisco Romero Robledo li va obrir les portes a l'alta política, adscrit des dels 28 anys al Partit Conservador de Cánovas del Castell. No obstant, despuix del seu assessinat, la seua carrera política es va vore interrompuda en sumar-se els dissidents encapçalats per Francisco Silvela. En les eleccions de 1884 va obtindre acta de diputat pel districte electoral de Murias de Parets, conseguint revalidar el seu escan en els comicis de 1891, 1893, 1896, 1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907, 1910 i 1914. En les eleccions de 1914 també va obtindre escan pel districte de Vitòria. Des d'eixe moment es presentaria per la capital alavesa, revalidant la seua acta de diputat per este districte, successivament, en 1916, 1918, 1919 i 1920.

A la mort d'Alfonso XII es va unir a les posicions de Romero Robledo, que estava en desacort en la cessió de poder que Cánovas, el cap del partit, feya als líders per mig del sistema de tandes. La discussió d'este assunt en les Corts va ocasionar la ruptura entre Cánovas i Francisco Silvela aixina com la dissidència de Senya i d'un important sector del partit. Mort Cánovas i liquidat el Govern de Sagasta que havia presidit el Desastre del 98, Senya va ocupar la cartera de Governació en el gabinet regeneracionista dirigit per Silvela (1899, 1900). Des del seu ministeri va començar a donar forma a la primera llegislació laboral programada per un govern de la Restauració. Influït pel catolicisme social, Eduardo Date és el polític que convertiria la defensa dels treballadors en un programa definit de govern en els àmbits econòmic i social. Aixina inauguraria la llegislació social en Espanya en dos lleis importants (la que establia mecanismes preventius i compensació econòmiques pels accidents de treball, i que establia una regulació tuitiva del treball de les dònes i chiquets en les fàbriques: Llei d'Accidents de Treball de 30 de giner de 1900, Llei sobre treball de dònes i chiquets de 13 de març de 1900). Estes dos lleis varen constituir un pas important per a l'época en donar forma jurídica a la necessitat d'establir mecanismes de protecció social públiques. En 1902 va figurar com ministre de Gràcia i Justícia en el gabinet Silvela, que va dur a les Corts la Llei de Bases de l'Administració Local.

Erro al crear miniatura:

Senya fotografiada per Christian Franzen (c. 1907)

En Antonio Maura com a líder del partit, Senya no va ocupar carteres ministerials durant el govern d'aquell, 1907-1909. Va ser no obstant d'importància alcalde de Madrit entre el 28 de giner i el de 7 de maig de 1907 i president de les Corts Generals. En 1913, despuix de l'assessinat de José Canalejas i agotat el mandat lliberal del comte de Romanones, Senya va acceptar l'encàrrec del Rei de formar govern en lloc d'Antonio Maura, que havia posat condicions inacceptables per al monarca. Des de llavors el partit s'escindiria entre els "idòneus" (el grup majoritari) i els «mauristas», seguidors d'Antonio Maura i més radicals en els seus plantejaments.

Presidència del Consell de Ministres

Erro al crear miniatura:

Fotografiat junt a atres membres del Partit Conservador, en 1913. D'esquerra a dreta, Alejandro Pidal, Eduardo Date, José Sánchez Guerra, Marcelo Azcárraga, Juan de la Cierva i Luis Pidal.

El seu primer mandat com president del Consell de Ministres es va produir entre el 27 d'octubre de 1913 i el 9 de decembre de 1915. Per mig de real decret de 18 de decembre de 1913, va aprovar el proyecte de llei de Canalejas de 1912 que arreplegava part de les solicituts de les diputacions provincials catalanes formulades per Prat de la Riba en 1911, permetent la constitució de la Mancomunidad de Catalunya en 1914. Sobre política exterior, Senya va decretar despuix de l'esclat de la Primera Guerra Mundial la neutralitat d'Espanya el 30 de juliol de 1914. Va saber mantindre a Espanya en eixa posició de neutralitat durant els anys que va durar el conflicte, a pesar de la divisió que es va formar en el país entre els denominats «germanófilos» i els partidaris dels aliats. A l'ombra del conflicte mundial i de l'extraordinari enriquiment de determinats sectors econòmics, durant estos anys es va produir un fort alça de preus que es va traduir en un descens del nivell de vida per a les capes socials menys pudientes.

Despuix del bienio lliberal de 1915 a 1917 del comte de Romanones que havia guanyat les eleccions de 1916, Senya va tornar al poder en un moment en que creixien les protestes per les condicions laborals i la carestia de la vida. El seu segon govern va tindre lloc entre l'11 de juny i el 3 de novembre de 1917. Al sendemà d'assumir la presidència del Consell de Ministres va llegalisar les Juntes de Defensa, que s'havien format unes semanes i havien segut el punt d'inici de la denominada crisis de 1917. Ademés, el 25 de juny va decretar la suspensió de garanties constitucionals per a tota Espanya. En Barcelona, a l'hora que es reunia l'Assamblea de Parlamentaris convocada per Cambó, esclatava la folga general revolucionària d'agost de 1917 en el respal dels dos grans sindicats (UGT i CNT). Davant una crisis social i institucional d'esta magnitut, Senya no va dubtar en recórrer a l'eixèrcit per a sofocar la folga. A pesar de la repressió amprada, per al més d'octubre les protestes continuaven molt actives i el govern Date gojava cada volta de menys autoritat. El 25 d'octubre les Juntes de Defensa varen llançar un ultimàtum al govern en les seues reclamacions, lo que acabaria precipitant una crisis de govern. Per a facilitar l'eixida de la crisis, el rei li va substituir pelliberal Manuel García Prieto, al front d'un govern de concentració nacional en el que també participava un catalaniste, Juan Ventosa.

En març de 1918 es va produir una nova crisis de govern. En lo que Manuel Tuñón de Lara ha calificat com «encerrona», el rei Alfonso XIII es va reunir en palau en els principals líders polítics —entre ells Eduardo Date— i els va manifestar que, de no alcançar-se d'acort, ell deixaria la corona i abandonaria el país. Com a conseqüència, el conservador Antonio Maura va formar el cridat «Govern de concentració nacional», que incorporava a lliberals, conservadors i membres de la Lliga Regionalista. Senya també va entrar a formar part del gabinet com ministre d'Estat, que eixercitaria entre el 22 de març i el 9 de novembre de 1918.

Última etapa i assessinat

Artícul principal → Assessinat d'Eduardo Date.

En maig de 1920, sent cap del Partit Conservador, tornaria a presidir per tercera volta el Consell de Ministres; ademés de la jefatura del govern, Eduardo Date també va ostentar la cartera de Marina. Reflex de la situació socioeconòmica del moment, este gabinet va incorporar un nou departament: el Ministeri de Treball.

Erro al crear miniatura:

Foto de la part posterior de l'automòvil en el que va ser assessinat Senya quan el vehícul travessava la Plaça de l'Independència en la que s'aprecien els forats de bala.

Durant la seua presidència l'ambient en Barcelona entre patronal i centrals sindicals va alcançar una gran virulència. Per a bregar en este problema, inicialment va buscar una política de compromís: va situar al moderat Francisco Bergamín García com a ministre de la Governació i a l'ingenier Federico Carlos Bas com a governador civil de Barcelona. No obstant, durant els següents mesos la violència gallipontera es va recrudecer, al punt de que el comte de Salvatierra —antic governador civil de Barcelona— seria assessinat per anarquistes. Somés a una gran pressió per part dels industrials catalans, finalment Senya nomenaria en novembre de 1920 al candidat sugerit per estos per al càrrec de governador civil de Barcelona: el general Severiano Martínez Anido.

Llunt de posar fi a la violència crònica que havia imperat en Barcelona, des de la seua arribada Martínez Anido va fomentar una campanya de violència que buscava acabar en el gran poder sindical que ostentava la Confederació Nacional del Treball (CNT). No va tardar en ignorar les directives del govern central i actuar de forma independent, ignorant també l'aplicació en repetides ocasions de la «Llei de fugues» per les forces de seguritat. La patronal catalana es va mostrar eufòrica en la nova situació.

El 8 de març de 1921, mentres es dirigia en coche oficial al seu domicili, Eduardo Date va ser víctima d'un atentat. Entorn a les 20:14 hores, prop de la Porta d'Alcalà, tres pistolers anarquistes —Pedro Mateu, Luis Nicolau i Ramón Casanellas— es varen acostar en una moto en sidecar i varen disparar vàries raches contra el seu vehícul, utilisant pistoles Mauser C-96 alcançant al president del govern. Falliria posteriorment, a pesar dels esforços dels seus ajudants per traslladar-li a la Casa del Recobre. D'acort en la versió sostinguda per varis historiadors, Senya hauria segut assessinat davant l'impossibilitat d'atentar contra Martínez Anido, que es trobava molt protegit. Despuix del seu assessinat es varen decretar tres dies de luto oficial i durant el seu sepeli se li varen aplegar a tributar honors de capità general. El seu corteig fúnebre, presidit pel rei Alfonso XIII, va transitar pels carrers de Madrit i va constituir una manifestació de duel popular. El maurista Manuel Allendesalazar li succeiria en la jefatura del govern.

Semblança i ideologia

Erro al crear miniatura:

Fotografiat per Kaulak.

Emmarcat en el cridat regeneracionisme conservador, Feliciano Montero ha destacat en Senya una posició «social-reformista». En un discurs de 1910 en la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, Justícia Social, es va mostrar crític en el solidarisme provinent de França; estimava no obstant compatibles la caritat cristiana i la justícia social.

Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques des de 1905, també va ser membre de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Llegislació, institució de la qual seria elegit president en tres ocasions (1906, 1907 i 1907). En calitat d'home de lleis, des de 1913 va ser representant d'Espanya en el Tribunal de L'Haya —del com va aplegar a ser vicepresident— i director de la Revista General de Llegislació i Jurisprudència. La nota fonamental de la seua carrera política va ser la fermea de les seues conviccions, la seua llealtat a la dinastia borbònica i el seu defensa de la llei. Iniciador de reformes socials, es va preocupar pel treball femení i infantil. Va ser el creador del Ministeri de Treball, legislando sobre els accidents laborals i sobre l'ascens en la magistratura per antiguetat.

Notes

Erro al crear miniatura:

Monument a Eduardo Date en Vitòria

Erro al crear miniatura:

Monument a Eduardo Date en Barcelona

Erro al crear miniatura:

Mausoelo d'Eduardo Date en el Pabelló d'Hòmens Ilustres de Madrit

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDomínguez Nafría2018">Domínguez Nafría (2018). Els juristes en el poder. Presidents de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Llegislació: 1836-1936, Madrit: Dykinson.
• (2013).«Federalisme, regionalisme, nacionalisme: el restabliment de la Generalitat i l'Estatut català durant la Segona República».Iura vasconiae.(10)

355-393.ISSN 1699-5376.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía Venere1969">García Venere, Maximiano (1969). Eduardo Date. Vida i sacrifici d'un governant conservador, Vitòria: Diputació Foral d'Àlaba.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGonzález Calleja1998">González Calleja (1998). [1], Madrit: CSIC. ISBN 84-00-07778-4.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHerr2004">Herr (2004). Espanya contemporànea, Marcial Pons.
• (1987).«Precisió sobre l'història del moviment obrer espanyol, 1914-1917».Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història.184(2)

235-314.ISSN 0034-0626.

• (1997a).«Conservadors i lliberals davant la «qüestió social»: el gir intervencioniste».Revista de Filogia Romànica.Universitat Complutense de Madrit.2(14)ISSN 0212-999X.

• (1997b).«Conservadurisme i qüestió social».Les dretes en l'Espanya contemporànea.Universitat Nacional d'Educació a Distància.Madrit:

59-76.

• (1991).«Els assessins de Senya».Història 16.(178)

31-38.ISSN 0210-6353.

• (2012) , Universitat Autònoma de Barcelona. ISBN ISBN 978-84-490-2984-4.
• (2006).«El corporativisme en Espanya: des dels orígens a la década de 1930».Passat i Memòria. Revista d'història contemporànea.Universitat d'Alacant.5

185-218.ISSN 1579-3311.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRamos Martínez2016">Ramos Martínez, Eloy (2016). La política de la Pistola i la Bomba. Cent anys de magnicidios, Sevilla: Punt Roig Llibres.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRiquer2001">Riquer (2001). Escolta, Espanya: la qüestió catalana en l'época lliberal, Madrit: Marcial Pons Història.
• (2008).«Crisi, agonia i fi de la monarquia lliberal (1914-1923)».sigle XX: revista catalana d'història.Fundació Cipriano García.(1)

57-82.ISSN 1889-1152.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRomero Salvadó2010">Romero Salvadó, Francisco J. (2010). «‘Si Vis Pacem Per a Bellum’: The Catalan Employers’ Dirty War, 1919–23», Francisco J. Romero Salvadó, Angel Smith (eds.) (ed.). The Agony of Spanish Liberalism. From Revolution to Dictatorship 1913–23, Palgrave Macmillan, pp. 175-201. ISBN 978-0-230-55424-5.
• (1991).Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història.Real Acadèmia de l'Història.Madrit:188(2)

251-302.ISSN 0034-0626.

• (1998) Estudis sobre el regnat d'Alfonso XIII, Real Acadèmia de l'Història. ISBN 9788489512139.

• (2007) Anarchism, Revolution, and Reaction: Catalan Labour and the Crisis of the Spanish State, 1898-1923, Nova York i Oxford: Berghhan Books.
• (2000) L'Espanya del sigle XX., Madrit: Akal. ISBN 84-460-1105-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFUrquijo i Goitia2008">Urquijo i Goitia, José Ramón de (2008). Governs i ministres espanyols en l'edat contemporànea, CSIC. ISBN 978-84-00-08737-1.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVarela Ortega2001">Varela Ortega, José (2001). El poder de l'influència: geografia del caciquisme en Espanya (1875-1923), Marcial Pons Història.

Bibliografia adicional

• Homenage a D. Eduardo Date Iradier (1956), Anals de l'Acadèmia, RACMYD, n.º 30, 3º cuad., pp. 205-271.

• (2002).«Eduardo Date i la llegislació Obrera».Història Social.(43)

3-14.ISSN 0214-2570.