Anar al contingut

Diputat del comú

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El diputat del comú va ser un càrrec municipal espanyol instituït per Carlos III d'Espanya en 1766 com reposta a les protestes populars conegudes com Gresca de Esquilache i en la finalitat de donar veu en els ajuntaments al "comú", com se solia cridar llavors als plebeus, al poble. La seua ocupació fonamental va ser la vigilància dels abasts —l'aprovisionament de víveres— ya que el malestar per la carestia del pa havia segut la causa de fondo de les gresques. Junt en el síndico personero, instituït per les mateixes dates com a portaveu dels veïns, el diputat del comú es va crear per a intentar satisfer les reivindicacions populars en uns municipis dominats per l'oligarquia dels regidors. Al mateix temps també es varen crear els alcaldes de barri, que s'encarregarien de mantindre l'orde en els districtes o "barris" en que varen quedar dividides les ciutats.[1]

Història

El cridat gresca de Esquilache es va iniciar a finals de març de 1766 en Madrit al crit de ¡Vixca el rei, muiga Esquilache! i es va estendre a atres ciutats alcançant gran virulència en algunes d'elles.[2]

Despuix de la dura repressió de les gresques, Carlos III va promulgar un decret el 26 de juny de 1766 —que arreplegava l'auto acordat del 5 de maig— que instituïa la figura del "diputat del comú". Segons pareix el "patrocinador" del decret va ser el burócrata ilustrat Pedro Rodríguez de Campomanes i en el propi text es pot comprovar la conexió del mateix en les gresques de la primavera:[3]

Desijant evitar als pobles totes les vexacions que per mala administració dels regidors patixquen en els abasts, i que tot el veïnat sàpia cóm es manegen i puga discórrer en el modo més útil del surtimiento comú, que sempre deu aspirar a favorir la llibertat de comerç... manem que en tots els pobles que apleguen a dos mil veïns intervinguen en la Justícia i regidors quatre diputats que nomenarà el comú per parròquies o barris anualment; els quals tinguen vot, entrada i assent en l'ajuntament despuix dels regidors per a tractar i conferir en punt d'abasts.

En el decret de juny de 1766 s'instituïen, només en les poblacions de més de "dos mil veïns" —en l'época per "veïns" s'entenien famílies o llars, no persones individuals—, quatre diputats nomenats cada any per el "comú", en un nivell inferior al dels regidors, i que el seu comés era «tractar i conferir en punt d'abasts». Com va destacar Antonio Domínguez Ortiz, "a primera vista, la reforma sembla de poca envergadura; en realitat suponia una greu amenaça per al monopoli dels «poderosos» [com es dia en l'época a l'oligarquia que dominava els ajuntaments], perque per mig de la política d'abasts es podien investigar la majoria dels abusos de que es feyen culpables: les taxes de productes alimenticis, l'inspecció que diàriament es portava a terme en els mercats, l'ús de les deveses boyales, la gestió dels establiments municipalizados, l'obligació existent en molts llocs de no admetre productes d'atres pobles fins que no s'agotaren els produïts pels hacendados locals, etc.".[4]

En successius decrets es varen ser varen ampliar les seues competències —es varen ocupar també de l'administració dels bens de propis i dels sortejos de quints per a l'eixèrcit— i es varen estendre a les poblacions de menys de mil "veïns", que podien nomenar a dos "diputats del comú". Aixina mateix es va passar d'un any a dos anys la duració del càrrec.[5]


L'elecció dels diputats es realisava en dos fases. En la primera participaven tots els veïns «seculars» —lo que excloïa als clercs— i «contribuents» en residència fixa —lo que deixava fòra als pobres, menics, vagabunts, etc—, que es reunien en l'assamblea de parròquia, per a elegir als seus representants, els quals a la seua volta formaven l'assamblea de l'ajuntament a on s'elegia als diputats, dos o quatre segons el tamany de la població. Segons Domínguez Ortiz, es va tractar d'una "reforma d'indubtable cunye democràtic" perque les "eleccions es varen acostar molt al tipo de sufragi universal (masculí, naturalment) que despuix va servir de norma en les eleccions a diputats en les Corts de Càdis", i ademés no hi havia cap "alusió a la divisió tradicional en fidalcs i pecheros,... [lo que] constituïx un síntoma important del carpiment de la societat estamental".[6]

La reforma va acabar fracassant per l'oposició de les oligarquies urbanes dels regidors i, sobretot, a l'apatia i el desinterés que en la major part d'Espanya varen mostrar els membres del "comú", per lo que molts dels nous càrrecs varen ser ocupats pels membres que el seu poder es pretenia equilibrar. Una atra causa del "molt llimitat alcanç d'aquella reforma", com ha senyalat Domínguez Ortiz, va ser "la tendència de no pocs d'aquells representants populars a mimetizar la conducta dels membres antics i prestigiosos dels cabildos i convertir en mig d'ascens personal lo que havia segut concebut com a factor de renovació social".[7]

Referències

Bibliografia