Diccionari crític etimològic castellà i hispànic

Els sis toms que comprenen el Diccionari crític etimològic castellà i hispànic ordenats de forma alfabètica

El Diccionari crític etimològic castellà i hispànic és l'actualisació i reunió de les obres Diccionari crític etimològic de la llengua castellana (1954) i Breu diccionari etimològic de la llengua castellana realisada pel filòlec espanyol Joan Coromines (1905-1997), en colaboració en José Antonio Pascual i publicada entre 1980 i 1991.

Context

El Diccionari constituïx una de les més importants aportacions de tots els temps a l'estudi de la romanística, des de la perspectiva central de l'estudi de la llengua espanyola. A lo llarc de més de sis mil pàgines, J. C. establix l'orige i la biografia del vocabulari castellà, antic i contemporàneu, espanyol i hispanoamericà, en freqüents referències al restant de les llengües peninsulars i llatines.

En este sentit deu interpretar-se l'adjectiu "hispànic", ya que l'estudi de l'espanyol no és realisable sense donar conte de les relacions, préstams i interferències en atres llengües. Aixina, les àrees gallegues i gallec-portugueses, lleoneses, asturianes, aragoneses, catalanes, i inclús les del perdut mozárabe es descriuen i analisen en funció de la seua influència sobre l'espanyol.

Es conferix a este diccionari un decidit caràcter comparatiu que ajuda també a "prestar grans servicis no solament per a tots els aspectes de la llingüística castellana, sino ademés, i molt señaladament, per a l'estudi de totes les llengües romançades, i encara per al de tot el tesor lèxic de la civilisació occidental". Estes paraules de l'autor són reveladores de l'ingent treball i curiositat científica del diccionari.

Tant les àrees centrals de l'espanyol, de distribució lèxica homogénea, com les àrees perifèriques, marginals, són estudiades en igual profusió i riquea informativa. Açò explica que, contra el habitual silenci d'atres monografies, l'estudi de l'autor faça especial referència a la llengua vasca, indispensable si es té en conte la seua notable aportació al lèxic castellà. Castellà i vasc varen viure en íntim contacte en el moment de la formació del primer, lo que li du a remontar a abdós a una latinitat pròxima en orige, encara que siguen llengües tipológicament tan alluntades.

L'estudi de l'orige, evolució i història de casi totes les paraules arreplegades en el diccionari de la Real Acadèmia Espanyola més un gran número de americanisme conferix a este treball un caràcter globalizador por cuanto ilustra exhaustivament sobre el lèxic de la llengua.

Ademés d'etimològic, el diccionari és també diacrònic. Part d'una perspectiva metodològica segons la qual l'etimologia queda equiparada a l'estudi de l'història de les paraules. El diccionari, en absència d'un diccionari històric de l'espanyol, suplix esta carència establint la cronologia de l'aparició de vocables en el història dels texts. J. C. utilisa des de diccionaris migevals fins a contemporàneus, des de les Etymologiae de sant Isidoro fins al Gran diccionari de la llengua castellana, d'Anicet de Pagès i de Puig, passant, està clar, pel Universal vocabulari en llatí i romançada d'Alonso de Palència, el Nebrija castellà-llatí, Covarrubias, Oudin, Pichardo, Borao i Cuervo. Digam també que esta pertinent documentació històrica no és l'únic método de treball per a establir esta cronologia lèxica. La referència documental és merament indicativa de la seua presència escrita i no determina en absolut la seua aparició o vigència en la llengua oral.

Per este motiu, l'autor refà, a partir de la seua sòlida formació comparatista, i en relació en senyes fefaents d'atres llengües romançades, la trayectòria de vocables absents en els repertoris documentals. Reconstruïx alternatives no registrades per escrit, exigides no obstant pel restant de resultats romànics.

Un aspecte essencial del treball del diccionari és el seu caràcter crític. L'autor no s'acontenta en presentar les seues informacions sino que raona exhaustivament els seus criteris. En cada cas oferix una detallada discussió de l'ètim propost, mostrant en gran riquea de permenors per qué accepta o refuta treballs anteriors d'atres estudiosos, no sense haver revisat atentament quants juïns va meréixer el vocable analisat.

Esta característica és intelectualment molt sugerent i espoleja al llector erudit a formar els seus propis punts de vista, a raonar en l'autor sobre la solució més idònea. Els materials lèxics del diccionari estan agrupats d'una manera particular. Donat el caràcter evolutiu i familiar dels vocables, l'autor els ordena alfabéticament a partir de famílies lèxiques. L'estudi de les veus no es fa de manera aïllada, com en els diccionaris tradicionals, sino tenint en conte el conjunt del palmito lèxic, remetent a formes que també han estat emparentades en el passat.

Aixina es permet, durant la busca d'una paraula, recórrer els intrincados camins de les relacions lèxiques i informar-se sobre molts atres aspectes inesperats, entre els quals destaca molt clarificador, el sociollingüístic. La relació entre els vocables no sempre és directa, per evolució fonètica, derivació morfològica o derivació semàntica, i pot procedir d'una relació de préstam.

El diccionari arreplega, en conseqüència, els diferents estrats lèxics d'orige no romànic que s'han aclimatado en castellà. L'autor ha estudiat especialment l'àmbit de les veus prerromanas, diferenciant subtilment entre elements que havien segut considerats de manera conjunta. Esta monumental monografia és un repertori de fets llingüístics molt eficaç i coherent, una classificació i descripció exhaustiva, un tesor de erudició llingüística sense precedents.

Pel conjunt de la seua obra, tant castellana com a catalana, va rebre en 1989 el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles.

Vore també

• Joan Coromines
• José Antonio Pascual