El dialecte castellanés és un dialecte romançada parlat en el nort de Sardenya, concretament en Castelsardo, Sedini i Tergu.[1] És una varietat de transició entre el gallurés i el sasarés estàndart.

És considerat per Ethnologue, Glottolog i alguns autors com una varietat de sasarés ya que compartix les mateixes isoglosses en este últim, mentres que atres autors ho consideren una varietat independent.[1][2][3] Encara que es troba en el continu dialectal sardo-cors compartix les seues isoglosses en les llengües romançades occidentals i el sardo que ho aparten del grup italorromance com la sonorisació de les oclusives sordes intervocàliques i atres traces.

Té una base morfològica i lèxica similar al cors mentres que la sintaxis és compartida en el sardo. A nivell fonètic ha rebut influències de la Ligúria migeval i més recentment del sasarés. Junt a alguns arcaisme ligures que es remonten al domini dels Doria, presenta un número important de paraules sardas logudoresas. En els llogarets de Multeddu, Pedra Sciolta, Terra Bianca i Sant Giovanni es parla el "pastorino" (dialecte dels pastors de Castelsardo), que també es troba en Tergu i La Ciaccia, un poble en el municipi de Valledoria. El castellanés ho parlen unes 5500 persones (casi totes en el municipi de Castelsardo).

La zona castellanés es mostra poc oberta a les innovacions llingüístiques, com ho demostra el fet de que en el poble encara s'utilisen moltes paraules i construccions típiques de l'antiga llengua cors-toscana, perdudes en atres llocs.

Concordancias en atres llengües o dialectes

El dialecte castellanés presenta notables concordançes en la variant del cors denominada "taravesu" en la que compartix numerosos fonemes: pronoms personals eddu/edda/eddi, cacuminales només per a -ll, conservació del grup -GL, pas del grup -RN a -RR, manteniment de la v intervocàlica, desenroll de vocals llatines curtes en -i/-o. Les característiques més importants del castellanés es poden identificar en:

  • claritat de pronunciació dels grups -ghj- i -chj- (agghju, magghju)
  • pronunciació de la -v- inicial (vinu, vacca.)
  • pronunciació de la característica intervocàlica -v- (eva) present en el cors "ajaccino" o "taravesu".
  • preservació de vocals curtes llatines en molts térmens (muscha i senar moscha, infriddà i senar infreddà), característica que la situa junt a la llengua corsa del sur i Gallura, mentres que en molts hi ha un desenroll singular en i/o com en el nort i centre-sur i en el citat "taravesu" i els dialectes de la conca d'Ajaccio;
  • cacuminal només per a -ll-;
  • canvi de -ce-, -ci- a -ge-, -gi-: lugi, vogi, pagi;
  • modificació -rn → -rr- (forru, carri, corru);
  • resultats eddu/edda/eddi;
  • variat lèxic conservador.

Història

L'orige de la llengua es remonta aproximadament al XIII despuix de l'arribada d'un gran número de cors que varen acabar representant la majoria de la població, als que es varen sumar ligures, toscanos i sardos que en conjunt constituïen la variada població de la ciutat recent fundada pels Doria.[4]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Che lingua si parla in Sardegna?» (en it) (web) (12 de juny de 2023). Consultat el 20 d'agost de 2024.
  2. ↑ «Ethnologue report for Southern Romançada».
  3. ↑ Subfamily: Southern Romançada, Glottolog
  4. ↑ Dettori, Antonietta (2011). «Sardi, dialetti» (en it) (web). Enciclopèdia dell'Italià. Consultat el 20 d'agost de 2024.

Bibliografia