Cultura romà-britànica

Mapa de la cultura romà britànica.

La cultura romano-británica és la cultura dels britanos romanizados pel Imperi romà i posteriorment l'Imperi romà d'Occident, i d'aquells exposts a la cultura romana en els anys posteriors a la partida dels romans.

Estudiosos com el historiador Christopher Snyder creuen que durant els sigles V i VI -aproximadament des del 410, quan es varen retirar les legions romanes, fins al 597, quan va aplegar Sant Agustín de Canterbury- el sur de Gran Bretanya va conservar una activa cultura subromana que va sobreviure als atacs dels anglosaxons i inclús utilisaven un llatí vernàcul a el hora d'escriure.

Arribada dels romans

Els romà-britànics inicialment eren un grup divers de pobles celtes, de parla majoritàriament britànica, que vivien i generalment barallaven entre sí, que es varen unir quan les tropes romanes comandadas per l'emperador Claudio varen invadir Britania en 43. Havent segut vençuts i conquistats, les distintes tribus varen ser assimilades en l'Imperi romà com la província de Britania. Mils d'oficials i hòmens de negocis romans varen aplegar a Britania per a assentar-se acompanyats per les seues famílies. Tropes romanes de tots els punts de l'Imperi incloent Hispania, el Nort d'Àfrica i Egipte varen ser desplaçades cap a pobles romans, prenent esposes bretonas i aportant una diversitat de cultures i religions a Britania, permaneixent la seua base celta encara que en un estil de vida romà.

Durant alguns anys Britania va ser també independent del restant de l'Imperi romà, primer com a part del Imperi Gal, i un parell de décades despuix baix els usurpadores Carausio i Alecto.

El cristianisme va aplegar a Britania en el III i una de les primeres figures va ser San Albano, que va ser martirisat prop del poble romà de Verulamium, a on hui s'alça St Albans, segons la tradició este fet va ocórrer durant el regnat de l'emperador Decio.

Ciutadania romana

Un element important utilisat pels romans per a influir sobre la vida britana va ser el otorgamiento de la ciutadania romana [1]. Inicialment açò es realisava en forma molt selectiva: als membres del consell de certes classes de pobles, als quals els usos romans feyen ciutadans; als veterans, tant legionaris o soldats d'unitats auxiliars; i a certs natius els patrons dels quals li la conseguien. Alguns dels reis celtes locals, com Togidubno, varen rebre la ciutadania romana d'esta manera. No obstant, el número de ciutadans es va incrementar progressivament a lo llarc dels anys, a mida que la gent heretava la seua ciutadania i s'oferien noves ciutadania. En el temps, pràcticament tota la població no esclava ni d'orige lliberte va adquirir la ciutadania baix la Constitutio Antoniniana de 212.

Els atres habitants de Britannia, que no gojaven de la ciutadania, els peregrini, varen continuar vivint baix les seues lleis ancestrals. Les principals dificultats eren que estes persones no podien:

• posseir terres de titularitat llatina,
• servir com a legionaris en l'eixèrcit, encara que podrien servir en les unitats auxiliars, i aplegar a ser ciutadà romà com a compensació.

en general, heretar d'un ciutadà romà.

Encara que per a la majoria de habitants britanos, que eren llauradors lligats a la terra, la ciutadania no alterava de forma dràstica la seua vida quotidiana.

Vore també

• Britania (província romana)
• Llatí britànic