Cultura de l'Unió Soviètica
._(7194554272).jpg){kind=link}
La cultura de l'Unió Soviètica va passar per vàries etapes durant els 69 anys d'existència de l'Unió Soviètica i va ser enriquida per persones de distintes nacionalitats en cada una de 15 repúbliques de l'Unió. L'Estat soviètic va recolzar a les institucions culturals, pero també va portar a terme una estricta censura. La cultura va servir com a instrument per a la consolidació del poder polític i la construcció d'una identitat colectiva soviètica. Aixina, es varen generar una série de debats entorn a la cultura, particularment en l'esfera artística, que buscaven trobar el lloc que devia tindre l'art en este nou escenari. Era necessari renovar, repensar la cultura en el marc d'un nou règim.[1]
Els anys de Lenin es varen caracterisar per un fervor revolucionari i l'experimentació artística. Durant els primers anys del govern revolucionari soviètic, es varen promoure aquells símbols polítics, ritos i festivals que varen donar lloc a la sacralización de les revolucions soviètiques de 1917.[1] Els valors soviètics es varen expandir a la vida quotidiana i a la producció cultural, el cine va enaltir els principals acontenyiments bolcheviques, i l'art es va expandir baix una relativa llibertat d'experimentació, en predomini dels artistes de l'esquerra més radical, interessats en el Proletkult i el futurisme. Durant l'implementació de la NEP, es va expandir el constructivisme. A la seua volta, es va generar una ampliació de l'esfera cultural, en la creació d'editorials, revistes, companyies teatrals i de cine.
En els anys de Stalin, la producció cultural i la retòrica varen promoure una visió utòpica del món rus, caracterisada per la centralidad de l'indústria i el nou home soviètic. Sobre l'art, es va impondre el realisme socialiste. Gran part de l'experimentació artística inicial va ser reprimida, producte de la gran centralisació de l'art en el govern estalinista.[1]
Història
[editar | editar còdic]Els anys de Lenin
[editar | editar còdic]Cultura revolucionària
[editar | editar còdic]Durant la Revolució de Febrer de 1917 numerosos símbols polítics en un paper primordial en la definició de la lluita. Una àmplia gama de símbols culturals, de ritos i festivals que varen ajudar a convertir a la revolució en lo que va anar.[2] Es varen adoptar tradicions de la Revolució Francesa i es sacralizaron totes les revolucions en general. Circulava en freqüència la “Marsellesa”, encara que la versió més popular en Rússia va ser la “Marsellesa dels treballadors”, una cançó de protesta social, que apelava a la classe treballadora i a la gent famolenca en la seua clamor per una guerra de classes. l'iconoclastia va ser un aspecte central de Febrer: la destrucció dels símbols del règim zarista era per als revolucionaris, la destrucció de l'Antic Règim en sí.
El fervor revolucionari va ser molt distint en Octubre. En l'arribada dels bolcheviques al poder, no es va conseguir atraure a tants manifestants com en febrer. Els bolcheviques varen atacar institucions estratègiques en significat militar no simbòlic. El moviment liderat per Vladimir Ilʹich Lenin va buscar impondre la L'Internacional com a nou himne revolucionari deixant arrere la Marsellesa ya que es considerava a esta com a símbol burgués de la revolució i feya referència a un poder “imperialista”. El relat oficial es va empenyorar en retratar un “Gran Octubre” com un acontenyiment triunfante. Esta visió es va impondre també en els archius oficials. Durant el primer govern bolchevique i continuant en l'época de Stalin, es va buscar presentar a Octubre com una ocasió tan multitudinària com la Revolució de Febrer.[2]En fer-se en el poder, els bolcheviques varen heretar símbols revolucionaris atractius per a les masses; símbols com la bandera roja, que abans havia compartit tota l'esquerra, pero que ara seria utilisada per a llegitimar el règim bolchevique com a únic hereu i defensor de la revolució.
.jpg){kind=link}
Un dels films clàssics de la propaganda soviètica va ser Octubre de Serguéi Eisenstein, estrenada per primera volta en 1928. Va ser útil per a l'invenció del discurs historicista sobre la Revolució d'octubre i construcció de la memòria soviètica. En la Primera Conferència sobre Cine en 1928, quan el partit comuniste impon una forma única de contribuir a la producció cinematogràfica i s'exigixen películes que promoguen el respal al partit i movilisen a les masses, se solicita eliminar les escenes de Trotsky en el film Octubre.[3]
Una característica de l'actitut comunista cap a l'art i els artistes en el periodo entre 1918 i 1929, va ser la relativa llibertat i l'experimentació significativa en varis i diversos estils en un esforç de trobar un estil soviètic distintiu de l'art. Açò era aixina en tant els artistes estigueren a favor del règim. No obstant, durant el periodo de la guerra civil i el comunisme de guerra es varen generar canvis i, sobretot, pèrdues en la cultura russa. Es va produir l'emigració i inclús la mort de gran cantitat d'artistes i creadors. El poeta Aleksandr Blok és un dels eixemples de Rajmaninov i el d'Ivan Bunin. cal destacar que, si be algunes migracions es varen donar per voluntat pròpia, molts artistes varen ser expulsats de Rússia. La política d'expulsió va continuar durant tota la década del 20, en la qual Lenin va buscar eliminar l'oposició al règim bolchevique de l'esfera cultural.
Els grups d'esquerra més radical varen ser els protagonistes de l'esfera artística: el Proletkult i el futurisme. Els seus programes estètics es varen recolzar en la busca d'una destrucció total de la tradició cultural i del art burgués de el XIX, aixina com de la constitució d'una cultura nova, lligada a la vida i estretament vinculada al context social vigent. Front a la “autonomia” de l'art de el XIX, que aspirava a un goge estètic, estos grups volien crear un art útil a la revolució.[4] cal destacar que entre futurista i proletkults varen existir diferències. Els primers varen ser una vanguarda experimental i varen defendre una revolució formal. Els segons, els proletkults, varen sostindre el valor d'un art més propenc al gust de les masses. Pensaven que els vanguardistes futurista eren elitistes i obscurs. Aixina, mentres les obres del futurisme es caracterisaven pel color i les formes geomètriques, i la representació de moviment en cert grau d'abstracció, els artistes del Proletkult aspiraven a produir un art útil que transmetera un mensage més directe i clar per a la majoria dels russos en el context de la revolució i l'instauració d'una nova societat. Ademés, volien que la producció mateixa de l'art fora proletaria i seguira els valors del bolchevisme; varen pretendre, aixina, instaurar una cultura proletaria deslligada de qualsevol relació en les classes explotadoras.[3]
Al principi els artistes i els escritors varen obtindre una gran cantitat de llibertat pero molts varen fugir de Rússia a causa de la seua oposició al govern bolchevique. Lenin era un home tradicional en l'art. Sentia rebuig cap a les vanguardes, els nous "ismos" (futurisme, expressionisme) i volia que l'art fora conservat de la forma tradicional, no obstant, no va fer res per a dissuadir a la difusió del futurisme en Rússia.[3] Cal tindre en conte que els grups d'artistes duyen alvance una llabor propagandística, que a lo manco en un context de guerra civil en a on Lenin conservava atres prioritats, no era desfavorable per al règim bolchevique.
La NEP
[editar | editar còdic]
En molts aspectes, el periodo de la NEP va ser una época de relativa llibertat i d'experimentació per a la vida social i cultural de l'Unió Soviètica. Despuix de la guerra civil, es postula com el verdader moment de vitalitat de l'esfera cultural i experimentació artística. Es creen editorials, companyies teatrals, revistes i companyies de cine. [3]El govern va tolerar una varietat de tendències en estos camps, sempre i quan no foren obertament hostils al govern. En l'art i la lliteratura, numeroses escoles, algunes tradicionals i unes atres radicalment experimentals, varen proliferar. Els escritors comunistes Maksim Gorki i Vladímir Mayakovski varen ser actius durant este temps, pero atres autors, que moltes de les seues obres varen ser reprimides més tart, varen publicar treballs que carien de contingut polític socialiste.
En mig de les discussions artístiques i estètiques, es va donar peu al Constructivisme, una vanguarda, constituïda per arquitectes, teòrics de l'art, escultors i pintors, que sostenia la necessitat de crear art útil. En relació en eixa busca, es varen plantejar construir obres en tres dimensions i es varen opondre a la composició en dos dimensions, com era el cas del quadro de caballete. Es va instalar en Rússia la noció d'un nou artiste-ingenier o artiste-constructor que devia reunir tant capacitat i talent artístics, com a coneiximents tècnics. D'esta manera, els constructivista varen voler, entre atres coses, dur la producció en série de les fàbriques al seu art. A la seua volta, es varen ocupar de la producció de vestimenta i escenografia per a obres de teatre i cine d'esquerra radical.[3] En este sentit, la concepció dels constructivista era que l'artiste devia produir art en una funció social transformadora, llunt del mer goge estètic que havia caracterisat a la noció autònoma de l'art de gran part de el XIX.[4]
Per la seua banda, el cine, com a mig per a influir a una societat majoritàriament analfabeta, va rebre l'estímul de l'Estat; molts dels millors treballs del cineaste Serguéi Eisenstein daten d'este periodo. En l'àmbit cinematogràfic, es va escomençar a utilisar la tècnica del montage com a part de l'indagació i l'anàlisis sobre la forma d'estimular les ments dels ciutadans russos. Es considerava que, a partir del montage, es podia entrenar la ment humana per a vore el món de certa manera, des de certa òptica particular i desijable. cal destacar que este interés per l'influència d'imàgens i tècniques sobre el cervell es va inscriure en un context de veneració per la màquina i de confiança en el progrés tecnològic.[3]
L'educació, baix el comissari Anatoli Lunacharski, va entrar en una fase d'experimentació basada en les teories d'aprenentage paulatí. Al mateix temps, l'Estat va ampliar el sistema escolar primari i secundari i va introduir les escoles nocturnes per als adults que treballaven. La calitat d'una educació superior va sofrir, en part, per les polítiques d'admissions preferents cap als aspirants de la classe proletaria sobre aquells d'orígens burguesos, sense importar les calificacions dels aspirants.
Baixe la NEP l'Estat va facilitar la seua activa persecució de la religió iniciada durant el comunisme de guerra pero va continuar per a fer campanya a favor del ateisme. El partit va recolzar el moviment de reforma "Vivint l'Iglésia" dins de l'Iglésia Ortodoxa Russa, en l'esperança de que socavaria la fe en l'iglésia, pero el moviment es va extinguir a finals de 1920.
En la vida familiar, les actituts varen aplegar a ser generalment més permissives. L'Estat va llegalisar l'aborte, i va fer que el divorç fora progressivament més fàcil d'obtindre. En general, les actituts tradicionals de les institucions tals com el matrimoni varen ser canviant llentament per mig de la promoció del partit dels ideals revolucionaris.
Els anys de Stalin
[editar | editar còdic]Tant els líders polítics com els ciutadans varen compartir una visió utòpica durant el periodo bolchevique, caracterisada per la noció d'un món humà i natural transformat per l'industrialisació i la tecnologia moderna, sense idees concretes sobre les relacions i estructures socials. Es va basar en la promesa i l'esperança d'un futur radiant, distint del passat miserable i un present caòtic. Es requeria de l'home nou soviètic per a la consolidació d'esta utopia. És una visió casi imperial, centrada en el domini de l'espai geogràfic i l'ambient natural.
Heroísmo
[editar | editar còdic]En el periodo estalinista, es va promoure l'idea de que tots podien ser héroes, inclús les persones comunes. L'home soviètic es va convertir en Home en mayúscula. A esta figura de la nova era li la va caracterisar per ser gran, audaç, forta i treballadora. També es varen admirar héroes individuals, com els exploradors al Pol que varen participar de les expedicions des de 1955, aviadors (Chkálov), guàrdies fronteriços, jugadors d'escacs, futbolistes del Club Dinamo, científics, héroes de la guerra civil (Chapáyev, Shchors) i els líders del partit i militars (Stalin, Voroshílov). Els héroes individuals o arquetípicos eren reconeguts per conseguir lo impossible, per haver permés el progrés en l'Unió Soviètica. Estes figures varen ser utilisades en la propaganda soviètica, com a símbol de la capacitat dels nous hòmens. També es varen portar a terme películes, obres de teatre i actes nacionals per a celebrar als héroes (comuns i arquetípicos) i en publicacions de Gorki es varen relatar guanys extraordinaris de gent comuna i relats d'aventures.
Stalin, per la seua banda, va adoptar una figura paternalista, es va encarregar de rebre i felicitar als héroes reconeguts pel poble, com a pare d'estos. Les celebritats ordinàries (o celebritats per un dia) eren gent comuna com a obrers, mestres, venedors, que es convertien en héroes en el discurs propagandístic i polític. D'esta dinàmica va sorgir l'estajanovismo, un moviment obrer socialiste impulsat per Stajánov que incentivava a l'aument de la productivitat laboral, basat en la pròpia iniciativa dels treballadors.
Renaixença social
[editar | editar còdic]Era comuna en la retòrica soviètica l'image de la revolució de 1917 com a segon naiximent. En este sentit, era el treball lo que permetia renàixer als hòmens. El treball, baix les condicions soviètiques, es considerava una experiència transformadora perque era colectiu i estava impregnat d'un sentit de propòsit. Ademés, l'idea de que els hòmens podien refer-se era molt important per a la cosmovisión soviètica. En la prensa abunden històries de delinqüents que es recuperaven. En estos relats, el nou home soviètic emergix despuix de llevar-se de damunt la brutea i la corrupció de la seua vella vida. Existixen vàries obres lliteràries en esta temàtica com a Poema Pedagògic d'Antón Makárenko.
.jpg){kind=link}
L'indústria moderna va ser clau per a la transformació i consolidació material de l'utopia soviètica. Es vea l'industrialisació com un mecanisme per a rescatar als habitants de l'opressió colonialista dels temps zarista i oferir-los l'igualtat en el centre de Rússia. Al mateix temps, es buscava complir en una missió civilisa-dora sobre els habitants atrassats de l'Unió Soviètica. Per a això, es va considerar necessari canviar-ho tot; carrers, cases, ciutats, l'orde social i inclús les ànimes humanes. Va haver també disseny de grans plans, proyectes i models, alguns de magnituts imperials, com a part de megalomania i del nou estil d'arquitectura soviètica que es buscava crear, com per eixemple, el barroc estalinista.
Entre els proyectes es troba el Pla general per a la reconstrucció de Moscou que se suponia establiria un model de planificació urbana en tot el país i proporciona un model de capital socialista en l'objectiu de maravillar per igual als estrangers i als ciutadans soviètics.
Entre els guanys del règim estalinista, impulsat per les expectatives utòpiques, es troba l'increment en la mà d'obra assalariada, en la taxa d'alfabetisació, una major urbanisació i escolarisació dels chiquets. Lo que ser a la cosmovisión soviètica de que l'home pot refer-se o renàixer com un nou i millor. El home nou soviètic s'entenia com l'adopció d'una nova forma de comportar-se i de pensar, en hàbits més civilisats, major educació i una àmplia participació en la modernisació i l'indústria. El treball formava part de l'experiència transformadora, perque era colectiu i estava impregnat d'un sentit de propòsit. Durant el sarisme es considerava una tasca agotadora, baix el socialisme es va interpretar com el sentit de la vida. El govern es va encarregar emfàticament de fer públics els seus guanys en l'objectiu de mostrar superioritat davant occident en un context en el qual la URSS es trobava rodejada de potències capitalistes.
Art
[editar | editar còdic]Les arts durant el govern d'Iósif Stalin es varen caracterisar per l'aument i la dominació de l'estil impost pel govern del realisme socialiste, en el restant de les tendències sent severament reprimides i en rares excepcions (com per eixemple, moltes obres notables de Mijaíl Bulgákov - no obstant, la seua obra completa El mestre i Margarita va ser publicada únicament en 1966). Molts escritors varen ser durament reprimits per l'estalinismo, sent eixemples, Osip Mandelshtam, Isaak Bábel i Borís Pilniak. Andréi Platónov va deure treballar com a vigilant i no se li va permetre publicar. Despuix d'un curt periodo de renaixença de la lliteratura ucraniana, més de 250 escritors soviètics d'Ucrània, varen morir durant la Gran Porga (per eixemple, Valeran Pidmohyl'nyi (1901-1937)) (denominat La Renaixença Eixecutada). Les obres dels autors encarcerats varen ser confiscades pel NKVD i algunes d'elles varen ser publicades més tart. Els llibres varen ser retirats de les biblioteques i destruïts.
A finals de l'Unió Soviètica
[editar | editar còdic]
En els anys 60, 70 i 80, l'época de Brézhnev, un periodo distintiu en el desenroll de la cultura soviètica caracterisat per una vida pública conformista i un enfocament intens en la vida personal. En els últims anys de l'Unió Soviètica la seua cultura popular es va caracterisar per l'entrada de la cultura popular nortamericana ejemplificada per la moda dels pantalons vaquers.
En les Arts, la lliberalisació de tots els aspectes de la vida des del desgel de Jrushchov va crear la possibilitat de que les distintes formes d'art dissidents i no formals evolucionaren.
Una major experimentació en les formes d'art varen aplegar a ser admissibles en la década de 1970, resultant en la producció d'obres més sofisticades i subtilment crítiques. El govern va afluixar les restriccions del realisme socialiste; aixina, per eixemple, molts protagonistes de les noveles de l'autor Yuri Trífonov es preocupaven més per ells mateixos en els problemes de la vida quotidiana que en la construcció del socialisme. En la música, encara que l'Estat va continuar frunzint el ceño davant els gèneros occidentals com el jazz i el roc, va començar a permetre que els grups musicals occidentals especialisats en estos gèneros feren aparicions llimitades. No obstant, el compositor natiu de balades populars Vladímir Vysotski, va ser molt popular en l'Unió Soviètica i se li va negar el reconeiximent oficial per les seues lletres iconoclastas.
El roc soviètic va aparéixer en els anys 60. No obstant, si els grups poden actuar sense dificultat mentres els seus membres siguen estudiants, una volta terminada l'época universitària s'impon una elecció: un estatut oficial -el de "conjunt vocal i instrumental" que deu obtindre una autorisació per a cada una de les seues cançons-, o l'underground, a on les gravacions en cassets d'àudio es produïxen lliurement i es distribuïxen en una relativa clandestinitat. Es considera clandestí tot lo que s'aparta de les normes: les de correcció, que impliquen evitar l'us de vocabulari coloquial, que ràpidament es considera vulgar, i tindre una apariència acceptable, inclosa la vestimenta; les de patriotisme, considerant-se algunes massa influenciades per la música occidental, etc. Els artistes deuen donar un bon eixemple. Açò no impedix que grups pop autorisats facen música occidentalizada. No obstant, els músics de l'escena underground no poden obtindre ingressos de la seua música i es veuen obligats a treballar fòra d'ella. El Leningrad Roc-Club es convertirà en un lloc essencial per al desenroll de la música roc en el país.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Fitzpatrick, Sheila. La vida quotidiana durant l'estalinismo. Cóm vivia i sobrevivia la gent comuna en la Rússia soviètica. Sigle XXI, 2019, cap. 3 (“Brotaran palaus el dilluns”) i cap. 7 (“Conversacions i informantes”).
- ↑ 2,0 2,1 Figes, Orlando i Kolonitskii, Boris. Interpretar la Revolució Russa. El llenguage i els símbols de 1917. Universitat de Valéncia, 2001, cap. II (“La revolució simbòlica”).
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Andrade, J., & Sánchez, F. H. (Eds.). (2017). 1917. La Revolució russa cent anys despuix (Vol. 3). Edicions Akal, cap. 4 ( “ «Del passat cal fer añicos»: La lliberació de les dònes i la revolució russa”), cap. 5 (“En el front revolucionari de l'art. Creació i experiment en la primera cultura soviètica”).
- ↑ 4,0 4,1 Bürger, Peter. “La vanguarda com a autocrítica de l'art en la societat burguesa”, “La negació de l'autonomia de l'art en la vanguarda”, “L'obra d'art de vanguarda”. Teoria de la vanguarda. Barcelona: Península, 1987.
- ↑ Viktor Tsoï, li dernier héros soviétique
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura de la Unión Soviética» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.