Cultura arqueològica dels Millers
A la cultura arqueològica dels Millers li el ha considerat com el motor de l'aument de la complexitat cultural que es va donar en el surest de la península ibèrica durant l'Edat del Coure. Este complex prehistòric es va estendre per Andalusia oriental i l'Alce espanyol entre les postrimeries del IV mileni a. C. i el final del III. El seu exponent principal és el jaciment epónimo d'Els Millers, en el municipi de Santa Fe de Mondújar, Almeria, Espanya.
Mig ambient i cronologia
Els jaciments calcolíticos del surest peninsular s'estenen per Almeria, Granada, Múrcia i Alacant, províncies que componen, actualment, l'àrea més seca de tota Europa. Les cordilleres Bètiques actuen de barrera per als vents humits del Atlàntic aixina que estes àrees reben només entre 200 i 400 mm de pluja a l'any.[1]
Segons alguns autors, els grups millarenses serien hereus de la neolítica cultura d'Almeria i s'haurien desenrollat entre el 3100 a. C. i el 2200 a. C., aproximadament.[2] Atres investigadors discutixen l'existència de tals grups neolítics, relacionant els seus suposts restants materials en una fase primerenca millarense, que comprendria des del 3500 a. C. fins al 2250 a. C.[3]
Jaciments
Són, en general, assentaments en una certa entitat (una hectàrea normalment) i nivell d'urbanisació, dedicats a l'explotació dels seus respectius territoris: Almizaraque (Baix Almanzora), Terrera Ventura (Tavernes), El Tarajal (Camp de Níjar), El Malagón (Cúllar), Les Angosturas, Cerro de la Verge, Cabezo del Plom (Mazarrón), Els Moreres (Crevillente), etc. L'excepció és el poblat dels Millers que va aplegar a ocupar entre 4 i 5 h,[4] lo que ho convertix en un possible cultura de Almería.
Entre les característiques comunes a casi tots estos jaciments destacarien:
- La presència de fortificacions, lo que contrasta en les poblacions neolíticas precedents, disperses i en poques proteccions (una excepció seria Almizaraque, que només tenia un dèbil mur de tancament).[5]
- Vivendes de planta circular de fins a sis metros de diàmetro i construïdes en pedra.
- Necròpolis en l'exterior dels poblats, en abundància d'enterrament megalítics colectius, tipo tholos en les zones baixes i també coves i hipogeus cap a l'interior.
- Primerenca metalúrgia del coure.
- Auge dels intercanvis.
A excepció dels Millers, el restant de poblats no es diferencia entre sí ni pels seus tamanys ni per la monumentalitat; els contrasts només apareixen en els aixovar corresponents als enterrament.[6] Estos últims es caracterisen pel seu gran tamany: els tholoi solen estar formats per una cambra circular de fins a sis metros de diàmetro coberta per una falsa cúpula, cambres laterals secundàries, corredors d'accés dividits en seccions per unes lloses perforades i un túmulo de terra recobrint-ho tot.[7]
Vore també
- Els Millers
- Cultura arqueològica de Vila Nova
- Cerro de les pedres
- Calcolítico en la península ibèrica
- Edat del Coure
- Cultura argárica
Referències
- ↑ (1999).«Vint anys de Prehistòria funcionalista en el surest d'Espanya».Bolletí del seminari d'estudis d'Art i Arqueologia (BSAA).(65)
- ↑ Fullola, Josep Mª (2005). Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana, primera edició, Ed. UOC, p. 181. ISBN 84-9788-153-2.
- ↑ Vint anys de Prehistòria funcionalista en el surest d'Espanya, p. 75.
- ↑ (1993) Els orígens de la civilisació. El Calcolítico en el Vell Món, primera edició, Editorial Síntesis, pp. 156-158,160. ISBN 84-7738-181-X.
- ↑ Eiroa García, Jorge Juan (2010). Prehistòria del món, primera edició, Sagell Editorial SL, p. 643. ISBN 978-84-937381-5-0.
- ↑ Vint anys de Prehistòria funcionalista en el surest d'Espanya, p. 76.
- ↑ Els orígens de la civilisació. El Calcolítico en el Vell Món, pp. 162-163,166.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura arqueológica de Los Millares» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.