Cucurbita màxima

Si este no és el grup de cultius que estaves buscant potser degues buscar en Carabasses

Cucurbita maxima és el nom científic d'una espècie de plantes cucurbitáceas originària de zones templades del sur d'Amèrica, que junt en atres espècies emparentades (Cucurbita pepo, C. moschata, C. argyrosperma) formen un grup d'espècies de carabasses les varietats cultivades de les quals, de les que es cull el seu frut madur o inmaduro, posseïxen usos culinaris indistinguibles (són els zapallos, carabassetes, zapallitos, auyamas, ahuyamas, pipianes, ayotes, etc.).

És l'espècie a la que pertanyen les varietats de frut més gran, entre les que es troben les carabasses jagantes utilisades en els concursos de tamanys, i en el Con Sur d'Amèrica la varietat «zapallito» (Cucurbita maxima var. zapallito) és la més consumida inmadura com a verdura d'estació. Posseïx una subespecie selvada, Cucurbita maxima subsp. andreana (a voltes trobada en el seu nom binomial i anterior nom d'espècie, Cucurbita andreana), que es distribuïx des del centre d'Argentina fins a Uruguay, de la que inclús des de varis quilómetros de distància pot aplegar el polen a les varietats cultivades de la seua pròpia espècie fent que les seues llavors es desenrollen com a plantes de frut amarc i no comestible. No hibrida en les demés espècies.

Descripció

Biologia, diferenciació de les demés espècies i cultiu en Cucurbita pepo, C. maxima, C. moschata, C. argyrosperma.

Les poblacions selvades en Cucurbita maxima subsp. andreana.

Tipos

S'han desenrollat molts cultivares de Cucurbita maxima. De la mateixa manera que en C. pepo, les plantes existixen en un hàbit arbustivo que és particularment evident en les plantes jóvens, pero les plantes més velles creixen de forma selvada.

• La carabassa Arikara és una varietat tradicional de C. maxima. Les frutes pesen de dos a cinc quilograms. La forma de la fruta pot ser llàgrima o redona, i estan coloreados en un patró motejat de taronja i verda. Es desija tant per les seues qualitats alimentícies com per la seua decoració de temporada. Esta varietat remonta la seua ascendència a la tribu Arikara de les Dakotas, entre els qui el seu cultiu és anterior a l'assentament blanc.
• La carabassa de banana té una forma allargada, en pell blava clar, rosa o taronja i polpa anaranjada lluenta.
• Carabasseta de Boston en sabor dolç, estret en un extrem i bulboso en l'atre.
• La carabassa de Buttercup és una varietat comuna, en forma de turbant (una part superior plana) i pell de color vert obscur, en un pes d'1,5 a 2,5 quilograms, i normalment pesada en carn densa de color groc anaranjado. No deu confondre's en la carabassa moscada.
• La carabassa Candy Roaster és una varietat local que va ser desenrollada originalment pel poble cherokee en els Apalaches del sur. Una atra varietat de l'herència, és prou variable en tamany (5-125 + kg), forma (redona, cilíndrica, llàgrima, bloc, etc.) i color (rosa, torrat, vert, blau, gris o taronja), encara la majoria té polpa fina de color taronja. Esta varietat goja de popularitat contínua, particularment en els Apalaches del sur.

• La carabassa Hubbard és un atre cultivar d'esta espècie que generalment té una forma de llàgrima. A sovint s'usa com a tongada de les carabasses en la cuina. Segons una font, el nom prové de Bela Hubbard, #colon de Randolph Township, Ohio, en la Reserva de l'Oest de Connecticut. Moltes atres fonts enumeren una història alternativa.Estes fonts afirmen que la carabassa Hubbard (en eixe moment sense nom) va aplegar a Marblehead, Massachusetts a través del Capità Knott Martin. Una dòna anomenada Elizabeth Hubbard va cridar l'atenció del seu veí, un comerciant de llavors cridat James J. H. Gregory. Posteriorment, el Sr. Gregory ho va introduir en el mercat utilisant el nom de la Sra. Hubbard com epónimo. Gregory més vesprada crie i va llançar el hubbard blau, que té una pell grisa azulada. L'atra varietat important, la carabassa dorada, té una pell de color taronja lluenta. Els anuncis de Gregory per a la data de la carabassa són d'a lo manco 1859. La carabassa Hubbard, incloses les preguntes sobre el nom, és inclús el tema d'una cançó infantil, «Raising Hubbard Squash in Vermont».
• Jarrahdale Pumpkin és una carabassa en pell grisa. És casi idèntic a les varietats 'Queensland Blue' i 'Sweet Meat'.
• Kabocha és una varietat japonesa en pell de color vert obscur i polpa lluenta de color taronja dorat.
• La carabassa Lakota és una varietat nortamericana. Té forma de pera i taronja rojós en ralles verdes. Rep el seu nom de la tribu Lakota dels indis sioux que varen cultivar la resistent carabassa d'hivern. És apreciat per la seua carn de taronja fina i el seu sabor a anou en la cuina i la rebosteria.
• La carabassa Nanticoke és una varietat rara d'herència que va ser cultivada tradicionalment per la gent Nanticoke de Delaware i l'est de Maryland. És una de les poques carabasses d'hivern natives americanes supervivents dels boscs orientals.
• Carabassa de turbant, també coneguda com a «turbant francés», una herència anterior a 1820, i estretament relacionada en la carabassa de manteca.

Usos

La carabasseta, un cultivar comú, es pot torrar, hornear i fer puré en sopes, entre una varietat d'usos de farcidura, de la mateixa manera que la carabassa. És extremadament popular, especialment com a sopa, en Brasil, Colòmbia i Àfrica.

Totes les carabasses jagantes (més de 100 lliures o 45 quilograms) són d'esta espècie, incloses les carabasses més grans jamai documentades, que han alcançat un tamany de 2,624 lliures (1,190 kg).

La llavor de C. maxima s'usa en el tractament de paràsits en animals.

Taxonomia i varietats

Després del llibre de Linneo (1753) pres com a punt de partida de la nomenclatura botànica moderna, llibre del que es va prendre el nom de gènero Cucurbita, va ser Antoine Nicolas Duchesne (1747-1827), qui treballava en França, el primer que va intentar de forma sistemàtica creuar varis cultígenos del gènero, concloent que entre els seus accesions hi havia tres espècies biològiques (comunitats reproductives), a una d'elles la va cridar Cucurbita maxima (Duchesne 1786). Décades més vesprada, Charles Naudin va estudiar la cruzabilidad dins de Cucurbita i va confirmar les troballes de Duchesne (Naudin 1856), en 1896 agregaria la descripció de l'espècie Cucurbita andreana a partir de llavors d'una Cucurbita selvada enviada des d'Uruguay pel colector I. André, de qui va prendre l'epítet.

Els estudis de creues varen concloure, com els locals informaven, que la cultivada Cucurbita maxima i la selvada Cucurbita andreana podien hibridar lliurement entre sí per lo que pertanyien a la mateixa espècie biològica (comunitat reproductiva), pero no va ser fins a 1982 que el taxónomo Filov recircunscribió el concepte taxonómico de Cucurbita maxima com una comunitat reproductiva, de forma d'agregar en la seua composició d'organismes a les poblacions selvades, i dins d'ella va nomenar els conceptes taxonómicos d'una subespecie selvada i una domesticada, en els seus propis caràcters distintius, sent la selvada presumiblement ancestro de la cultivada.

Les dos subespecies de Filov (1982) són:

• Cucurbita maxima subsp. maxima, que agrupa les varietats cultivades.
• Cucurbita maxima subsp. andreana, la subespecie selvada.

Les varietats cultivades posseïxen una gran variació en els caràcters del seu frut, la qual cosa ha resultat en numerosos intents de classificació infraespecífica, que en general no han guanyat acceptació degut a que no reflectixen relacions genètiques o no consideren la variació mundial en els caràcters (Paris i Maynard 2008). Vore les descripcions i els problemes de nomenclatura en Carabasses, carabassetes, zapallos, zapallitos i noms afins.

Hàbitat i distribució

És originària d'Amèrica, a on es desenrolla de forma selvada en Argentina i Uruguay, en poblacions agrupades baix el nom de Cucurbita maxima subsp. andreana.

Els registres més antics del seu cultiu es troben en la cultura Las Vegas, en la península de Santa Elena (Equador).^{cita requerida} Estos vestigis varen ser estudiats en els anys setanta i huitanta per l'arqueòloga nortamericana Karen Stother.^{cita requerida} Els restants més antics trobats en la costa de Perú daten de més de 6000 a. C. i fa 2000 anys ya era domesticada per la Cultura Mochica.^{cita requerida} Després dels viages de Colón va ser introduïda en época primerenca en Europa junt en les demés Cucurbita cultivades i d'ahí al restant del món.

Agroecología i cultiu

Com és general en cucurbitáceas es desenrolla millor a 25-30 °C i mor en les gelades, junt en C. pepo posseïxen els cultivares més tolerants a les temperatures més fresques, mentres que C. argyrosperma i C. moschata són les que posseïxen els cultivares més tolerants a les temperatures més altes. El restant com en les demés espècies, en Cucurbita pepo, C. maxima, C. moschata, C. argyrosperma.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cucurbita màxima.
• Wikispecies té un artícul sobre Cucurbita màxima.