Cripta Imperial de Viena

Cripta Imperial de Viena

Iglésia dels Capuchinos en Neuen Markt.

La Cripta Imperial de Viena o Cripta dels Capuchinos (en alemán: Kaisergruft o Kapuzinergruft) va ser des de 1633 el principal lloc de sepultura per als Habsburgo austríacs, és dir, per als emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic de la casa de Habsburgo i els seus descendents. La Cripta Imperial es troba en la ciutat austríaca de Viena, baix l'iglésia dels Capuchinos (iglésia de Santa María dels Àngels), situada en la plaça del Neuen Markt, prop del Palau Imperial de Hofburg.

La cripta conté 143 cossos de membres de la realea i l'aristocràcia més algunes urnes que contenen els cors o les cendres d'atres quatre. Entre ells es conten 12 emperadors i 18 emperatrius. La sepultura més recent és del 2023.

Història

L'emperatriu Ana del Tirol (1585-1618), esposa de l'emperador Matías I, va concebre l'idea d'un claustre monàstic i una cripta que serviren per al seu enterrament i el del seu marit, en les rodalies del Palau Imperial de Hofburg, en Viena. En l'intenció de que anara utilisada per a este fi, l'emperatriu va fer una donació econòmica en el seu testament del 10 de novembre de 1617, morint just un any més vesprada. El seu espós va fallir quatre mesos despuix.

L'emperatriu Ana del Tirol, fundadora de la Cripta dels Capuchinos, en una miniatura d'Alejandro Abondio.

La primera pedra va ser posada el 8 de setembre de 1622 en presència de l'emperador Fernando II. Despuix d'un llent progrés causat per les distraccions de la guerra dels Trenta Anys, l'iglésia va ser consagrada el 25 de juliol de 1632. En la Pasqua del següent any, els sarcòfecs en els cossos de l'emperador Matías i l'emperatriu Ana varen ser traslladats en gran pompa a la que ara rep el nom de Volta del Fundador.

L'emperador Leopoldo I va ampliar la cripta en 1657 en l'àrea situada baix la nau de l'iglésia, i el seu fill, l'emperador José I, va fer una nova ampliació cap a l'oest en 1710, començant la volta que el seu germà, l'emperador Carlos VI, va continuar cap a l'oest en 1720 i que s'estén baix el cor. Per primera volta va intervindre un destacat arquitecte, Juan Lucas de Hildebrandt, en una ampliació de la cripta.

En 1754, l'emperatriu María Teresa va engrandir una atra volta la cripta cap a l'oest, més allà de la pròpia iglésia, en el jardí del monasteri en una adició abovedada que admet la llum natural. L'imponent cúpula i la cripta són obra de l'arquitecte Juan Jadot de Ville-Issey.

Durant el regnat de Francisco I, l'arquitecte Juan Amen va fer una nova adició al nort en 1824.

El monasteri que rodeja l'iglésia es trobava en mal estat despuix de 200 anys de servici, i durant el regnat de l'emperador Fernando I, en 1840, el monasteri (pero no l'iglésia) va ser derribat i reconstruït. Com a part d'aquell proyecte, l'arquitecte Juan Höhne va construir la Volta Fernandina i la Volta Toscana en el sòtol de la nova estructura.

Com a part de les celebracions per les seues 60 anys en el tro, l'emperador Francisco José I va encarregar en 1908 a l'arquitecte Cajo Perisic construir una atra cambra de mausoleus i una capella a l'est de la de Francisco I i de la Volta Fernandina.

Cap a 1960 era obvi que la deterioració de les tombes es devia a l'ambient calorós i humit de la cripta, per lo que es varen prendre mides per a remediar-ho i poder aixina conservar els sarcòfecs per a les futures generacions. L'arquitecte Carlos Schwanzer va construir l'anomenada Volta Nova (al nort de la de Toscana, la Fernandina i la de Francisco José) en portes metàliques, obra de l'escultor Rodolfo Hoflehner. Esta obra va afegir aproximadament un 20% d'espai a la cripta, utilisat per a una redistribució massiva de les tombes en les voltes.

La chicoteta volta original albergava, junt a les tombes dels dos fundadors, una atra en la que es trobava una dotzena de chiquets en el nom de Volta dels Àngels. Aquelles tombes varen ser traslladades a unes casetes recent construïdes en la paret davantera de la Volta Leopoldina.

Tombes seleccionades d'unes atres vàries voltes varen ser traslladades a la Volta Nova i agrupades per temes: bisbes, antepassats directes de l'últim emperador i família immediata de l'archiduc Carlos d'Àustria-Teschen, vencedor de la Batalla de Aspern-Essling. Atres trentasset tombes, d'alguns menors i membres menors de la família, varen ser distribuïdes en casetes creades en la paret de la Volta Fernandina. Aixina, la mitat aproximadament de totes les tombes varen ser traslladades de les voltes originals a llocs més ordenats com a part d'aquella gran reorganisació.

En 2003 un atre proyecte va fer la cripta accessible a les persones en discapacitat, i va obrir portes abans no usades, de modo que la ruta del visitant fora més fàcil. La cripta sancera va ser també dotada d'aire acondicionat per a previndre la deterioració de les tombes.

Els sarcòfecs

Detall del sarcòfec de l'emperador Carlos VI.

Les tombes són per lo general variacions d'una caixa mortuoria en tapa. L'ornamentació sol ser molt senzilla.

Fins als anys 1700, el material més comú per als sarcòfecs era una aleació pareguda al bronze, coberta de laca. Les esplèndides tombes de l'época barroca i rococó són de bronze verdader, material molt més car. El reformiste emperador José II va decretar una simplificació de les tombes, amprant-se coure, de major llaugerea i més barat, en la Cripta Imperial. En els anys posteriors va ser adoptada una mescla de coure i bronze, aixina com argent.

Solament un sarcòfec, el de l'emperador Francisco José I, està fet en pedra en lloc de metal.

S'han usat vàries tècniques de treball en metal: talla, fos, gravat i martillado per a decoració superficial. Les cobertes són reblonades, mentres que els ornaments i figures decoratives apareixen entornellades.

L'escultor responsable de les tombes més complicades va ser Baltasar Fernando Moll.

Per a garantisar l'estabilitat de les tombes més aparatosas, estes tenen reforços de ferro i fusta. Açò evita afonaments i abombamiento de les parets laterals pel pes de la coberta.

Dins del sarcòfec extern, els cossos es troben en ataüts de fusta envolts en seda. L'ataüt per lo general té dos panys; una clau és custodiada pel guarda capuchino de la cripta, mentres que l'atra està guardada en la Schatzkammer del Palau Imperial de Hofburg.

Dins de l'ataüt, el cos es troba, per lo general, en els òrguens extirpats com a part necessària del procés de embalsamamiento per a la seua exhibició abans del sepeli. En un terç aproximadament dels cossos, el cor va ser colocat en una urna d'argent i enviat, per lo general, al Herzgruft en l'iglésia dels Agustinos, i en alguns casos els intestins i atres òrguens varen ser posats en urnes de coure i depositats en la Cripta dels Ducs, en la Catedral de Sant Esteban de Viena (Stephansdom).