Cova del Quintanal

La cova del Quintanal, és una cova situada en el municipi asturià de Llanes. declarada be d'interés cultural en la categoria de monument.

Descripció

La cova es localisa en el sector nort-oriental del massiç de la Llera, a escassa distància de la cova de Balmori, síties abdós en la localitat de Balmori, parròquia de Fanc (Llanes)|Fanc, municipi de Llanes.

Va ser descoberta per Hermilio Alcalde del Riu en 1908, sent donada a conéixer en 1911 en Els Cavernes de la Région Cantabrique (publicació de la que varen anar autors Henri Breuil, Hermilio Alcalde del Riu, i L. Serra). Es tracta d'una cavitat de modest desenroll, en la boca d'accés orientada al sur, a penes a uns metros de l'Autovia del Cantàbric A-8, de la que se separa per un mur de formigó.

El conjunt rupestre es localisa en una estreta galeria cegada per una colada estalagmítica, en una zona de penombra. El seu motiu principal és el contorn dorsal i frontal d'un cuadrúpedo, identificat com un javalí o un bisont, i realisat en un sol traç imprés sobre l'argila de descalcificació que recobrix la roca,

En posterioritat a la publicació de Els Cavernes de la Région Cantabrique, en l'extensa bibliografia existent sobre les coves asturianes, s'han anat acumulant a lo llarc del temps, errors i confusions, que dificulten un coneiximent precís de la cova del Quintanal. Aixina autors de referència com Ricardo Duc d'Estrada (comte de la Vega del Sagella), Hugo Obermaier Grad, Eduardo Hernández-Pacheco, o Francisco Jordá Cerdá, en alguns dels seus treballs, es referixen indistíntament a la cova de Balmori i a la cova del Quintanal, com si es tractara d'una única cova.

M. Mallo Viesca i J. M. Suárez, en un artícul de 1973, sobre les pintures de les coves de la Riera i de Balmori, han aclarit esta confusió descrivint detalladament la zona, confirmant que la referència més exacta sobre la cova, és la recollida en Els Cavernes de la Région Cantabrique, en 1911.

En una zona immediata a l'entrada de la cova, i en el primer recodo de la paret esquerra de la galeria, es troben els gravats. La figura principal, i la més visible i citada, és la que H. Breuil, H. Alcalde del Riu, i L. Serra varen identificar com un javalí. És una figura realisada per mig d'un únic traç digital sobre l'argila de decalcificaació depositada sobre la paret, en rebabas que flanquegen el traç. Aparenta representar el contorn dorsal i frontal d'un animal, ya que no existixen signes de que s'hagueren gravat ni pancha ni extremitats. En la part superior s'aprecia clarament la chafada de tres traços digitals, que creen una forma redonejada.

Sobre el cap de la figura, es distinguixen clarament dos traços curts que continuen en un traç únic en sentit contrari, per a enllaçar en atres restants de gravat, que podrien pertànyer a una atra figura, d'impossible identificació per l'estat de la paret.

Estos detalls anatòmics sobre el cap de l'animal, i l'existència d'un relleu d'argila en la paret en senyals de haver-se modelat escultóricament, per a crear la forma d'una pata davantera, sugerixen a estudiosos com Manuel R. González Morales i M.ª del Carmen Márquez Uría, de que podria tractar-se d'un bisont i no d'un javalí.

Sobre esta figura se superpon una atra realisada en la mateixa tècnica l'identificació de la qual és encara més problemàtica. Dels traços més visibles, poguera deduir-se que es tracta del contorn dorsal d'un atre animal, de majors dimensions.

En abdós representacions l'argila està completament endurida per cristalisació de la calcita, i es troben cobertes per una costra estalagmítica, circumstància que dona prova de la seua antiguetat.

Estilísticamente estes representacions podrien enquadrar-se en una fase primerenca del Paleolític superior, més concretament i segons la cronologia de l'art paleolític franc-espanyol creada per André Leroi-Gourhan, que establix una seriaació de cinc estils, la cova del Quintanal pertanydria a l'estil II (Gravetto - Solutrense). Jordá Cerdá va situar la figura principal en temps solutrenses, mentres que González Morales i Márquez Uría senyalen com a principals paralels per a les mateixes figures, les de les coves de La Clotilde de Santa Isabel, Els Fumerals, Altamira i Forns de la Penya (totes elles en Cantàbria).

La cova del Quintanal va ser declarada be d'interés cultural en aplicació de l'artícul 40.2 de la Llei 16/85, de 16 de juny, de Patrimoni Històric Espanyol, que va otorgar dita declaració a les coves, abrics i llocs que contingueren manifestacions d'art rupestre. Posteriorment, el Principat d'Astúries, per mig de Decret 120/2009, de 16 de setembre (B.O.P.A. n.º 229, de 2 d'octubre de 2009), va procedir a delimitar l'entorn de protecció de la cova del Quintanal (conjuntament en la propenca de Balmori).

Referències

Este artícul és una obra derivada de la disposició relativa al procés de declaració o incoació d'un ben cultural o natural, publicada en el B.O.P.A. n.º 229, el 2/10/2009, text que està lliure de restriccions conegudes, en virtut del dret d'autor de conformitat en lo dispost en l'artícul 13 del Text Refòs de la Llei de Propietat Intelectual (B.O.E. n.º 97, de 22/04/1996).

Declaració d'Entorn de Protecció de Be d'Interés Cultural: https://www.asturias.es/bopa/2009/10/02/2009-22328.pdf

Ficha de Be d'Interés Cultural:https://sig.asturias.es/hipervinculos/Bens_Interes_Cultural/Fiches_BICs/360201002000BIC.pdf

Bibliografia

• Alcalde del Riu, Hermilio; Breuil, Henri i Serra, L: Els cavernes de la Région Cantabrique. Imp. A. Chêne. 1911. Mónaco.
• González Morales, Manuel R. i Márquez Uría, M.ª del Carmen: Llanes:Nota sobre la cova de El Quintanal(Balmori) i els seus gravats rupestres. Bolletí del Real Institut d'Estudis Asturians nº 81 (pags. 235-246). 1974. Oviedo.
• Barroso del Riu, Ofelia i Riu Berguño, Federico del: Art rupestre. La prehistòria ilustrada en les coves de l'orient d'Astúries. Monografies de l'Orient d'Astúries n.º 4 (pag. 72). 2008. Llanes.
• VV.AA.: Astúries concejo a concejo. Llanes, Ribadedeva. Real Institut d'Estudis Asturians / Caixa d'Aforros d'Astúries. Colecció Astúries concejo a concejo n.º 2. (pags. 54 i ss.). 1993. Oviedo.