Contrafact (jazz)
En jazz, un contrafact és una composició musical que consta d'una melodia nova superposta a una estructura harmònica familiar o preexistente.[1] També pot ser explicat com l'us de progressions de concordes prestats.[2]
Com a dispositiu composicional, va anar d'especial importància durant el desenroll del bop en els 1940s, ya que va permetre que els músics de jazz crearen peces noves per a concert i gravació, sobre les que podrien improvisar immediatament, sense tindre que buscar permís o pagar costs per a materials. Açò és, ya que encara que les melodies poden ser subjectes a drets d'autor, l'estructura harmònica subjacent no ho pot ser.
Els contrafacts no deuen ser confosos en les mencions musicals, els quals prenen prestat figures melòdiques o ritmes d'una composició existent.
Etimologia
El terme prové de la música clàssica i només des dels 1940s ha segut aplicat al jazz, a on encara no és estàndar. En música clàssica, els contrafacts han segut utilisats per sigles, des de la missa de paròdia i En Nomine del XVI. Més recentment, Cheap Imitation (1969) per John Cage va ser produït canviant sistemàticament notes de la llínea de melodia de Socrate per Erik Satie utilisant procediments aleatoris.
Eixemples
Alguns contrafacts àmpliament coneguts inclouen la tonada bop "Donna Llig" de Charlie Parker/Mills Davis, la qual utilisa els canvis de concorde de "(Back home again in) Indiana", o el standard de jazz de Thelonious Monk "Evidence"[3]", el qual pren prestat la progressió de concordes de la cançó "Just you, just em" (1929) de Jesse Greer i Raymond Klages.[4][5]
Els concordes de "I Got Rhythm" de George Gershwin han segut de les més preferits per a recomposición contrafactual: la seua popularitat entre els compositors de jazz com a estructura harmònica bàsica solament és sobrepassada pel blues de dotze compassos.
Atres eixemples de contrafacts en música clàssica inclouen "Sinfonia" per Luciano Berio que conté mostres de Mahler, George Crumb que utilisa els nocturns de Chopin, o "Heiligenstadt Tire" de Matt A. Masons que pren de la sonata en Ab major, op. 110, de Beethoven.
Vore també
Referències
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas»..
- ↑ "The Uses of Existing Music: Musical Borrowing as a Field". J. Peter Burkholder. Notes, Second Séries, Vol. 50, No. 3 (Mar., 1994), pp. 851-870. Published by: Music Library Association.
- ↑ Yanow, Scott (2008). [[[:Plantilla:Allmusic]] "Thelonious Monk" biography], AllMusic.
- ↑ Rosenthal, David, H. (1992). Hard Bop: Jazz and Black Music 1955-1965, New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-505869-0.
- ↑ «What Kind of Composer Was Thelonious Monk?».The Musical Quarterly.76(3)
- 433–441.doi:10.1093/mq/76.3.433.
Bibliografia
- (1975).«Charlie Parker and the Harmonic Sources of Bebop Composition: Thoughts on the Repertory of New Jazz in the 1940s».Journal of Jazz Studies.2
- 3–23.
- Baker, David (1988). «The Contrafact», How to Play Bebop, Alfred Music Publishing, pp. 1–4. ISBN 978-0-7390-2182-8.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Contrafact (jazz)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.