Centuriació


La centuriacó (en llatí centuriatio o, més generalment, limitatio[1]), també coneguda com cuadrícula romana, era un mètoto de divisió de la terra en parts iguals, equivalent a una cuadrícula sobre un pla. La centuriació va combinar i va desenrollar característiques de la topografia territorial ya present en l'Antic Egipte, Etruria, i en les ciutats i el camp grec.[2]
La centuriació es caracterisa pel disseny regular d'un pla hipodámico traçat en instruments d'agrimensura. Pot aparéixer en forma de calçades, canals i parceles agrícoles. En alguns casos, estes parceles, quan es varen formar, es varen assignar a veterans de l'eixèrcit romà o a ciutadans d'Itàlia sense terra en una nova colónia, pero també podrien tornar-se als seus antics habitants, com va succeir en Orange (França).[3]
L'estudi de la centuriació s'ha revelat molt important per a reconstruir l'història del paisage en antigues àrees de l'Imperi romà. Aixina en l'explotació i ocupació del sol, és típic identificar les viles romanes per la divisió geomètrica dels camps, que solen trobar-se prop de les fronteres.
Història
Este sistema de divisió del territori va ser típic típic del procés de culturisació que la civilisació romana va aplicar en les regions baix el seu domini. Es va escomençar a utilisar per a la fundació, en el IV, de noves colónies en el ager Sabinus, al noreste de Roma. El desenroll de les característiques geomètriques i operatives que es convertirien en estàndart va aplegar en la fundació de les colónies romanes en el vall del Po, començant en Ariminum (Rimini) en el 268 a. C.[4]
La llei agrària introduïda per Tiberio Graco en el 133 a. C., que incloïa la privatisació del ager publicus, va donar un gran impuls a la divisió de la terra per mig de la centuriació.[5]
La centuriació es va utilisar més tart per a la recuperació de terres i la fundació de noves colónies, aixina com per a l'assignació de terres als veterans de les moltes guerres civils de finals de la República i principis de l'Imperi, incloent la batalla de Filipos en el 42 a. C.com és mencionat per Virgilio, en els seus Églogas, quan es queixa explícitament sobre l'assignació de les seues terres prop de Mantua als soldats que havien participat en eixa batalla.
La centuriació va ser àmpliament utilisada en tota Itàlia i també en algunes províncies. Per eixemple, un anàlisis cuidadós ha identificat, en l'àrea entre Roma i Salerno, 80 diferents sistemes de centuriació creats en diferents moments.[6]
Sistemes
Es varen usar varis sistemes de divisió de les terres, pero el més comú va ser el conegut com a sistema de ager centuriatus. l'agrimensor, de manera similar als assentaments, identificava primer un punt de vista central, el umbilicus agri o umbilicus soli i des d'allí, mirant cap a l'oest, definia el territori en els següents noms:
- ultra, la terra que vea front a ell;
- citra, la terra darrere d'ell;
- dextera, la terra a la seua dreta;
- sinistra, la terra a la seua esquerra.
Despuix, per mig d'un groma traçava dos eixos perpendiculars entre sí, un, prenent com a referència l'eixida del sol per a conéixer la direcció oest, en direcció este-oest cridat 'decumano màxim' (decumanus maximus) i un atre en direcció nort-sur, cridada 'penca màxima' (penca maximus).[7]
No obstant, per raons pràctiques, l'orientació dels eixos no sempre coincidixen en els quatre punts cardinals: a sovint per l'adaptació a la conformació orogràfic de cada lloc o per acomodar la pendent del terreny i facilitar el fluix d'eixida de l'aigua de pluja a lo llarc dels conductes de drenage que eren traçats (com en la centuriació de Florentia). Atres voltes es basen en l'orientació de les calçades existents (com les centuriacions a lo llarc de la via Emilia) i atres característiques geomorfològiques.
Encara que la centuriació és típica de terres planes, també han segut documentades centuriacions montanyoses .
Vore també
Referències
- ↑ O. A. W. Dilke, The Roman Land Surveyors, p. 134, 1992 (1971), ISBN 90-256-1000-5.
- ↑ O. A. W. Dilke, The Roman Land Surveyors, p. 34, 1992 (1971), ISBN 90-256-1000-5.
- ↑ A. Piganiol, Els documents cadastraux de la colonie romaine d'Orange, XVIe supplément à Gallia, París, 1962.
- ↑ Umberto Laffi, Studi vaig donar storia romana i vaig donar diritto, p. 415, 2001, ISBN 88-87114-70-6.
- ↑ Umberto Laffi, op. cit., p. 416, 2001.
- ↑ Giacinto Libertini, Persistenza vaig donar luoghi i toponimi nelle terre delle antiche città vaig donar Atella i Acerrae, 1999.
- ↑ Bell, Anders (2001). «Castra et urbs romana: An Examination of the Common Features of Roman Settlements in Italy and the Empire and a System to aid in the Discovery of their Origins.». CAC Undergraduate Essay Contest for 2000-2001. Classical Association of Canada. Archivat des de l'original, el 6 de juliol de 2011. Consultat el 2 de setembre de 2018.
Bibliografia
- E. Ariño – J. M. Gurt – J. M. Palet, El passat present. Arqueologia dels paisages en l'Hispania romana, Universitat de Salamanca – Universitat de Barcelona, Salamanca – Barcelona, 2004, ISBN 84-475-2804-9.
- E. Ariño Gil, Centuriacins romanes en la Vall Mija de l'Ebre. Província de la Rioja, Logronyo, 1986.
- V. M. Roselló, El catastre romà en l'Espanya de l'est i del sur, en Estudis sobre centuriacions romanes en Espanya, Madrit, 1974.