Castell i muralles de Chelva
El Castell i les muralles de Chelva conformen un be d'interés cultural inscrit en el còdic 46.10.106-004 i anotació ministerial R-I-51-0010723 de 19 de febrer de 2002.[1]
El castell és també conegut com l'Antiga Posada o Palau dels Vescomtes de Chelva.[1][2]Es troba en la Plaça Major de Chelva.[1]
Història
La fortalea es va construir en el XI. A fins d'este últim o principis del XIV, possiblement com a conseqüència de la conquista aragonesa, es varen derribar part dels murs. En el XIX va albergar una posada.[1]
Chelva és un a localitat situada en la comarca d'els Serrans, en una població d'una miqueta més de 2000 habitants, que es distribuïxen en més de 10 barris situats en marcs diferents a lo llarc de l'història, i alguns dels quals tenen el seu orige en els primers assentaments iberos i romans, passant després per les civilisacions musulmana i cristiana. Chelva va estar poblada des de l'época del Bronze (segons els arqueòlecs), encara que en uhn emplaçament diferent a l'actual.[1]
Els assentaments en l'época ibèrica queden atestats en restants trobats en jaciments diversos existents en la zona com la Torrecilla, reutilisada per àraps i cristians i que va soportar estoicament els enfrontaments carlistas, actualment restaurada.[1]
El barri de la Petrosa, el nom de la qual és d'orige llatí, està cimentat sobre pedra i a les faldes del mateix peñasco a on està situat el castell.[1]
Segons el Pare Mars, la vila de Chelva contenia població des de l'entrada de les eres de la vila, tots els horts de la bassa anomenada de Beatriz, la Peixquera, Benacacira, Ollería, Moreres, horta d'Embaraniz, Crefil, Guarazón, tot l'Arraval circuyendo en els seus murs tot el peñasco de la costera del bany, venint a arrematar el Portal del Pico fins al riu, estos barris no tenen la mateixa denominació actualment ya que es renombraron en les segona reedificaciones que en ells es varen portar a terme.[1]
La presència romana en la comarca s'ha vist confirmada recentment per l'aparició d'una moneda de Trajano i un didal de coser en els terrenys del mas Casa de la Parra, en la que s'havien trobat fragments de ceràmica ibèric-romana.[1]
En tot, l'opinió més estesa és la de que en temps dels romans el lloc en que hui s'assenta Chelva seria un frondós bosc dins dels dominis dels damanitanos, poble citat per Plinio en la província Cesaraugusta. Si tenim present que en llatí el bosc era designat en el vocable silva, l'hipòtesis pren més caràcters de verosimilitut, ya que etimológicamente l'evolució de silva a Chelva és correcta, tenint en conte l'influència mossàrap.[1]
Realment les primeres notícies que tenim de Chelva daten del XI, en la formació dels regnes de taifas. Chelva pertanyia a la taifa d'Alpuente, domini de la família dels Beni-Cassi.[1]
Despuix de caure en mans dels musulmans, el núcleu àrap va nàixer aprofitant el caràcter sobreixent d'un peñasco de pedra tosca, i sobre este peñasco es va construir el primer castell o fortalea, junt a la qual es va desenrollar i fortificó el primitiu núcleu urbà, com a barri més eminent i fort, per estar tot el sobre un peñasco, denominant-se Benacacira que significa penya tallada. [1]
És possible que en eixa mateixa ubicació, hi haguera en temps romans la casa a on es paga el dret al César, els murs del qual varen ser units en els del castell, deixant entrada per la placeta, que en el XVII es va cridar de l'Angel. En este moment, el barri estava rodejat per una muralla en quatre portes, de la que subsistix una, la de Sant Cristóbal. La porta del castell o fortalea es trobaria en l'actual plaça Major a on està ubicat hui en dia, la Casa Consistorial de Chelva. Les atres dos serien; la que es coneixia en el XVII com de Benacacira i la de les Almenas que en eixe mateix sigle se li comença a cridar dels Sants Mèdics.[1]
Més apartats que Benacacira es varen desenrollar els núcleus de l'Arraval i de Benajuay, este últim situat en l'actual emplaçament de l'ermita del Loreto. Fòra del perímetro dels murs es varen desenrollar, en época musulmana, els barris de la Petrosa i el Azoque (surest del castell).[1]
Des de finals del XI i fins a l'entrada de Jaime I (1238), la vila patirà els rigors de ser una vila fronteriça. El Cid, premeditando la pren de Valéncia, l'any 1093, va fer la seua primera aparició conquistant Alpuente, Tuéjar, Chelva i Domeño i imponent als moros un tribut de 10000 dinares. A lo llarc del XII, la regió serà devastada en quatre ocasions distintes per les incursions cristianes: en 1110, per Alfonso el Batallatr; en 1177 i 1191, per Alfonso II, i en 1196, per Pedro II, que en 1207 repetirà l'incursió, apoderant-se definitivament d'Ademuz i Castielfabib.[1]
Conquistada Valéncia en 1238, Chelva lo va ser mesos despuix pel mateix eixèrcit que va ocupar Alpuente. En el repartimiento que va fer don Jaime va entregar Chelva a don Pedro Fernández d'Azagra, senyor d'Albarracín. Per matrimoni, en 1275, d'una neta d'este, donya Elfa, en Jaime I de Jérica, fill del Conquistador, passarà el señorío de Chelva a la casa de Jérica. No va haver calma en la vila despuix de la conquista, puix el descontent entre lapoblación musulmana, es va acabar produint una sublevació acaudillada per Alazdrach, en 1261, que va conseguir ocupar la totalitat de la vila i el castell i llançar en 1262 atacs contra la guarnició d'Alpuente.[1]
Novament, i a partir de 1335, el señorío es vorà envolt en successius conflictes. Mort Jaime III de Jérica sense successió, va heretar els seus Estats el seu germà don Pedro. Este, en morir Alfonso IV d'Aragó, i fidel a la seua memòria, va ajudar a la reina-viuda, donya Leonor, a fugir a Castella a través dels seus Estats patrimonials de la serranía, ya que Pedro IV pretenia detindre-la. Don Pedro es va convertir aixina en el paladín dels drets de donya Leonor i els seus fills, per lo que va tindre que fugir a Castella. El perill musulmà va dur la concòrdia en Castella i el perdó per a don Pedro. De nou la guerra assolarà Chelva quan en 1347, i front a l'Unió de la ciutat de Valéncia, don Pedro es convertixca en el principal defensor de la causa realista. Per este motiu els Estats de la casa de Jérica seran de nou devastats i saquejats per les tropes de l'Unió. Despuix de la derrota dels unionistes en la batalla de Mislata, don Pedro vorà recompensada la seua fidelitat la corona en el señorío d'Asín.[1]
A la mort de don Pedro s'iniciara un llarc pleit successor entre la viuda d'este i un fill bastardo, Juan Alonso. El bastardo s'apoderarà de Chelva en repetides ocasions per la força, i recelando de la fidelitat dels musulmans de la vall de Tuéjar va decretar la seua expulsió. Per esta circumstància es va vore obligat a otorgar carta de població de Chelva a vintihuit cristians el 7 de febrer de 1369.
Durant estos mateixos anys la vall patirà l'ocupació castellana per Pedro I, en 1363. Solament quan va morir don Juan Alonso va poder la viuda de don Pedro, donya Ventura d'Arbòrea, otorgar nova carta de població de Chelva a vintihuit cristians el 7 de maig de 1370. Als pocs mesos otorgava una atra carta de població de les morerías i arravals de Chelva a quinze pobladors moros, firmant-la en la mesquita de Benajuay el 17 d'agost de 1370.
En la década de 1380 el señorío va ser venut per 26.000 lliures a la família de don Pedro Lladre de Vilanova, a qui pertanyia en 1390, quan el rei Juan I crea el títul de vescomte de Chelva. En 1479, per un nou pleit successor, el vizcondado serà invadit per don Giner d'Urrea, vescomte de Viota, que s'apoderarà de Chelva i del seu senyor. Despuix d'un laboriós estudi, Fernando el Catòlic va fallar en 1483 a favor de don Jaime de Pallás, llegítim vescomte de Chelva.[1]
Durant tots estos anys convulsos, el castell i els seus recints amurallados ocupaven un lloc dominant junt al riu.[1]
La fortalea va ser construïda a partir dels sigles XII i XIII, i el palau senyorial , lo poc que queda de l'antic castell en l'actualitat, va ser manat construir pel vizcondado en época cristiana. Les hipòtesis de l'estudi realisat pels alumnes de l'Universitat Politècnica estan basats en la continuïtat dels murs de la planta baixa que pràcticament varen ser destruïts en el cas de l'edifici de propietat privada que formava part del castell. Segurament ocorreria a finals del XIII i principis del XIV, a partir de l'entrada de Jaime I en Valéncia.[1]
Els murs perimetrals de l'antiga posada, entorn a tres metros de gruixa, mantenen la seua continuïtat fins a l'edifici de propietat privada. El mur recorre tot el perímetro del peñasco en la zona sur, per lo tant suponem que l'edifici ya era un conjunt en época àrap. La falta de continuïtat del mur de 3,5 metros de gruixa en Nort, és una atra de les incògnites que queden per per el nou urbanisme de la plaça a principis de sigle.
Aparte del torreón actual, va deure existir un atre de similars dimensions en la zona este de l'edifici de propietat privada fomentant aixina la vigilància de la fortalea. L'entrada seria a partir de l'antiquíssima porta de l'Àngel citada pel Pare Marés en la Fénix Troyana de la que hui en dia no queda res. Per lo tant l'actual entrada per la Costera de Palau no existiria i en eixe espai estarien ubicades les caballerizas fins al torreón actual. Els murs perimetrals de tot el conjunt cimentat sobre el peñasco, continuarien el seu curs fins al barri de Benacacira formant aixina un conjunt.[1]
A partir del XIV, l'edifici va sofrir una reconstrucció en tota la seua estructura, alçant murs de mampostería, tapial i sillería damunt dels ya existents. Va ser derrocada l'antiga porta de l'Ángel, i varen situar una nova en mitat de l'edifici, deixant una part com a dependències del vescomte i una atra com a edifici civil i religiós. A esta porta se li va cridar Costera de Palau ya que pujava des del poble fins al Palau quedant este dividit en dos zones ya mencionades anteriorment. La part corresponent al palau tenia un pati interior que allumenava totes les dependències del mateix. El mur Nort seguiria la mateixa direcció que en l'época anterior i la seua altura es voria incrementada en dos metros més.[1]
El castell àrap
Els inicis de l'edifici de l'Antiga posada de Chelva es remonten al XI, construint-se un castell en l'época de domini àrap. Despuix de la reconquista, els cristians varen edificar una hipotètica iglésia dins del castell. Posteriorment, es va cobrir tot l'edifici convertint-ho en palau per al Vizcondado. Ya en el XIX, l'us de l'edifici va ser el d'una posada, reformada i ampliada per a donar covil a les gents de pas.[1]
Els musulmans varen edificar un castell-fortalea en unes muralles de 3,5 metros i 2,45 metros de gruixa, a nort i sur respectivament. Estes muralles tenien una altura de 6 metros incloent les almenas. Hui en dia, esta muralla la situem en altura fins al primer pis, just a on la muralla reduïx de gruixa. Un torreón en la zona oest, en una altura de 12 metros, que hui queda palés en el tercer pis, els murs del qual estajaven les almenas-saeteras de defensa del castell. El torreón ténia un terrat intermig per laque es pot accedir a l'exterior des del segon pis. Este terrat deuria estar comunicada en el torreón principal per mig d'una escala interior i perimetralmente en un mur que dividia dos zones totalment diferenciades. Els musulmans reedificaron el castell elevant les seues muralles a una cota de 16 metros, com proven les almenas-saeteras trobades a partir dels tasts realisats en el segon pis. Esta elevació es va fer en el propòsit d'evitar l'incessant atac de l'eixèrcit cristià als dominis àraps.[1]
El castell cristià
Despuix de la reconquista, es va edificar una iglésia en l'interior del castell i es va comunicar en sengles passadiços tot el perímetro de defensa del castell tant per la partix nort com la sur. Possiblement en el XV, a causa de la falta de perspectiva de defensa que va produir la construcció de l'iglésia es va edificar un segon torreón situat en la zona sur. Despuix de pujar per la Costera de Palau, en aquella época nos trobaríem en un gran pati interior que donava accés a l'iglésia i als llocs representatius civils que dominaven la vila de Chelva. L'entrada a l'iglésia era per nau lateral a través d'un arc de mig punt del que solament queda la seua arrancada. Per a accedir al castell calia girar a un cantó situat estratègicament baix del segon torreón, sorprenent d'improvisto als seus atacants. Este accés es feya paralel a les muralles del castell, aixina obligaven als seus enemics a estar desprotegits mentres pujaven per la costera.[1]
Posteriorment i en época dels vescomtes, es va cobrir tot l'edifique allargant la coberta de l'iglésia fins als antics passadiços exteriors de defensa. Es va construir la nova iglésia i llavors el castell va passar a tindre un us civil. La coberta del torreón es va construir a dos aigües i les almenas les varen convertir en saeteras deixant com a únic espai a l'aire lliure el pertanyent a l'antic terrat. Est va ser el pas de castell-fortalea a palau reinante pel vizcondado. La vigilància del palau es feya des de l'interior del mateix llevat en el terrat exterior. Esta zona de l'edifici va ser destinada a la defensa del palau que estaria a l'atra part pel gran pati central que hui existix en la zona este. En definitiva, en la partix oest s'estajarien els soldats i caballerizas mentres que en l'atra viuria el vescomte i els seus súbdits deixant en mig un pati interior que dividira les dos zones.[1]
Durant estos sigles es canviaria la direcció de la coberta anterior i els faldones evacuaren les aigües a les muralles antigues sent la cumbrera paralela a la direcció d'estes. També es construiran els forjats del tercer pis per a almagasenage de gra i atres aliments en la zona de l'antiga iglésia. S'obriran uns buits per a ventilar els aliments almagasenats. En esta época, no es va tornar a reconstruir l'antic torreón i es quede igual que esta ara. Es va ampliar la part este en tres nous mòduls que estan palesos en l'actualitat, tots ells a un aigua i en llamentable estat de conservació. Posteriorment es va ampliar la frontera nort en un nou mòdul que forma la part de l'enquadrament geomètric de la plaça actual.[1]
Les muralles
En época àrap, els murs rodejaven tot el peñasco, a lo manco pel sur, ya que en la partix nort falta un tram. És possible que eixe tram haguera existit i segut destruït en alguna modificació urbanística posterior. Les muralles del costat sur tenien una gruixa de 3,5 metros, les del costat nort de 2,45. L'altura d'abdós era de sis metros. Existix un torreón de 12 metros d'alt en almenas-saeteras. Varen existir més torreones. En el XV, és possible que un d'ells fora transformat en iglésia[1]
Segons el Pare Marés, les muralles cristianes es varen construir: [1]
D'allí venia el mur cap a la porta que hui permaneix de la plaça de l'Arraval, i d'allí per la calle Cavallers, deixant dins el carrer i fora tots aquells horts, seguia el mur cap a la Carrera, per a on creuant la plaça es tornava a unir el castell, deixant en mig de la plaça una atra porta que mirava al ponent, que varen destruir quan varen obrir les sangues per al nou temple. Les dos portes més significatives d'esta muralla manada construir per Jaime I, són la del Azoque i la Peirería.[1]
De manera que va vindre a quedar Benacacira tan apartada de la vila que en alguns mapes antics, els posaven i notaven els cosmógrafos, com a distints llocs. Al temps, els barris amurallados serien el de la Petrosa, Azoque, costera del cementeri i calle Cavallers quedant el barri de Benacacira totalment aparte.[1]
Els àraps varen construir extramuros tot l'Arraval i Portal del Pico convivint en els cristians. Posteriorment, varen construir el barri de Benajuay dins de la seua horta, a on vivien exclusivament ells.[1]
La població cristiana va ser aumentant i va aplegar un moment en el que ya no cabrien intramurs i varen escomençar a dilatar-se afegint extramuros el barri de la Perayría. Es va construir un nou contramuro i porta que es va vindre a incorporar en el Azoque. A continuació, es varen unir als murs de Benacacira, els barris de la Cárcama i la Tenyida. Per la part del migdia es varen afegir els barris de les Moreres i Ollería.[1]
Per últim, en el XVII, es va ser poblant tot l'espai que hi havia entre Benacacira i la vila, formant els barris de la Peixquera i la Carrera. En total es contabilisaven al voltant de 600 cases a mitan del XVII.
Sobre els aspectes ornamentals es conserva la decoració de la frontera d'estil acadèmic, de finals del XIX o principis del XX, recayente a la plaça Major.[1]
Al voltant de l'inici del XXI, el conjunt estava repartit entre tres vivendes, un taller de fusteria i uns almagasens, ademés del torreón supervivent. En el costat nort es manté la muralla del XI, mentres que al sur hi ha una frontera de final del XIX o inicis del XX.[1]
Referències
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 1,24 1,25 1,26 1,27 1,28 1,29 1,30 1,31 1,32 1,33 1,34 «Castell i muralles. Chelva. Secció 1a. Béns d'interés cultural - Patrimoni Cultural - Generalitat Valenciana» (en ca-és). Patrimoni Cultural. Consultat el 2026-06-11.
- ↑ Associació espanyola d'amics dels castells. «Chelva (La torrecilla)». Consultat el 13 de novembre de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Castillo y murallas de Chelva» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.