Ermita de la Verge de Loreto (Chelva)

Erro al crear miniatura:

Ermita de la Verge de Loreto (Chelva)

La ermita de la Verge de Loreto, també coneguda com a ermita de La nostra Senyora de Loreto o ermita del Loreto, és un santuari de Chelva, província de Valéncia (Comunitat Valenciana) Espanya.

Situada al surest de la població, en el camí de Carrers -a on es trobava l'antic núcleu musulmà de «Benajuay». Està declarada Be de Rellevància Local Còdic 46.10.106-016.

Història

Se li té pel ermitorio més antic de Chelva (XIV): el seu orige es remonta a finals d'el XIV, en tant primer assentament dels franciscanos en la zona (1390). Segons la tradició, els primers cinc flares de sant Francisco d'Assís varen vindre a Chelva en el primer vescomte de Chelva, don Pedro Lladre de Vilanova, despuix d'un viage d'est a Itàlia, a on va visitar la Santa Casa de Loreto. Els franciscanos varen fundar el convent de Sant Francisco, duent en ells la devoció a la Verge de Loreto.

A finals d'el XVI (1599), l'ermita es va cedir (per la seua proximitat) als moriscos del «poblat de Benajuay», llavors habitat per unes xixanta famílies, quedant l'iglésia anexa a la rectoría de la Vila, i en l'obligació del rector de celebrar en ella «totes les festes segona missa», i «manant als del lloc de Carrers, que vingueren també a sentir-la al Loreto».

A lo llarc del temps l'edifici ha sofrit ampliacions i remodelacions: la primera documentada va tindre lloc de la mà del devot Jaime Mars (progenitor del pare Vicente Mars), que «va renovar el seu altar, afegint-li els arremates», i fent dur de Valéncia «una image de bulto» (1639), seguida d'atres actuacions: altar de Sant Josep i la Verge en el Chiquet en braços, i altar de Sant Joaquín (1647); capella major (1650); pintures en sacristia (1651); altar de la Santíssima Trinitat (est va ser el quart altar, oferit per Selvada Mars, germà de Jaime), que «ho va dorar a les seues costes»; seguit pel quint altar (Sant Lorenzo, Sant Pedro i l'Arcàngel Sant Miguel), en 1600.

Mediat el XIX (1847), Chelva contava en nou ermites: Sant Joaquín, Santa Creu, Ntra. Sra. de la Soletat, Ntra. Sra. dels Desamparats, Ntra. Sra. de Loreto, Ntra. Sra. del Remei, Ntra. Sra. de Monserrat, Sant Sebastià i Sant Antonio; les tres últimes destruïdes durant l'I Guerra Carlista (1833-1840).

L'aspecte actual de l'ermita correspon a l'última rehabilitació (1991).

Anys arrere (en 2005) va tindre lloc el robo de la campana de l'ermita, situada en la espadaña.

Ubicació i descripció

El pare Vicente Mars l'ubica «A la part de l'Orient de la vila de Chelva, en el mateix camí real de Valéncia, en mig de la florida horta», «a l'ombra de devots i penitentes ciprers».

Orientada d'este (capçalera) a oest (peus), l'entrada en soportal ve precedida per una escueta placeta ornada d'alts cipresés: en la frontera septentrional (evangelio) posseïx a modo de porche per a caminantes i en la meridional (epístola) es troba la casa del santero. De murs encalados i ben conservada, el seu aspecte extern destaca per la robustea de la seua fàbrica de mampostería. Posseïx cobertura de teixixca àrap a doble alvertent, i mostra apariència antiga no obstant les remodelacions i ampliacions sofrides.

En l'hastial de la frontera dels peus -sobre l'atri exterior rebaixat- lluïx una sòlida espadaña d'un sol va en somera cobertura triangular, de teixixca. La primera descripció del santuari data de mediats els anys xixanta d'el XX (1966) i correspon a l'escritor i periodiste valencià Luis B. Lluch Garín, que va visitar el lloc en companyia del arcipreste (don Aurelio) i dels santeros:

«D'una de les parets de l'Ermita baixa un llarc tejadillo que cobrix un porche o refugi per a caminantes […] En la frontera destaca, entre jóvens ciprers, un atri en teulada a dos alvertents sostingut per recios pilars i una cabironada en zapatas rústiques pintat de calç. A la dreta s'alça la casa del ermitaño, en la seua frontera de color blau, unes finestres abocinades en postigos embadurnados de roig, un poyo d'obra corregut i una parra de to esmeralda que el seu leño retortillat arranca d'una jardinera coberta de lliris i geranis».

Ermites i paisages de Valéncia, Luis B. Lluch Garín

• Erro al crear miniatura:
  Vista nort-occidental
• Erro al crear miniatura:
  Vista suroccidental, en detall de la casa del santero (2018)
• Erro al crear miniatura:
  Pòrtic
• Erro al crear miniatura:
  Detall de la cobertura del pòrtic

L'ermita que descriu el periodiste té el pis cobert en taulells blancs i negres, formant greca allargada. El zócalo imita un aparelle de sillería, en quatre massices pilastres que arranquen de les parets, sostenint uns arcs apuntats, entre els que s'estén «una volta per aresta en florones» en el creuament de la nervadura. Dels murs pender alguns quadros: Verge del Pilar, sant Antonio, Ecce-Homo, Inmaculada Concepció, Verge dels Desamparats. Sobre la pila del aigua beneïda, «que és una tassa de pedra tallada sostinguda per una columna llaurada», un relleu plateado incrustat en el lluït, representant a la Verge de la Cova Santa.

A abdós costats del presbiteri hi ha dos quadros: un de sant José i un atre de la Verge del Pilar sobre ménsulas, en búcars de flors. Els escalons del presbiteri lluïxen atoques de fusta, en rajoletes antigues en el frontis i el arrimadero. Sostre pla en quatre pechinas i escocia simple, en pintures de vius colors en el centre, representant al Pare Etern, «en un requadro que tanca el anagrama de Jesús».

El frontal de l'altar lluïx uns ciprers i una palmera pintats. Una image de la Verge de Loreto, situada en una hornacina, presidix l'altar major. L'image és d'apariència moderna, la més antiga (que era un quadro) va desaparéixer. Ha quedat, no obstant, la semblança que el pare Mars va fer d'esta pintura (1681):

«L'image és de pintura primorosa sobre taula, sense haver pogut jamai ocultar una junta que ve en mig del seu seré i agradable rostre, no permetent la desmentira l'art, la seua estatura és gran, té un chiquet en els seus braços, la seua vestidura és carmesí, el mant blau matisat d'estreles, té una cadena d'or pendent dels seus muscles, està assentada sobre la seua mateixa casa, que caminant per un proceloso mar, la duen quatre garbosos àngels. La seua presència causa reverència, la seua serenitat respecte, el seu hermosura alegria i amor, i en fi tota diguen de ser entrañablemente amada».

La Fénix Troyana, Vicente Mars

En el cornisamento del retaule hi ha una inscripció llatina:

DEI PER A DOMUS IN QUA VERBUM CAR FACTUM EST

L'inscripció pot traduir-se com: «Deu va preparar una casa (la pancha de María) a on la paraula (Verp de Deu) es va fer carn» -aludint a l'Encarnación.

Un cartell en el mur indica que la capella es va pintar en 1950.

Descripcions posteriors diuen de «un atri cobert a doble alvertent en voltons de fusta, finestres abocinades en postigos i poyo corregut» -obra d'el XVI. El portón d'entrada és de doble full, en finestres de cult emmarcades en arc de mig punt. Sobre l'entrada hi ha una làpida en marbre obscur en una inscripció:

ERMITA NTRA. SRA. DE LORETO./ SIGLE XIV

Aixina mateix, es destaca la planta rectangular, el pis de taulells (blanques i negres) i la volta d'arestes en flors en tres trams, basada en dos arcs apuntats recolzats en grans pilastres. El presbiteri està elevat sobre escalons, en coberta plafonada, conformant un conjunt molt lluminós. L'image de la Verge de Loreto és obra moderna. La primitiva (pintada) es va perdre durant la revolució espanyola de 1936, «encara que els elements arquitectònics del temple varen quedar pràcticament intactes».

Patronazgo i vinculació

Ademés del seu patró i benefactor (Pedro Lladre de Vilanova, I Vescomte de Chelva), es troba vinculat a esta ermita el sapient rector de Chelva, Vicente Mars, que va dedicar el seu célebre obra La Fénix Troyana (1681) a la Santíssima Verge La nostra Senyora del Loreto, a la que califica de «verdadera llum de les tenebres, nort i guia dels feliços parts, salut dels malalts, mare dels afligits i desconsolados i universal ampar dels fills d'esta vila».

Cult i tradició

L'onomàstica de la Verge de Loreto té lloc el dumenge següent a la celebració de la Verge de Tejeda (8 de setembre), consistix en una missa en l'ermita, despuix de la que els cofrades del Loreto repartixen les tradicionals «coques de la Verge».

Vore també

• Iglésia de La nostra Senyora dels Àngels (Chelva), temple parroquial en estil manierista i barroc dels sigles XVII-XVIII.
• Vicente Mars, sapient rector de Chelva.

Bibliografia

• «ermitascomunidadvalenciana. com/vseche2. htm Ermita de la Verge de Loreto». Ermites i santuaris de la Comunitat Valenciana. Consultat el 21 de novembre de 2018.

• Lluch Garín (1980, tom I). Caixa d'Aforros de Valéncia (ed.). Ermites i paisages de Valéncia, Imprimix Papelería Vila, S. A.. ISBN 84-500-3983-5.

• Madoz, Pascual (1847, tom VII). org/details/diccionariogeogr01mado Diccionari Geogràfic-Estadístic-Històric d'Espanya i les seues possessions d'ultramar, Madrit: L'Ilustració. Est. Tipogràfic-Lliterari Universal.

• (1931) «XXVI: Del miraculós santuari de la Verge del Loreto», La Fénix Troyana, Segona edició, Terol: Imprenta «La Federació».

• Torralba Rull (2004). Erari de santuaris. L'arquitectura religiosa de Chelva, Valéncia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana [Col·lecció: Pobles i llocs del Regne de Valéncia, n.º 2]. ISBN 84-96068-51-X.

Enllaços externs

• Commons
• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ermita de la Verge de Loreto (Chelva).
• google. es/maps/place/Ermita+del+Loreto/@39.7469593,-0.9922546,1044m/data=!3m1!1e3!4m13!1m7!3m6!1s0xd60bbeb8f27a533:0x9e27065a7f07a6c2!2s46176+Chelva,+Valencia!3b1!8m2!3d39.7494134!4d-0.9952132!3m4!1s0xd60bbf15a3c3b31:0xd0c38a9704070b6f!8m2!3d39.7452318!4d-0.9875377 Localisació satelital: Ermita de la Verge de Loreto (Chelva).