Caricatura

Una caricatura[1] (de l'italià caricare: carregar, exagerar) és un retrat que exagera o distorsiona l'apariència física d'una o vàries persones.[2] És en ocasions un retrat de la societat reconeixible, per a crear una semblança fàcilment identificable i, generalment, humorístic. També pot tractar-se d'alegoria. La seua tècnica usual es basa en arreplegar les traces més marcades d'una persona (llavis, celles, etc.) i exagerar-los o simplement per a causar comicitat o per a representar un defecte moral a través de la deformació d'estos, en tal cas és una forma d'humor gràfic.
La caricatura també s'usa abundantment en l'historieta, pero sense llimitar-se a un gènero concret, podent aparéixer en hagiografia com el Buda d'Osamu Tezuka o en relats costumistes com els de Daniel Clowes.

Característica

La caricatura com a gènero artístic sol ser un retrat, o una atra representació humorística que exagera les traces físiques o facials, la vestimenta, o be aspectes comportamentales o els modals característics d'un individu, en la finalitat de produir un efecte grotesc. La caricatura pot ser també el mig de ridiculisar situacions i institucions polítiques, socials o religioses, i els actes de grups o classes socials. En este cas, sol tindre una intenció satírica més que humorística, en la finalitat d'encorajar el canvi polític o social. La forma més comuna de les caricatures polítiques i socials és la vinyeta. Si ben el terme caricatura és extensible a les exageració per mig de la descripció verbal, el seu us queda generalment restringit a les representacions gràfiques.
Existixen caricaturistes de molt distintes índoles, temes i estils, ya que la caricatura, en molt poques paraules (en alguns casos, sense paraula alguna) permet també fer comentaris polítics en clau d'humor verdaders succeïts visuals, i per això casi tots els diaris del món solen incloure una o més caricatures en la seua secció d'opinió, també solen observar-se caricatures exentes en uns atres mass mija, per eixemple en certes revistes d'historietes, generalment d'índole satírica.
Història


La caricatura en el seu sentit modern, va nàixer en Bolonya a finals del XVI, en l'escola d'art fundada per una família de pintors, els Carracci. Els estudiants d'esta acadèmia es divertien fent retrats dels visitants baixe l'apariència d'animals o objectes inanimados, açò va aplegar a ser compartit per Gianlorenzo Bernini. El gravador Pier Leone Ghezzi, que treballava en Roma, va continuar eixa tradició i, per un mòdic preu caricaturizaba als turistes. Lo que estos artistes italians feyen eren retrats humorístics per a us privat i casi mai resultaven satírics o maliciosos, en este sentit Giandomenico Tiepolo també incursionó en el gènero de la caricatura.
En Espanya certs treballs de Goya tenen visos de forta caricatura. A pesar de que els seus principals iniciadores de la caricatura espanyola no es mostrarien fins a fa més d'un sigle. Els seus decans varen ser Tomás Padró Pedret, Francisco Ortego Vereda (1833-1881) i José Luis Pellicer, el segon va ser un excelent croniste humorístic dels tipos de la seua época i autor de sàtira polítiques en el periòdic El Fisgón. Seguix la pléyade d'humoristes de les publicacions de l'últim moment del regnat d'Isabel II i de les etapes successives (La Grossa, La Flaca, Gil Blas), en els que l'intenció política, evident, priva sobre l'entitat artística del dibuix. Ya al començament del XX, el gran caricaturiste madrileny és Ramón Cilla (1859-1937), d'indubtable estil. Despuix s'obri en la prensa espanyola, diària o semanal, tota una rica etapa de caricaturistes, ya que és en la primera mitat del XX en la que es consolida una espècie d'escola espanyola de caricatura tenint entre els seus exponents a Luis Bagaría, qui va treballar junt a Opisso i Junceda en la revista ¡Cu-Cut!.
En tant gènero la caricatura política naix en Anglaterra; la sàtira impresa va evidenciar les lluites entre el Papat i Luter, i inclús [ [Luis XIV]] va ser víctima de primerenques caricatures. No obstant, el gènero de caricatura política solament es va establir fins a 1770, quan en Anglaterra es va prendre com un arma de defensa contra els qui manejaven assunts d'Estat. El pintor William Hogarth entre els sigles XVII i XVIII va realisar ilustracions janglones de crítica social, decididament dedicats a la caricatura varen estar George Cruikshank (sigle XVIII-XIX), James Gillray ( sigles XVIII-XIX) i el seu coetáneo Thomas Rowlandson, Max Beerbohm (XIX), Henry Maig Bateman i el célebre John Tenniel qui, a més de fer-se mundialment conegut per les ilustracions dedicades a Alicia en el País de les Maravelles va ser un dels més destacats caricaturistes de la revista Punch.
Possiblement el caricaturiste polític nortamericà més notable del XIX va ser Thomas Nast, creador dels símbols dels partits Republicà i Demòcrata, l'elefant i l'asno, respectivament. Durant eixe sigle també varen destacar Joseph Keppler, fundador (en 1826) i editor del semanari humorístic Puck, i el seu soci Bernhard Gillam, els qui varen atacar la corrupció dels dirigents polítics, aixina com als molts empresaris adinerats de l'época, a estos es va sumar el també nortamericana Garry Trudeau, en el XX es varen destacar David Levine, Sam Viviano i Al Hirschfeld.
Sense dubtes el màxim exponent de la caricatura ha segut el francés decimonónico Honoré Daumier, qui va treballar junt a Achille Devéria, Raffet i Gérard este últim més conegut pel seu pseudónimo Grandville en les revistes Li Silhoutte i Li Charivari; el mestrage genial de Daumier és alcançada també per Gustave Vaig dorar, sent dignes de mencionar Gavarni (Guillaume Sulpice Chevalier), André Gill i els seus treballs en la revista Li Père Duchêne illustré. Tant en Toulouse-Lautrec com en Juan Gris, que varen actuar en les revistes Li Rire i L'Assiette au Beurre, respectivament, trobem també elements de caricatura, mentres el crític i escritor [[Jules Husson Champfleury]] escrivia la primera Història de la caricatura.
En l'Itàlia de la primera mitat de XX el pintor Ottone Rosai va recórrer a formes caricaturescas, i cal destacar els noms d'Umberto Tirelli, Galantara i Scalarini, aixina com la sàtira de Mario Sironi ya entrat el sigle.
En l'Àustria de fins de la Belle Époque, varen descollar els ilustradors de la revista satírica Simplicissimus.
Durant la República de Weimar en Alemània, els integrants de la Nova Objectivitat (per eixemple Grosz) varen realisar obres pictòriques i ilustracions de fort estil caricaturesco, alguna cosa semblant va realisar el pintor expressioniste belga James Ensor i també en moltes de les seues xilografies el gravador Frans Masereel. En l'Alemània actual descolla l'hiperrealista Sebastián Kruger.
En Mèxic des del XIX descollaron valiosos caricaturistes: José Guadalupe Posada, Eduardo del Riu, Constantino Escalante i els contemporàneus Miguel Covarrubias i Ángel Boligan.[4] En els països centroamericanos, entre els més notables del XX, destaquen en El Salvador, Toño Salazar i en Nicaragua, Roger Sánchez en les seues caricatures de tema polític i eròtic.
Veneçola actualment té com a gran exponent a Hermann Mejía i com el més conegut Pedro León Zapata, per a solament mencionar dos.
En Argentina i Uruguay des de fins de XIX s'han vingut destacant valiosos artistes de la caricatura: José María Cao Luaces, Alberto Breccia, Landrú, Oski, Caloi, Hermenegildo Sábat, Andrés Cascioli, Crist, Lucas i Carlos Nine, Jorge Sanzol, Daniel Pau, Rudy, Lang, Napo,[5][6] Faruk,[7] Langer,[8][9] Mordillo i Quino entre molts uns atres que s'han destacat en la caricatura sociopolítica, mentres que Vaig calar, Florencio Molina Campos i Lli Palau es varen destacar per les seues entranyables ilustracions caricaturescas de tipos i costums, sent célebres per les seues caricatures els periòdics El Mosquit i Don Quixot (fins de XIX) i les revistes Cares i Caretas (inicis de XX), Tia Vicenta (anys 1960) i Humor Registrat (anys 1980).
El Museu del Dibuix i l'Ilustració de Buenos Aires posseïx una completa colecció d'originals d'estos autors i publicacions, ademés d'una àmplia cantitat de gravats dels autors europeus i nortamericans del XIX, que expon habitualment en les seues mostres temàtiques.
El Dia de la Caricatura és el 17 de juliol i es va fundar en el 2010.,
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Cfr. Francisco de Goya, Cartas a Martín Zapater, ed. lit.de Mercedes Águeda y Xavier de Salas, Tres Cantos (Madrid), Istmo, 2003, págs. 344-348. ISBN 978-84-7090-399-1.
- ↑ Véase la lista de caricaturistas de México en: Wikiproyecto:México/Caricaturistas de México.
- ↑ Napo, de París a Buenos Aires
- Archivat el 9 de octubre de 2016 archivat en Wayback Machine., sitio digital 'La Nación', 25 de febrero de 2011.
- ↑ [http://www.rosariocu ltura.gob.ar/la-secretària/prensa/notícies/entre-indis-i-tangos-dibuixats-per-napo Entre Indis i Tangos dibuixats per Napo], lloc digital 'Rosario Cultura', 2 de novembre de 2012.
- ↑ Fallece Jorge Palacios "Faruk", padre de "Cicuta", sitio digital 'La Nuez', 18 de septiembre de 2006.
- ↑ Sergio Langer: "Me crié con eso de ser víctima y mi defensa era el dibujo", sitio digital 'La Voz', 14 de mayo de 2015.
- ↑ Galería personal de Sergio Langer
- Archivat el 9 de octubre de 2016 archivat en Wayback Machine., sitio digital 'Club de la Caricatura Latina (Cartonclub)'.