Carabina
La carabina[1] (del francés: carabine) és un arma de fòc similar al fusil, pero generalment més curta i en menor potència de fòc.[2][3] Les carabinas varen ser creades a partir de fusils, sent essencialment fusils més curts (i, per això, més llaugers) en la mateixa munició, encara que comunament, en tindre un canó més curt, en una velocitat menor. També ha ocorregut el cas contrari, a on el fusil i la carabina adoptats en una nació no estaven relacionats tècnicament i utilisaven, per eixemple, municions o mecanismes interns distints.

Durant el XIX, les carabinas varen ser les armes per excelència amprades per les tropes de cavalleria. Els soldats a peu usaven una arma de fòc de major tamany i potència de fòc, mentres que la cavalleria necessitava un arma més menuda i llaugera. Estes dimensions curtes i pes relativament baix va fer que les carabinas anaren més fàcils d'usar durant situacions de combat a distàncies curtes, com la guerra urbana o en jungles, o que es puga utilisar des de vehículs. Les desventages principals de les carabinas, en comparació als fusils, una volta més pel seu canó més curt, són la seua falta de punteria a llargues distàncies i el seu alcanç efectiu més curt. A menors llongituts de la mateixa arma bàsica varia la seua denominació, cridant-se «mosquetón» a una carabina curta, i «tercerola» a la que, utilisada fonamentalment per forces de cavalleria, és un terç més curta que la carabina. En l'entorn anglosaxó, des de que es va passar del ánima plana a rayada, tant a carabinas com a fusils li'ls coneix com rifles.
Història
Història primerenca de la carabina
La carabina era originalment un arma més curta i llaugera desenrollada per als soldats de cavalleria, els qui no podien disparar un fusil o mosquete des del seu ensellament pel seu pes i tamany. Les carabinas solien ser menys precises i en menor potència de fòc que les armes de l'infanteria, a causa de la seua distància més curta entre mires i a la velocitat baixa de les bales pel seu canó curt.
En l'arribada de la pólvora sense fum, les desventages sobre la velocitat pel seu canó curt varen disminuir. Finalment, la cavalleria montada va ser desapareixent, pero les carabinas continuaven sent usades per aquells que preferien un arma més compacta i llaugera a pesar de la reducció de potència de fòc i punteria a llargues distàncies. La conveniència d'un arma curta per a les tropes montades també va demostrar ser útil quan es tractava d'atres vehículs, com els personal|transports blindats de personal, els helicòpters, aixina com quan s'enfrontaven en combats propencs.
Durant el XIX, les carabinas es varen desenrollar separadament dels fusils d'infanteria, i en moltes ocasions no ampraven la mateixa munició, lo que creava problemes de suministraments. Durant la guerra civil nortamericana es va desenrollar una de les carabinas més notables de l'época, la carabina Spencer, que usava un sistema tubular en capacitat per a sèt proyectils. Posteriorment, la carabina de repetició Winchester es va convertir en un dels models més populars i reconeixibles, creant-se vàries versions que utilisaven cartuchos de revòlver.
Primera Guerra Mundial
Durant les décades que varen precedir a la Primera Guerra Mundial, els fusils en servici dels eixèrcits varen començar a ser de menor tamany, be per rediseños o generalment utilisant les versions de carabina dels rifles.
Segona Guerra Mundial
El Model 1891 del Mosin-Nagant rus en canó de 800 mm de llarc, que es va reduir a 730 mm en 1930 i a 510 mm en 1938. El Mauser 98 va passar d'un llarc de canó de 740 mm de 1898 als 600 mm de el Karabiner Kurz en 1935. La llongitut del canó del fusil dels Estats Units no va canviar entre el M1903 Springfield de l'I Guerra Mundial i el M1 Garand de la Segona Guerra Mundial, abdós en 610 mm, que ya era un canó curt en la seua época. La Carabina M1 era una arma més tradicional, en un canó de 460 mm, sense ser una versió curta del M1 Garand, sino un disseny propi en una munició distinta.
Despuix de l'experiència en combat de la Primera Guerra Mundial, els criteris que s'aplicaven per a seleccionar les armes de l'infanteria varen escomençar a canviar. A diferència de les anteriors guerres, en les que se solia combatre en trincheres i llínees fixes, l'II Guerra Mundial va ser una guerra mòvil, lluitant freqüentment en ciutats, boscs i atres zones a on la movilitat i visibilitat estaven reduïdes. Ademés, les millores en l'artilleria feya que els alvanços de l'infanteria en zones clares foren molt perillosos.
La majoria de les trobades en enemics eren a distàncies menors de 300 m, i l'enemic només s'exponia al fòc durant un breu temps entre quan es movien d'una cobertura a una atra. Quan es disparava, no s'intentava apuntar a un combatent enemic, sino realisar dispars cap a la direcció a on es trobaven les tropes per a impedir els seus moviments i els seus atacs; açò es denomina fòc de supressió. Estes situacions no requerien un fusil pesat en gran alcanç i precisió; un arma de menys potència de fòc podia causar baixes a distàncies curtes i la seua reduïda reculada permetia disparar més voltes durant el temps que les tropes enemigues s'exponien.
Ademés, la munició pesava menys, lo que significava que es podia dur més cantitat de bales. El canó de menor llongitut feya a l'arma més llaugera i fàcil d'usar en espais estrets. El fòc automàtic també era una característica positiva, puix permetia al soldat realisar raches de tres a cinc bales, incrementant la possibilitat d'alcançar a les tropes enemigues.
Els alemans havien experimentat en carabinas de fòc selectiu que disparaven munició de fusil durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial. Per la potència d'esta munició, la reculada era gran i impedia manejar apropiadament l'arma en fòc automàtic, per lo que varen crear una munició intermija, denominada 7,92 x 33 mm Kurz (talla en alemà). Esta nova munició va ser finalment utilisada pel Sturmgewehr 44, lliteralment fusil d'assalt.
Guerra freda
Despuix d'esta guerra, l'Unió Soviètica va adoptar un arma similar, l'AK-47, que va anar l'arma estàndar d'infanteria. Els Estats Units varen crear la M2 Carabina, una versió de fòc selectiu de la M1.

Encara que els països de l'OTAN no varen adoptar una munició intermija, es va mantindre la tendència a crear fusils d'assalt més menuts i llaugers. L'OTAN va adoptar el proyectil de 7,62 × 51 mm OTAN, en una potència entre el .30-06 Springfield i el .303, que es va utilisar en fusils com el M14 i el FN FAL.
En els anys 1960, l'OTAN va adoptar el cartuig 5,56 × 45 mm OTAN. Este proyectil era més menut i llauger que el del AK-47, pero posseïa major velocitat i aproximadament la mateixa energia. En els Estats Units es va substituir el fusil M14 pel M16, encara que el primer seguia sent amprat per a tasques de francotirador. Posteriorment s'han desenrollat models de carabinas com a arma principal de l'infanteria, com l'AKS-74O soviètic i el CAR-15 nortamericà.
Vore també
- Carabina, subtribu d'escarabats terrestres.
- Carabina de Ambrosio
- Carabinieri
- Carabineros Plantilla:Ico-des
- Carabina M4
- Subfusell