Calanque
Una calanque (en francés: [kalɑ̃k], "cala"; en cors: calanca, plural calanche o calanchi; en occità: calanca, plural calancas) és una cala estreta i de parets abruptes que es desenrolla en la pedra calcàrea, la dolomita o uns atres estrats carbonatados i que es troba a lo llarc de la costa mediterrànea. Una calanque és una vall escarpado que es forma en les regions càrstiques, ya siga per l'erosió fluvial o per la solsida del sostre d'una cova que posteriorment ha quedat parcialment sumergida per la pujada del nivell de l'mar.[1][2][3]
Característiques
[editar | editar còdic]Ubicació
[editar | editar còdic]Els eixemples més coneguts d'esta formació es troben en el massiç de Calanques (Massís dei calancas en occità, la llengua tradicional local), en el departament de Bouches-du-Rhône, en el sur de França. La cordillera s'estén a lo llarc de 20 km de llongitut i 4 km d'ample a lo llarc de la costa entre Marsella i Cassis, i culmina en el Mont Puget (565 m). També es poden trobar calanques similars en la Costa Blava, prop del massiç del Esterel, i en l'illa de Còrsega (Calanques de Piana). Els punts més alts de les calanques es troben en el Mont Puget (565 m) i en les montanyes de Marseilleveyre (432 m).[4] S'observen similituts entre les calanques i les rigues, les desembocadures dels rius que es formen a lo llarc de la costa de Bretanya en el nort de França.
Les calanques de pedra calcàrea del massiç de Calanques es troben dins del Parc Nacional de Calanques recentment creat (2012) i comprenen la calanque de Sormiou, la calanque de Morgiou, la calanque de Port-Miou i la calanque de Sugiton. Hi ha atres calanques en el parc nacional, més a l'est de la costa, incisas en el Cap Canaille. Estes calanques es varen formar en diferents estrats rocosos, a sovint en capes de conglomerat de cudols cementados. Les calanques també estan presents en els Apenins italians, en llocs com el desert de Accona i en la reserva natural de Calanchi d'Atri.
Geologia
[editar | editar còdic]
Les calanques actuals del Mediterràneu són valls de costats escarpados que la transgressió marina del Holoceno (Flandria) va sumergir parcialment per a formar ensenar en penya-segats. Estes valls varen ser incisos pels rius o creats pel colapse de les coves com a valls seques càrstiques quan el nivell de la mar era més baix que en l'actualitat[1][2][3]
A lo llarc de la costa de la mar Mediterrànea, alguns de les valls que es varen inundar per a formar calanques podrien remontar-se a la crisis de salinitat del Messiniense, fa entre 5,96 i 5,32 millons d'anys. Durant este periodo de temps, la Mar Mediterrànea va quedar aïllat de l'Oceà Atlàntic i el seu nivell superficial va descendir fins a 1.500 m per baix del nivell del Oceà Atlàntic.[5][6] Com a conseqüència, no només es varen acumular evaporitas en les planures abissals del Mediterràneu, sino que els rius que desembocaven en ell varen profundisar les seues valls centenars de metros. El Ródano, en particular, va obrir un canó de 576 m de profunditat en els estrats carbonatados del Cretácico, prop de la seua confluència en el seu afluent l'Ardecha. L'erosió fluvial de rieres i rius més menuts va crear moltes atres valls profundes i escarpados en resposta a la gran baixada del nivell de la mar en esta época.[7] També en esta época es varen formar valls càrstiques seques de parets escarpadas pel colapse de les coves que es varen desenrollar en la calcàrea, la dolomita i atres roques carbonatadas en resposta a la gran baixada del nivell de la mar Mediterrànea.[8] Més vesprada, durant el Pleistoceno, estes valls es varen ampliar i varen modificar per processos fluvials, càrstics i d'un atre tipo durant els descensos interglaciares del nivell de la mar dins del ranc dels 100 metros. Durant estos periodos de baixada interglacial del nivell de la mar, es varen formar, per mig de processos fluvials i càrstics, atres valls de costats escarpados, que posteriorment es varen inundar per a crear les calanques, a lo llarc de la costa mediterrànea.[9] Hui en dia, es poden vore com a valls profundes i estrets que estan parcialment sumergits per la mar i estan formats per pedra calcàrea o granit.[4]
Ecosistema
[editar | editar còdic]
Les calanques tenen un ecosistema particular, ya que el sol és casi inexistent i els penya-segats calcáreos contenen en canvi numerosos clavills en les que s'ancoren les raïls de les plantes. No obstant, la biota és diversa, en més de 900 espècies de plantes,[10] entre elles algunes endèmiques com el tragacanto de Marsella i la sablina de Marsella: membres de la família de les papilionáceas, que només es troben en els tossals de Marsella.[11]
En els llocs a on els penya-segats són menys verticals, la vegetació és el clàssic maquis mediterràneu, que sol consistir en arbustos de full perenne de creiximent dens, com la sàlvia, el ginebrera i el mirto. És similar al petorra en molts aspectes, pero en arbustos més alts, normalment de 2 a 4 m d'altura, front als 0,2 a 1 m de la petorra. De la mateixa manera que en atres llocs de la costa mediterrànea, el clima de les calanques és àrit, i la humitat durant gran part de l'any procedix únicament de l'evaporament de l'mar. Este hàbitat sec associat a la boira salina condiciona la subsistència d'una vegetació adaptada. Les calanques alberguen conills, rabosots, grans cuervos i àguiles perdiceras, aixina com numerosos reptils i javalins.
Turisme
[editar | editar còdic]
Les calanques entre Marsella i Cassis són populars entre els turistes i els lugareño, ya que oferixen varis miradors (com la Corniche dones Crêtes i el Cap Canaille) que permeten unes vistes espectaculars. Un gran número d'excursionistes freqüenta la zona, seguint numeroses senderes premarcados. Els penya-segats també s'utilisen com a llocs d'entrenament per als escaladors. No obstant, este us excessiu ha plantejat problemes de danys potencials a este delicat microhábitat.
La majoria de les calanques també estan tancades al públic durant l'estiu (normalment de juliol a setembre) pels riscs d'incendi forestal que solen produir-se durant l'estació seca. La millor época per a visitar les calanques és provablement de març a maig, quan les temperatures són fresques i, a diferència de l'autumne i l'hivern, les pluges són escasses. Com no hi ha fonts d'aigua dolça en les calanques, s'aconsella als visitants que duguen grans reserves d'aigua, especialment durant la calor de l'estiu, per a evitar la deshidratació. També hi ha excursions en barco que partixen de Marsella, Cassis o La Ciotat i que permeten gojar d'unes vistes espectaculars.
En abril de 2012, la majoria de les calanques varen ser declarades parc nacional per la seua singularitat.[12]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Bird, E.C.F., 2008, Coastal Geomorphology: An Introduction, 2nd ed. John Wiley and Sons Ltd. West Sussex, England. ISBN 978-0-470-51729-1
- ↑ 2,0 2,1 Goudie, A., 2004, Encyclopedia of Geomorphology. Routledge. London, England. ISBN 0-415-27298-X
- ↑ 3,0 3,1 Monroe, W.H., 1970, A Glossary of Karst Terminology. Water-Supply Paper 1899-K. U.S. Geological Survey. Reston, Virginia.
- ↑ 4,0 4,1 «THE CALANQUES, Provence» (2012). Archivat des d'el original, el 2012-01-12. Consultat el 2012-10-10.
- ↑ Krijgsman W., F.J. Hilgen, I. Raffi, F.J. Serre, and D.S. Wilson, 1999, Chronology, causes and progression of the Messinian salinity crisis. Nature. v. 400, no. 6745, pp. 652-655.
- ↑ Ryan W.B.F., 1976, Quantitative evaluation of the depth of the Western Mediterranean before during and after the Last Miocene salinity crisis. Sedimentology. v. 23, no. 6, pp. 791-813.
- ↑ Mocochain, L., P. Audra, G. Clauzon, O. Bellier, J.-Y. Bigot, O. Parize, and P. Monteil, 2009, The effect of river dynamics induced by the Messinian Salinity Crisis on karst landscape and caves: Example of the Lower Ardecha river (mid Rhône valley) Geomorphology, v. 106, no. 1-2, pp. 46-61.
- ↑ Audra, P., L. Mocochain, H. Camus, E. Gilli, G. Clauzon, and J.-Y. Bigot, 2004, The effect of the Messinian Deep Stage on karst development around the Mediterranean Siga. Examples from Southern France. Geodinamica Acta. v. 17, no. 6, pp. 27–38.
- ↑ Collina-Girard, J., 1996. Prehistory and coastal karst area: Cosquer Cave and the “Calanques” of Marseille. [1] archivat en Wayback Machine. Karstologia. v. 27, pp. 27-40.
- ↑ «Archived copy».
- ↑ «Wild and natural beauty in France's national parks - the Riviera Claves Online». Archivat des d'el original, el 2012-08-06. Consultat el 2013-04-06.
- ↑ «The Calanques Near Cassis». Archivat des d'el original, el 13 d'octubre de 2013. Consultat el 2012-10-10.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Calanque» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.