Còdic morse
El còdic morse, també conegut com a alfabet morse o clau morse, és un sistema de representació de lletres i números per mig de senyals emeses de forma intermitent.
Desenroll i història
Telégrafs i còdics pre-Morse
.jpg)
A principis del XIX, investigadors europeus varen alvançar en els sistemes de senyalisació elèctrica, utilisant una varietat de tècniques que inclouen electricitat estàtica i electricitat de pila voltaica que produïxen canvis electroquímics i electromagnètics. Estos dissenys experimentals varen ser precursors d'aplicacions telegràfiques pràctiques.
_and_Co.,_8_Dey_Street,_NY_-_Bennington_Museum_-_Bennington,_VT_-_DSC08636.JPG)
Despuix del descobriment d'electromagnetisme per Hans Christian Ørsted en 1820 i l'invenció del Electroimant per William Sturgeon en 1824, va haver desenrolls en telegrafia electromagnètica en Europa i Amèrica. Polsos de corrent elèctrica eren enviats a lo llarc de cables per a controlar un electroimant en l'instrument receptor. Molts dels primers sistemes de telégraf utilisaven un sistema d'agulla única que donava un instrument molt simple i robust. No obstant, era llent, ya que l'operador receptor tenia que alternar entre mirar l'agulla i escriure el mensage. En el còdic Morse, una desviació de l'agulla a l'esquerra corresponia a un «dit» i una deflexió a la dreta a un «dah». En fer que els dos clics sonaren diferents en un top de marfil i un atre de metal, el dispositiu d'una sola agulla es va convertir en un instrument audible, lo que va dur a la seua volta al sistema de telégraf sonor de doble placa.
William Fothergill Cooke i Charles Wheatstone en el Regne Unit varen desenrollar un telégraf elèctric que utilisava electroimanes en els seus receptors. Varen obtindre una palesa anglesa en juny de 1837 i la varen demostrar en el ferrocarril de Londres i Birmingham, convertint-se en el primer telégraf comercial. Carl Friedrich Gauss i Wilhelm Eduard Weber (1833), aixina com Carl August von Steinheil (1837) varen utilisar còdics en llongituts de paraula variables per als seus sistemes telegràfics. En 1841, Cooke i Wheatstone varen construir un telégraf que imprimia les lletres d'una roda de tipografies colpejades per un martell. <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 79
Samuel Morse i Alfred Vail
L'artiste nortamericà Samuel F. B. Morse, el físic nortamericà Joseph Henry, i l'ingenier mecànic Alfred Vail varen desenrollar un sistema de telégraf elèctric. Necessitava un método per a transmetre el llenguage natural utilisant sol polsos elèctrics i el silenci entre ells. Al voltant de 1837, Morse, per lo tant, va desenrollar un precursor primerenc del còdic Morse Internacional modern.<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 79
El sistema Morse per a telegrafia, que va ser utilisat per primera volta en 1844, va ser dissenyat per a fer buits en una cinta de paper quan es varen rebre corrents elèctriques. El receptor de telégrafs original de Morse usava un rellonge mecànic per a moure una cinta de paper. Quan es rebia una corrent elèctrica, un electroimant espentava una armadura que espentava un llapis sobre la cinta de paper en moviment, fent una sagnia en la cinta. Quan la corrent s'interrompia, un resort retirava el llapis i eixa part de la cinta mòvil permaneixia sense marcar. El còdic Morse va ser desenrollat per a que els operadors pogueren traduir les sagnies marcades en la cinta de paper en mensages de text.
En el seu primer disseny per a un còdic, Morse havia planejat transmetre sol números, i usar un llibre de còdics per a buscar cada paraula segons el número que havia segut enviat. No obstant, el còdic pronte va ser ampliat per Alfred Vail en 1840 per a incloure lletres i caràcters especials, per lo que podria ser utilisat de manera més general. Vail va estimar la freqüència d'us de lletres en l'idioma anglés contant lo que va trobar en els casos tipo d'un periòdic local en Morristown, Nova Jersey.<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 84 Les marques més curtes es dien «punts» i les més llargues «dashes», i a les lletres més utilisades els varen ser assignades les seqüències més curtes de punts i guions. Este còdic, usat per primera volta en 1844, va aplegar a ser conegut com a «Còdic de llínea fixa Morse», «Còdic Morse Americà», o «Railroad Morse», fins al final de la telegrafia ferroviària en els Estats Units en la década de 1970.
Canvi de còdic gràfic a sonor
En el sistema de telégraf Morse original, l'armadura del receptor feya un soroll de clics a mida que es movia cap a dins i cap a fòra de la posició per a marcar la cinta de paper. Els operadors de telégrafs pronte es varen donar conte de que podien traduir els clics directament en punts i guions, i escriure'ls a mà, fent que la cinta de paper fora innecessària. Quan el còdic Morse va ser adaptat a la comunicació radioelèctrica, els punts i guions s'enviaven com a polsos curts i llarcs. Més tart es va descobrir que les persones es tornen més competents en la recepció del còdic Morse quan s'ensenya com un idioma que s'escolta, en lloc d'un llegit d'una pàgina.
En el adveniment dels tons produïts pels receptors de radiotelegrafia, els operadors varen escomençar a vocalisar un punt com «dit», i un guion com «dah», per a reflectir els sons del còdic Morse que escoltaven. Per a ajustar-se a la velocitat d'enviament normal, els «dits» que no són l'últim element d'un còdic es varen fer expressats com «vaig donar». Per eixemple, la lletra ‘L’ s'expressa com «vaig donar dah vaig donar dit». Còdic Morse va ser a voltes conegut com «iddy-umpty».
Refinament de Gerke del còdic de Morse
El còdic Morse tal com s'especifica en la norma internacional actual, la "International Morse Code Recommendation", ITU-R M.1677-1, va ser derivat d'una proposta molt millorada per Friedrich Clemens Gerke en 1848 que es va conéixer com el «alfabet de Hamburc».
Gerke va canviar molts dels punts de còdic, en el procés eliminant els diferents guions de llongitut i diferents espais interelementos de Còdic Morse americà, deixant solament dos elements de codificació, el punt i el guion. Es varen introduir còdics per al umlaut de l'Alemà i «‘SCH»’. El còdic de Gerke va ser adoptat en Alemània i Àustria en 1851.
Açò finalment va dur al còdic Morse Internacional en 1865. El còdic Morse Internacional va adoptar la majoria dels punts de còdic de Gerke. Els còdics de ‘O’ i ‘P’ varen ser presos d'un sistema de còdic desenrollat per Steinheil. Es va afegir un nou punt de còdic per a la ‘J’ ya que Gerke no distinguia entre ‘I’ i ‘J’. També es varen fer canvis en les 'X', 'I', i 'Z’. Açò va deixar solament quatre punts de còdic idèntics al còdic Morse original, a saber, 'I', 'H', 'K' i 'N', i els dos últims tenien els seus "dahs" estesos a tota la llongitut.
Radiotelegrafia i aviació
En la década de 1890, el còdic Morse va escomençar a usar-se àmpliament per a la comunicació primerenca per ràdio ans que fora possible transmetre veu. A finals del XIX i principis del 20, la majoria de les comunicacions internacionals d'alta velocitat utilisaven còdic Morse en llínees de telégraf, cables submarins i circuits de radi.
Encara que els transmissors anteriors eren voluminosos i el sistema de transmissió per purna era perillós i difícil d'usar, hi havia hagut alguns intents primerencs: En 1910, la Marina dels EE. UU. va experimentar en enviar Morse des d'un avió. No obstant, la primera radiotelegrafia d'aviació regular estava en l'aeronau, que tenia espai per a acomodar l'equip de ràdio gran i pesat llavors en us. El mateix any, 1910, una ràdio en el dirigible «America» va ser fonamental en la coordinació del rescat de la seua tripulació.
Durant la Primera Guerra Mundial, globos Zepelín equipats en ràdio varen ser utilisats per al bombardeig i la vigilància naval, i els buscadors de direcció de radi en terra varen ser utilisats per a la navegació aérea. Aeronaus aliades i avions militars també varen fer algun us de la radiotelegrafia.
No obstant, va haver poc radi aeronàutic en us general durant la Primera Guerra Mundial, i en la década de 1920, no hi havia cap sistema de radi utilisat per a vols tan importants com el de Charles Lindbergh des de Nova York a París en 1927. Una volta ell i la seua Spirit of St. Louis estaven en vol, Lindbergh estava verdaderament incomunicat i solament. El còdic Morse en l'aviació va escomençar el seu us regular a mitan de la década de 1920. En 1928, quan el primer vol d'avió va ser realisat per la Southern Cross de Califòrnia a Austràlia, un dels seus quatre tripulants era un operador de ràdio que es comunicava en les estacions en terra a través de ràdio telégraf.
A partir de la década de 1930, tant els pilots civils com els militars devien poder utilisar el còdic Morse, tant per al seu us en sistemes de comunicacions primerenques com per a l'identificació de balizas de navegació que transmetien identificadors continus de dos o tres lletres en el còdic Morse. Les cartes aeronàutiques mostraven l'identificador de cada ajuda de navegació junt a la seua ubicació en el mapa.
Ademés, els eixèrcits de camp que es mouen ràpidament no podrien haver lluitat eficaçment sense radiotelegrafia; es movien més ràpidament de lo que els seus servicis de comunicacions podien posar nous telégrafs i llínees telefòniques. Açò es va vore especialment en les ofensives llampada blitzkrieg de Wehrmacht l'Alemània nazi en Polònia, Bèlgica, França (en 1940), l'Unió Soviètica, i en Àfrica del Nort; pel Eixèrcit Britànic en Àfrica del Nort, Itàlia i Països Baixos; i per l'Eixèrcit dels Estats Units en França i Bèlgica (en 1944), i en el sur d'Alemània en 1945.
Telegrafia de flash marítim i radiotelegrafia
La radiotelegrafia usant el còdic Morse va ser vital durant la Segona Guerra Mundial, especialment en el transport de mensages entre els bucs de guerra i les bases navals dels beligerants. La comunicació buc-a-buc de llarc alcanç era per radiotelegrafia, utilisant mensages encriptats perque els sistemes de radi de veu en els bucs llavors eren prou llimitats tant en el seu alcanç com en la seua seguritat. La radiotelegrafia també va anar àmpliament utilisada per avions de guerra, especialment per avions patrulla de llarc alcanç que eren enviats per eixes forces navals per a explorar bucs de guerra enemics, bucs de càrrega i bucs de tropes.
El còdic Morse es va utilisar com a norma internacional per als problemes marítims fins a 1999, quan va ser reemplaçat pel Sistema mundial de recobre i seguritat marítims. Quan l'Armada Francesa va deixar d'usar el còdic Morse el 31 de giner de 1997, el mensage final transmés va ser "Cridada a tots. Est és el nostre últim mensage abans del nostre silenci etern."
Abandó de la telegrafia comercial
En els Estats Units, l'última transmissió comercial del còdic Morse va ser el 12 de juliol de 1999, firmant en Samuel Morse el mensage original de 1844.
Inclús en 2015, la Força Aérea dels Estats Units encara entrena a unes dèu persones a l'any en Morse.
La Guàrdia Costera dels Estats Units ha cessat l'us del còdic Morse en la ràdio, i ya no monitorea cap freqüència radioelèctrica per a transmissions de còdic Morse, inclosa la freqüència de recobre internacional de 500 kHz. No obstant, la Comissió Federal de Comunicacions de EE. UU. seguix otorgant llicències d'operador de radiotelegrafia comercial als solicitants que passen les seues proves escrites. Hi ha hagut licenciataris que han reactivat l'antiga estació costera de Morse de Califòrnia KPH i transmeten regularment des del lloc baix esta senyal de cridada o com KSM. De la mateixa manera, algunes estacions nortamericanes en bucs museu són operades per entusiasta de Morse.
Funcionament morfològic
La duració del punt és la mínima possible. Una ralla té una duració d'aproximadament tres voltes la del punt. Entre cada parell de símbols d'una mateixa lletra existix una absència de senyal en duració aproximada a la d'un punt. Entre les lletres d'una mateixa paraula, l'absència és d'aproximadament tres punts. Per a la separació de paraules transmeses el temps és d'aproximadament tres voltes el de la ralla.
Tota correspondència entre dos estacions deurà escomençar en la senyal de cridada. Per a cridar, l'estació que crida transmetrà el distintiu de cridada (no més de dos voltes) de l'estació requerida, la paraula DE seguida per la seua pròpia senyal de cridada i la senyal -. - a menos que hi haja regles especials peculiars al tipo d'aparat utilisat.[1]
Vore també
Referències
- ↑ «Recommendation ITU-R M.1677-1(10/2009) International Morse code».26 de novembre de 2009.
- 7.Consultat el 23 de giner de 2017.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Código morse» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.