Cáparra

Cáparra va ser una ciutat romana situada entre els térmens municipals de Guijo de Granadilla i Oliva de Plasencia, Càceres. Va formar part del Convent Emeritense, en la província de la Lusitania, la capital política de la qual era Augusta Emerita.

Cáparra

Erro al crear miniatura:

Ciutat romana de Cáparra

La ciutat va estar amurallada en una extensió aproximada de 15-16 ha, i un perímetro aproximat de 1525 m, encara que està atestat que en l'àrea noroest de la ciutat va haver moltes vivendes situades a extrarradi de la ciutat, en lo que l'àrea poblacional inicial abans del amurallamiento, va poder reduir-se posteriorment a la construcció d'una muralla com a defensa, de la mateixa manera que moltes de les ciutats romanes propenques a finals de el III, en previsió dels acontenyiments que ya s'entreveen d'incursions de bàrbars, salteadores i grups desertor de l'eixèrcit, que ya varen discórrer per estos entorns.

La ciutat va ser més menuda, pero no menys important que atres ciutats romanes de la península ibèrica, ya que els geógrafos antics citaven la ciutat, trobant-se entre els principals núcleus urbans entre el riu Tajo i la serra de Gredos, junt en Caurium (Còria), Augustóbriga (Talavera la Vella) i Egitania (Idanha-a-Velha).

La seua organisació urbana correspon a un plantejament ortogonal, tenint com a eix principal la Via de l'Argent, que la travessa de nort a sur.

El nom de la ciutat no és d'orige llatí, sino prerromano, provablement vetón, relacionat en esta cultura. Se li coneixen atres noms, com Capara, Cappara, Capera o Kapasa. Possiblement el seu significat vinguera d'estes raïls, que podrien significar lloc d'intercanvi, trueque o mercat, ya que la situació de Cáparra és un creuament de camins, un cap a la vall de riu Jerte a través del port de Sant Gamello, en les estribacions de la Serra del Gros, en el terme municipal d'Oliva de Plasencia i un atre camí que es dirigia cap al nort, est i oest a través dels ponts romans del Ambroz i el Pontón en el terme de Guijo de Granadilla, en el riu Alagón.

Geografia

Les ruïnes de la ciutat romana de Cappera, Cappara, actualment Cáparra, es troben entre dos finques, a on s'ubica este enclavament arqueològic, una d'elles la finca Monte Moheda i la finca Casablanca, situades en els térmens d'Oliva de Plasencia i Guijo de Granadilla, localitats que es troben en la vall del Alagón, i concretament en la vall del Ambroz, per a on discorre el riu cridat riu Ambroz i també conegut com a riu Cáparra.

S'aplega a Cáparra des de l'A-66 o la N-630, prenent la desviació cap a Guijo de Granadilla, o des del creuament de Villar de Plasencia.

Història

Erro al crear miniatura:

Miliario de Nerón en la Via de l'Argent en Cáparra

L'existència d'un enclavament de Caparra com a núcleu de població prerromana no ha segut resolt definitivament, ya que alguns autors donen orige indígena. No obstant, el topònim de Capera és sense dubte d'orige prerromano. L'existència de la ciutat està molt ben documentada des de l'antiguetat. Ptolomeo la menciona com Kapasa formant part del territori dels vettones, pero atres historiadors ho fan dins del lusitano, per lo que es pot concloure que la ciutat estava en el llímit entre abdós pobles.

Els romans varen concedir inicialment a Cáparra l'estatus de ciutat estipendiaria. És dir, la població tenia que pagar un cànon i contribuir a l'eixèrcit romà, pero tenia dret propi, la seua pròpia moneda i les seues terres. A partir de l'any 74, quan l'emperador Vespasiano va proclamar l'Edicte de Latinidad per a les províncies hispanes, la ciutat va accedir a la categoria de municipi de dret llatí –municipium en ius latii minor–, encara que es desconeix el moment exacte baix la Dinastia dels Flavios en el que va ser promocionada a este estatut. Els seus habitants, en adquirir la ciutadania romana per eixercitar magistratura, quedaven adscrits a la tribu Quirina. A partir d'eixe moment, Capara va començar el seu verdader desplegament i desenroll com a ciutat seguint l'arquitectura pròpia de les ciutats romanes, quedant d'eixe periodo numerosos restants, entre ells el famós arc, el seu símbol inequívoc.

En l'any 198, despuix de la victòria de Septimio Sever sobre Clodio Albino, al que havien recolzat les autoritats polítiques romanes de Hispania i bona part de les comunitats cíviques, el Ordo Caparensium va erigir una inscripció, possiblement en estàtues, en honor de la dòna del nou amo de l'Imperi, Julia Domna, senyalant la seua condició d'esposa de Sever i mare del jove César Caracalla i dels soldats.

Despoblació i mencions posteriors

Durant l'Alta Edat Mija, la ciutat escomença a despoblarse, accentuant-se l'abandó a partir de l'invasió musulmana, i posteriorment no existixen senyes de que fora repoblada una volta que el territori va ser conquistat pels regnes cristians.

Entre l'época romana i el XII pràcticament no existix informació. L'invasió musulmana no proporciona cap menció ni tan sols com a lloc de trànsit cap al Replanell pese a estar enclavada en plena via de comunicació.

Una cita atribuïda a el XII, encara que podent ser anterior, en el passage Cronicón del PseudoTurpin, en el capítul III, llibre IV del Liber Sancti Iacobu en el Codex Calixtinus de la catedral compostelana. El passage en qüestió servix per a donar émfasis als ardits de Carlomagno, pero fa referència al despoblació de vàries ciutats com Lucerna, Ventosa, Adenia i de Capera.

Les restants menciones sorgiran a partir de el XII i seran cada volta més freqüents a mida que nos aproximem a el XIX en valoracions sobre el seu estat i explicacions sobre el seu despoblació.

Existixen autors que defenen que la ciutat va ser repoblada per un curt periodo de temps durant la reconquista, pero pot desprendre's per les bulas de Lucio III de 1144 i la d'Urbà III de 1145, que estos repobladores no tenien coneiximent de la realitat en que es trobava l'antiga ciutat, ya que casi totes les incursions i replecs de tropes cristianes es varen realisar des de Ciutat Rodrigo cap a Còria a través de la Serra de Gata, per la denominada via Dalmacia.

Des del punt de vista jurisdiccional l'espai urbà va quedar dividit entre els dominis del Duc d'Alba al nort de la calçada i les terres de realengo de Plasencia al sur, i a la seua volta repartida dins de varis térmens municipals que varen sorgir a partir de l'Edat Mija i Edat Moderna com una prova més de l'inexistència de qualsevol funció urbana.

Luis de Bou, un dels historiadors placentinos més significatius, escriu en 1573 que Cáparra jamai va ser la primitiva sèu episcopal de Plasencia, i fa alusió a que el seu despoblació és anterior a la fundació d'esta última ciutat.

Varis autors de la Renaixença citen Cáparra per la presència en ella de ruïnes i fan especial alusió a l'arc i a les inscripcions. Entre estes, moltes fan referència a l'existència d'un segon arc.

Ya en les Relacions Topogràfiques realisades en l'época de Felipe II, cap a la década de 1570, i en les repostes de Guijo de Granadilla es dona conte d'esta duplicitat d'arcs. La notícia de Fra Francisco de Còria, ya en el XVII, confirma la presència de dos arcs, un que denomina el Castell (tetrapylum) i un atre que denomina arc triumfal. El primer dels arcs va poder ser la porta de la vila, citada en 1491 i que més vesprada sembla que varen destruir els veïns de Guijo de Granadilla segons es reflectix en el document de 1796:

Aixina mateix hi havia un Arc gran que varen desfer els veïns de la Vila de Guijo de Granadilla, del Duc d'Alba, en anime de llebarle per a una hermita; pero varen eixir les pedres tan grans, i de tant pes, que no varen poder conduir-les, li varen deixar en este estat en l'any de 1728 (A.H.N.leg. 4049,)

En este mateix document s'acredita que en 1730 es coneixien 8 veïns en Cáparra: quatre mesoneros, un abastecedor de vi i oli i tres llauros, tots ells "regulats" en Guijo de Granadilla.

En 1791 en motiu del Interrogatori format d'orde del Consell per a la visita de la província d'Extremadura en motiu de la creació de la Real Audiència d'Extremadura, Cáparra ya no existix. En este mateix interrogatori s'indica que els veïns que quedaven en l'anomenada Venda de Cáparra es varen traslladar al Villar de Plasencia i l'Oliva de Plasencia.

La situació d'abandó i caràcter marginal de Cáparra s'agravarà encara més en el traçat i la construcció definitiva de l'actual carretera, la N-630 que data de 1855 i junt en el ferrocarril, ya en el XX, fa que s'abandone definitivament l'us de l'antic camí.