Blindats en la guerra del Chaco

En la guerra del Chaco, de 1932 a 1935, solament Bolívia va usar vehículs blindats: carros llaugers i tanquetes. D'esta manera este país va passar a estar entre els primers en posseir vehículs d'este tipo en Amèrica del Sur i el primer en usar-los en combat.

Carros Vickers bolivians

En 1926, Bolívia va firmar un important contracte en Vickers Armstrong estimat en prop de 3 millons de lliures esterlines a ser pagades en part de l'empréstito de Dillon&Read originalment destinat a la millora de la ret ferroviària entre les ciutats de Cochabamba i Santa Creu de la Serra. Este contracte hauria inclós una dotzena de tancs, ademés d'atres equipaments militars, com a radis, caixcos, caraces antigás, motocicletes blindades, ametralladores, més de 200 canons, avions, fusils i camions. Este acort es va reduir posteriorment a menys d'1,25 millons de lliures esterlines per la crisis de l'any 1929, a on els tancs varen ser aparentment deixats de costat. Durant l'any 1930, Bolívia va escomençar la negociació per a l'adquisició de 10 tanquetas blindades Carden-Loyd, que es va mantindre oberta fins que va escomençar el conflicte en Paraguay.

La guerra del Chaco va escomençar el 9 de setembre de 1932 en l'atac del eixèrcit paraguayà sobre Boqueró i en un dels intents per obrir el sege paraguayà sobre dit fortín es va amprar una tanqueta Carden-Loyd. El 20 de setembre, l'Estat Major, en la firma del general Filiberto Osorio va solicitar, en caràcter d'urgència, 6 carros llaugers, cada u en dos torretes armades en una ametralladora cada una i atres 6 blindats llaugers de 6 tonellades cada u, en un canó de 65 milímetros i una ametralladora.

El 16 de setembre de 1932, la Comissió Militar encarregada de les compres en Anglaterra va remetre a l'Estat Major els presuposts complets dels tancs Vickers. Casi al mateix temps, la Llegació de Bolívia en París va comunicar que disponia de dos presuposts per a la compra de tancs Renault FT-17, nous o de segona mà.

El 30 de setembre, com el determini d'entrega dels carros Vickers era molt llarc, es varen solicitar presuposts a firmes d'Estats Units i la Llegació en Washington va respondre enviant ofertes de tancs Christie M1931 de 380 cavalls de potència armats en una ametralladora.

Finalment, el 3 d'octubre, el Ministeri de Guerra va tancar el tracte en la firma anglesa Vickers Amstrong Limited per 6 tancs, 3 dotats en ametralladores pesades i 3 en un canó i una ametralladora pesada cancelant al mateix temps la compra de les 10 tanquetas Carden-Loyd que es venia negociant des de 1930. Es va especificar que, de ser posible, els tancs devien estar dotats en canons de 65 milímetros. Es va ordenar també compensar el cost d'estos vehículs en els 10 carros Carden-Lloyd la compra dels quals va ser cancelada (no s'aclarix en qué consistien eixos «carros» pero segons pareix es tractarien de tanquetas Carden-Lloyd modele Mk.IV).

Oposició a la seua compra

Al cable de confirmació de la compra va respondre el coronel Merino, membre de la Comissió Militar en Anglaterra, dient: “En la meua opinió és impossible obtindre resultats satisfactoris en ells (els tancs) en el Chaco”. Eixa opinió va ser transmesa al Ministeri de Relacions Exteriors el 25 d'octubre. Al mateix temps es va comunicar a la Pau que la firma Vickers ya havia escomençat la fabricació dels tancs, pero que encara es podia anular el demanat.

Una atra recomanació contrària a la compra dels carros de combat va provindre del general Llança, a l'adop cap interí de l'Eixèrcit en sèu en Muñoz: "Referent adquisició tancs Vickers es coincidix en opinió coronel Merino impossibilitat obtindre resultats satisfactoris en el Chaco, per ser màquines destinades a desenvolverse en terrenys oberts i no en boscs".

L'opinió del general Llança va ser objecte d'enèrgica resposta per part de l'Estat Major General i en comunicació a Muñoz, se li va contestar: "Necessari comunicar a Coronel Merino que no s'ha solicitat opinió respecte ampre tancs Chaco, sino immediata adquisició i embarque que deu donar compliment sense major dilació". Açò implicava que l'Estat Major obedia a pressions que anaven més allà dels tècnics que havia enviat a Anglaterra o del responsable de l'Eixèrcit en el Chaco.

Característiques dels blindats

Tanc Vickers Mark I Tipo A, de 6 ton.

El 19 d'octubre, la Llegació va informar que Vickers ya tenia preparats tres tancs per a l'embarque. Es desconeix la raó per la qual d'eixa orde de compra original de 6 Mk.I només aplegarien al país 3 tancs. Tampoc es té la certea de si les tanquetas Carden-Loyd varen formar part d'esta compra, o si havien aplegat abans al país com a part de la primera compra feta a Vickers en el empréstito Dillon&Read, o si Vickers no va acceptar compensar totalment el preu dels tancs en haver ya entregat entre 2 i 5 de les mateixes demanades en 1931, de les quals, a lo manco una, havia entrat ya en acció per al més de setembre de 1932.

Els carros llaugers fabricats per Vickers eren màquines ben construïdes. El seu rodament era d'un disseny excelent, pero l'estructura i la torreta eren alguna cosa toscos. Això va dur a que alguns països se centraren en millorar eixes parts. Tots estos eixemplars tenien un sistema innovador de suspensió, compost per un conjunt de bogies en chicotetes rodes cridat "suspensió Vickers", que va ser copiat i adoptat per molts països. Era un bon sistema per a baixes velocitats pero no per a altes, per requerir molt manteniment.

Hi havia un gran número de models de Vickers llaugers, fonamentalment dissenyats per a guerres «colonials» pero els comprats pels bolivians varen ser únicament els Tipo A i Tipo B, que diferien entre sí en el tipo de torreta.

El Tipo A tenia dos torretes cilíndriques bessones armades en ametralladores pesades Vickers de calibre 7,65 mm, gelades per aigua. Les torretes estaven montades una al costat d'una atra, cada una cobrint 120° a cada costat de l'eix llongitudinal del tanc. La tripulació normal era de 3 persones: 2 artilleros (un en cada torreta, sent un d'ells el comandant) i el conductor/mecànic.

Tanc Vickers Mark I Tipo B, de 6 ton.

El Tipo B posseïa una única torreta i estava armat en un canó curt de baixa velocitat de 47 mm, i una ametralladora pesada coaxial Vickers calibre 7,65 mm gelada per aigua, que tenia el canó embotit en una pesada protecció metàlica. La torreta, de disseny troncónico tosco, tenia una secció horisontal circular i una secció vertical trapezoidal. Esta torreta contenia a dos membres de la tripulació, el comandant i el artillero, que també oficiava de carregador. El conductor/mecànic ocupava la porció frontal dreta del chassis principal del vehícul. La torreta era estreta i incómoda, per lo que varis països que varen llicenciar la seua fabricació es varen empenyorar en millorar esta part del vehícul, com va ser el cas de Rússia en la seua versió del Mk.I batejada com T-26.

Les tanquetas Carden-Loyd estaven armades en una ametralladora pesada Vickers calibre 7,65 mm. Estos vehículs no havien segut dissenyats originalment com a tancs d'assalt, sino com a plataformes mòvils per a desplaçar les ametralladores pel camp de batalla, vehículs de reconeiximent o vehículs de tracció de canons i morters. Millores posteriors en el disseny els varen permetre actuar com a plataformes mòvils de tir, pero el seu blindage era escàs per la baixa potència del motor per lo que brindaven poca protecció a la tripulació, mentres que el seu camp de fòc estava molt llimitat per estar l'ametralladora pràcticament fixa apuntant cap al front del vehícul.

També se sol parlar de la presència de carros Renault FT-17 en Bolívia, i que també haurien pres part en la guerra del Chaco pero açò no s'ha comprovat. Se supon que una unitat de segona mà va ser enviada per a demostració, arribant a la Pau per a mediats de 1932, pero que mai va ser desplaçada al Chaco; és més, ni tan sols hauria segut adquirida.

Cap al final del conflicte, en 1934, Bolívia va adquirir també catorze tanquetas italianes Fiat Ansaldo CV-35crII(L3/35), el disseny de les quals estava basat en la tanqueta Carden-Loyd. Els primers 5 eixemplars varen aplegar mesos abans de la firma del tractat de pau en 1938, 3 anys despuix de finalisat el conflicte.

Els Vickers Mk.I disponien d'un equip de radi de dos canals, que per la calor i la humitat del Chaco varen quedar ràpidament inutilisats i no varen prestar cap utilitat.

Historial de combat

L'eixèrcit bolivià va tindre instructors estrangers que varen formar part de les missions alemanes que varen prestar servicis en Bolívia des de dates tan primerenques com 1904. Alguns d'estos varen tornar entre 1931 i 1934, com el major Wilhelm 'Wim' Brandt i el major Achim R. von Kries, que varen aplegar a comandar tancs en la guerra del Chaco. Es tenen senyes d'atres dos estrangers: l'ingenier nortamericà John Kenneth Lockhart i el Capità austríac Walter Kohn. Abdós varen fallir en la lluita, el primer en la batalla de "Quilómetro 7", i el segon en "Nanawa". A lo manco dos mecànics de les unitats blindades haurien segut d'orige chilé. El restant de les tripulacions varen estar integrades per voluntaris bolivians que varen rebre una breu instrucció que durava 8 semanes. Es varen preparar a lo manco 2 tripulacions per cada vehícul.

L'historial de combat dels blindats és llimitat i poc documentat. Varen participar principalment com a part d'unitats d'artilleria o com a reserva mòvil d'estes. Una unitat va entrar en combat per primera volta en el sege de Boqueró, els dies 15 i 16 de setembre de 1932. Lo que els paraguayans varen descriure com un "menut tanc bolivià en forma de caixó" era una tanqueta Carden-Loyd al mando del capità Lockhart pertanyent al "Destacament Peñaranda" que havien segut enviats per a ajudar al "Destacament Marzana" sitiat en Boqueró. En eixa ocasió, Lockhart va ser ferit per dispars de fusil en operar en les escotillas obertes per la calor imperant, per lo que l'unitat va deure retirar-se i no li la va tornar a vore en eixa batalla. El general Luis Fernando Sánchez Guzmán, en la seua obra sobre Boqueró, parla de l'ocupació de 2 blindats en esta batalla, pero no s'han trobat informes que confirmen eixa afirmació.

Els blindats varen entrar en acció novament en la batalla de "Quilómetro 7". Dos d'ells, al mando en eixa oportunitat de Kohn i Lockhart, varen actuar junts en el "Destacament Z" en apoyo del tinent coronel Bilbao Rioja encarregat de frenar l'alvanç paraguayà cap a a Saavedra. Per averies mecàniques i a la calor, abdós tancs varen deixar d'operar i les seues tripulacions varen terminar combatent com a soldats d'infanteria. Aixina va perdre la vida Lockhart, acrivellat en el pit per una racha d'ametralladora mentres liderava una esquadra en un atac frontal. Kohn va quedar ferit per impactes de fusilería. No existixen detalls del tipo de vehículs que varen actuar en esta batalla, degut a que els partixes bolivians i paraguayans fan referència als blindats genèricament com a «tancs Vickers» o simplement «tancs». Per un tema de llogística s'assumix que s'hauria tractat de les tanquetas Carden-Loyd, perque a mitan d'octubre de 1932 encara s'estava discutint la compra dels Mk.I més pesats. Per al 19 de novembre, una unitat, al mando del Tte. José Quiroga, es va sumar a la Bateria d'Artilleria "Rivera" en la defensa del flanc esquerre de la llínea boliviana.

Entre el 8 i 15 de decembre de 1932, una de les tanquetas Carden-Loyd va ser amprada en els reconeiximents en l'àrea que després es cridaria "Camp Jordán". El 26 de decembre, un solitari tanc al mando de Kohn va ser amprat pel centre del dispositiu d'atac de la 4.ª Divisió de Peñaranda, en respal al RI-3 "Pérez". Al poc temps de partir, el tanc va escomençar a moure's més llentament i, aparentment averiat, va ser abandonat per la seua tripulació sense haver siquiera entrat en combat per l'intensa calor de més de 60 °C dins del vehícul. Més tart, els sapadors bolivians varen recuperar el vehícul per a la seua reparació.

És significatiu que els bolivians no usaren tancs en l'important primer atac contra les fortificacioness de Nanawa, en giner de 1933, ni en Toledo. Novament es varen usar els blindats en la pren de Alihuatá, realisada entre el 13 i 18 de març de 1933, encara que no es tenen detalls de la seua participació, cantitat ni conductors.

Segona batalla de Nanawa (juliol 1933)

Els tancs varen intervindre en la segona batalla de "Nanawa", el 4 de juliol de 1933, en el nom de "Destacament de Blindats" i baix el mando del major alemà von Kries. La força blindada va operar dividida en dos grups, en órdens d'actuar independentment en apoyo de l'infanteria i d'acort a l'evolució de l'atac (Orde d'Eixèrcit Nro.21-33 emesa pel general Kundt l'1 de juliol). Un dels grups, baix la conducció de Kohn, dotat de dos tancs Mk.I Tipo A i B (un al mando del mateix Kohn i l'atre al mando del Suboficial Saavedra Acha) va tindre la missió de recolzar l'alvanç de l'Agrupació Nort; i l'atre grup, baix la conducció de Brandt, dotat del Tipo A restant més 2 tanquetas Carden-Loyd, va tindre la missió de recolzar a l'Agrupació Sur.

En el sector sur, abdós tanquetas varen afrontar falles mecàniques que els varen impedir actuar de forma conjunta. Durant l'atac, els blindats varen estar recolzats per soldats d'infanteria armats en lanzallamas alemans Flammewerfer M.16 Model 1918 rebuts eixe més, 2 en l'ala esquerra de Nanawa i 6 en l'ala dreta, com a compensació per la falta de poder de fòc del grup Brandt. No obstant, els vehículs varen quedar aïllats de l'infanteria i varen presentar averies per lo que varen tindre que retirar-se, mentres que els soldats que portaven els lanzallamas eren capturats o morts pels defensors paraguayans. Molts dels lanzallamas no varen conseguir ser efectivament utilisats per insuficient entrenament dels seus operadors i la combustibilidad del mont chaqueño que podia afectar als propis usuaris. El Mk.I de Brandt va deure retirar-se per averies mecàniques que incloïa l'emboç d'una de les seues torretes, de la mateixa manera que abdós tanquetas. Una d'elles va ser operada pel major von Kries, comandant del destacament. Esta unitat va ser alcançada per dispars de les ametralladores paraguayanes dotades en munició antiblindaje i va resultar danyada i malferit el seu comandant que va deure ser evacuat a la Pau. Es diu que la segona Carden-Loyd va ser cremada per la seua tripulació quan va quedar atollada en una trinchera o fossa contracarro paraguayana per a que no fora capturada per l'enemic ya que no podia ser recuperada.

En el sector nort, el carro al mando de Kohn va ser inutilisat per un certer impacte front a "Punta Mojoli". S'ha assegurat que va ser blanc d'un canó Schneider o Krupp de 75 mm que va penetrar baix la torreta. No obstant, l'artilleria paraguayana caria de munició apropiada per a tal efecte, i per l'ubicació d'eixes peces i els resultats que obtindria despuix l'artilleria boliviana de 75 mm sobre este mateix carro de combat fan dubtar d'eixes afirmacions. Atres fonts asseguren que va ser una granada de morter Stokes-Brandt de 81 mm la que va entrar per la escotilla oberta de la torreta matant al artillero i al comandant i ferint severament al conductor. El vehícul averiat va quedar immovilisat en el camp de batalla. El tanc es desplaçava en la escotilla oberta degut la calor reinante (pese a que s'estava en ple hivern) i perque Kohn solia dirigir observant cuidadosadament el terreny circumdant per a evitar obstàculs, trampes o infants emboscats en granades de mà que podien ferir a la tripulació. Segons el general paraguayà Genaro Espínola (tinent 1° en aquells dies), el tanc hauria quedat immovilisat en ser alcançat en l'habitàcul del conductor, en lloc de la torreta, per lo que el carro hauria permaneixcut immòvil, pero va seguir disparant el seu canó de 47 mm per un bon temps fins que la seua tripulació va ser liquidada per l'infanteria paraguayana. L'infanteria boliviana del RI-7, en respal de sapadors i la tripulació de reserva del vehícul, varen intentar en repetides ocasions recuperar el tanc, pero quan açò es va fer impossible, l'artilleria boliviana va fracassar en el va intentar destruir-ho pese a conseguir impactes directes en un canó Vickers Mk.EE de 65 mm situat a 200 metros del carro. Després s'ampraren un parell de peces Schneider MPC2 de 75 mm i més tart una bateria de obuses Vickers Mk.KK de 75 mm, sense conseguir resultats. El tanc va ser finalment destruït 4 dies despuix en una càrrega explosiva colocada baix del mateix. Encara es discutix si ho varen fer els paraguayans en una potent mina AGM de fabricació nacional accionada des de les seues trincheres, per a impedir la recuperació del carro pels bolivians que venien cavant una sanga perpendicular a la trinchera paraguayana, o pels mateixos sapadors bolivians per la proximitat en les llínees paraguayanes ubicades a menys de 60 metros.

A lo manco un dels tancs Tipo B del grup Kohn, comandado pel suboficial Juan Saavedra Acha, va conseguir ingressar en les primeres llínees de Nanawa, veent-se forçat a retrocedir quan va quedar aïllat de l'infanteria de respal per lo que es va vore en sério perill de ser rodejat i capturat. Saavedra Acha seria després reprendido i castigat per eixa acció temerària que va posar en risc l'unitat, sent transferit com chofer de les columnes de camions.

Els tancs varen actuar novament en la batalla de Gondra, entre el 23 i 26 d'agost de 1933, quan es varen amprar en èxit per a desestajar als defensors paraguayans de la divisió de Bray de Pirizal (Pirijayo per a Bolívia) i Rancho Huit. En esta oportunitat, va anar el fum despedit per la mala carburación del motor d'un dels blindats al mando del suboficial Granier Chirveches lo que va fer presumir als defensors paraguayans que Bolívia estava amprant gasos tòxics en l'assalt, lo que va produir la retirada de les seues posicions defensives. cal senyalar que Bolívia no disponia de gasos tòxics en la seua atarassana. En estes accions es varen amprar els 3 vehículs existents en l'inventari a eixa data: 2 Mk.I (1 Tipo A i 1 Tipo B) i una Carden-Loyd Mk.VIb, que havia segut recuperada despuix de la batalla en Nanawa. A partir d'esta batalla desapareixen les referències a les tanquetas, per lo que es presumix que esta última va quedar completament inutilisada i va deure ser de destruïda o abandonada poc despuix.

Captura de 2 blindats bolivians

Com el Tipo B podia fer esclatar els nius d'ametralladores paraguayans protegits per quebracho en el seu canó de 47 mm, mentres el Tipo A podia agranar les trincheres en el fòc dels seus dos ametralladores, sent pràcticament invulnerables al fòc quan operaven en les escotillas tancades, els paraguayans, per carir d'armament contracarro, varen decidir construir obstàculs i formar unitats especialisades per a donar-los caça en tàctiques no convencionals. Els 2 Mk.I remanentes varen ser assignats com a reserva al Primer Cos d'Eixèrcit en base en Saavedra i varen ser amprats aisladamente en les operacions, per a ser tornats a vore junts en la batalla de Alihuata-Camp Via (decembre de 1933). Està en discussió si ho varen fer operant des de Saavedra, o si es varen desplaçar en retirada des de Alihuatá en la 9.ª Divisió del Coronel Banzer. En certea se sap que el RC-7 "Sant Martín", que posseïa unitats assignades a la caça dels carros bolivians, va conseguir capturar abdós tancs el 10 de decembre (un dia abans de la rendició de dos Divisions bolivianes en "Camp Via") en bloquejar-los el pas talant arbres per davant i per darrere a l'altura del km. 21. Les tripulacions varen resistir per un temps l'aproximació dels atacants fent us de les ametralladores d'abdós vehículs, pero la calor imperant i la falta de respal de l'infanteria va fer que abdós tripulacions, al mando dels subtenientes alemans Ernst Bertel i Fritz Stottuht, es rendiren exhaustes, trobant-se ademés ferit un dels seus comandants. Per un atre costat, els informes bolivians varen reportar que els tancs formaven part de l'efectiu de la 4.ª Divisió, i que varen ser capturats mentres eren remolcats per camions cap a Saavedra com a part del moviment de retirada, fent supondre que estos no estaven operatius. Esta versió podria haver-se fet per a amagar a l'Alt Mando i a l'opinió pública que els carros, considerats com un «arma estratègica», havien segut capturats intactes i totalment operatius. Significativament estos tancs mai varen ser utilisats per l'eixèrcit paraguayà en els següents 18 mesos de combats lo que prova la seua escassa utilitat pràctica en el teatre d'operacions chaqueño.

Conclusions

L'utilisació dels carros de combat en el Chaco va ser difícil pel clima extremadament calorós i el terreny solt i poc compacte en l'estació seca i, en la temporada de pluges, per la humitat i el fanc. A això se sumava la estrechez de les orugas, poc aptes per a este tipo de sols. El tancat mont chaqueño i el soroll del propi vehícul feya que els tripulants operaren casi cegos i totalment sorts per lo que necessitaven la protecció de forces d'acompanyament en el seu alvanç per les estretes picades. Estes forces quedaven expostes a l'ataque enemic en vulnerar-se dos requisits essencials en la lluita en els monts: el silenci i la sorpresa. Com a conseqüència de la calor, en estiu, en 40 °C a l'ombra i més de 60 °C dins del vehícul, estos solien desplaçar-se casi permanentment en les escotillas obertes, exponent a la tripulació al fòc rasante, a granades de morter i de mà. Per estes circumstàncies ambientals i el mal us de les ametralladores s'atollaven per la dilatació de les casquillos en la recambra. Ademés, era impossible tocar les parts metàliques sense usar guants. Es varen donar casos en que varen explotar les reserves de munició per la calor. L'us dels blindats també va estar llimitat per la falta de gasolina que prioritariamente es destinava als camions que sostenien les necessitats llogístiques d'aigua, aliments i municions.

Una tanqueta Carden-Loyd.

Destí dels Vickers

Tanqueta CV-33/35 similar a les usades per l'Eixèrcit de Bolívia.

El destí dels 3 carros llaugers Vickers ha segut el següent: En la Segona batalla de Nanawa, un Tipo B (el VAE447) va ser immovilisat per l'artilleria paraguayana i després destruït en explosius per a evitar el seu captura. Els dos tancs restants varen ser capturats intactes per el RC-7 en el sege de Camp Via. Del destí de les tanquetas Carden-Loyd no es tenen senyes concretes despuix de la Segona batalla de Nanawa. Existix la certea de que les dos que varen participar en l'atac, una es va atollar en una trinchera paraguayana i l'atra va ser sériament danyada per la munició antiblindaje de les ametralladores paraguayanes. Per la falta de registres verificables de la seua presència i us, es creu que abdós s'haurien perdut o haurien segut rebujades en esta ocasió. La que va quedar atollada hauria segut presuntament incendiada i destruïda per la seua pròpia tripulació. No existix un informe verificable de l'últim destí, o expedient de servici que aclarixca el verdader final d'estos vehículs. S'especula que un dels carros usats en Pirizal, o inclús els 2, haurien segut tanquetas Carden-Loyd, i que haurien segut descartats poc despuix. Rumors, especialment d'orige paraguayà, parlen de la recuperació i posterior us per part de Bolívia d'una de les Carden-Loyd en la defensa de Villamontes; pero açò no ha segut verificat, ni s'han trobat referències en els partixes bolivians d'esta batalla. Atres fonts senyalen que per a eixa data haurien arribat a Bolívia els primers eixemplars de Fiat Ansaldo CV-35 (L3/35), que tenia un disseny similar.

Terminada la guerra, de la gran cantitat d'armes bolivianes capturades per l'eixèrcit paraguayà i que varen ser venudes pel govern del coronel Franco al bando republicà durant la guerra civil espanyola es va incloure el tanc Vickers Mk.I Tipo B (VAE446). Açò es va fer a través del traficant d'armes suís Thorvald Elrich i si be està confirmat la seua arribe a Espanya, el 30 de setembre de 1937 a bordo del Ploubazla, no s'han trobat informes sobre la seua ocupació en combat. Existix la possibilitat de que haja segut somés a una remodelació completa de la torreta per a homologar-ho en els tancs T-26 soviètics dels que ya disponia la República. L'atre tanc capturat, el Tipo A (VAE532), batejat "Ina" pels paraguayans, va acabar com a monument en una plaça, front al Colege Militar d'Asunción. Posteriorment va ser tornat a Bolívia en 1994. També es va tornar la torreta del Tipo B destruït front a Nanawa. Abdós estan ara en el "Museu Històric Militar de Bolívia", en el Colege Militar de l'Eixèrcit "Gualberto Villarroel" de la ciutat de la Pau.

Experiència boliviana i tàctiques

L'utilitat dels blindats en el Chaco va ser pobre per molts factors: el seu escàs número, el desconeiximent de la doctrina d'us dels mateixos i les llimitacions imperants degudes al clima, geografia i la llogística de l'eixèrcit bolivià. Les opinions desfavorables del coronel Merino i el general Llança respecte de la compra d'eixos tancs i tanquetas es va confirmar àmpliament en el terreny dels fets.

L'arma blindada va fer la seua aparició en la fase inicial de la guerra. Els carros varen ser amprats principalment com a part de les unitats d'artilleria, casi com a canons autopropulsados de respal o nius d'ametralladora mòvils. Açò va fer que no s'entrenara a l'infanteria per a operar en conjunt en les unitats blindades.

Només en la segona batalla de Nanawa (juliol de 1932) es va intentar combinar els blindats en l'infanteria per a l'atac a posicions fortament atrincherades. Pese a les condicions favorables: sol dur, baixa temperatura, camp obert, posiciones enemigues ben determinades, el seu èxit va ser casi nul. La falta de coordinació entre infanteria i els blindats va dur al fracàs a la majoria dels intents d'us de l'arma blindada.

Les tanquetas varen ser la major decepció pel seu us en condicions inadequades. El prim blindage proveïa d'escassa protecció als seus dos tripulants que sofrien freqüentment lesions del tipo rosat, despuix de ser alcançades pel fòc d'ametralladores. L'ametralladora pràcticament fixa al front del vehícul, llimitava enormement el seu camp de tir. La estrechez de les seues orugas restava velocitat i maniobrabilidad en les condicions de terreny chaqueño, lo que impedia l'us del seu principal atribut,la velocitat. Per estes mateixes raons es varen retirar de l'us en casi tots els països al començament de la Segona Guerra Mundial, exceptuant el Japó.