Anar al contingut

Vedell d'or

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Becerro d'or»)
Per a el premi del festival de cine holandés vore Becerro d'Or.

Segons la Bíblia, el vedell d'or (עֵגֶּל הַזָהָב ‘ēggel fesāhāv) era una image de cult adorada en l'Antic Israel com a símbol al deu nacional d'Israel, Yahweh.

El Tanaj menciona dita activitat com a herència d'una tradició antiga i la condena emfàticament com idolatría. La primera volta es menciona en Èxodo 32 quan els israelitas varen eixir d'Egipte. Es torna comú en el Regne d'Israel (Samaria) a on els reis els emplaçaven en l'entrada dels Temples,[1] de fet, el profeta Oseas menciona que una de les causes de la destrucció del Regne d'Israel és l'adoració al vedell d'or.[2]

L'adoració del vedell d'or. El poble celebra a l'ídol vacú, mentres a la distància, Moisés descendix del mont. Oli de Nicolás Poussin, 1634.[3]
Relleu egipcíac en el deu cananeo Ēl lluitant en lleons i observat per vacuns. Gavinet de Gebel el-Arak, sur de Abidos, Egipte, c. 3300-3000 a. C. Louvre, París.
Estàtua de divinitat vacuna egipcíaca cridada "Apis". Louvre, París.
Solemne adoració del vedell d'or en una targeta de EE.UU. publicada en 1901. Esta estampa sugerix la participació dels levitas en l'incident idólatrico, per lo que no consta si es tracta del relat en Moisés Èxodo 32,o en el ya establit Regne d'Israel.1 Reis 12:26–30.

Imagineria vacuna en l'Antiguetat

El cult a bous i vedells era comú a moltes cultures de l'Antiguetat. En l'Antic Egipte, d'a on segons el relat bíblic els hebreus havien recentment partit, el cult rendit a Apis va poder haver servit com a font d'inspiració per a l'incident del vedell d'or, de modo que el poble hauria intentat reimplementarlo en el desert; alternativament, el Deu d'Israel va poder haver segut associat en una deïtat vacuna per mig d'un procés d'assimilació o sincretisme religiós.[4] El cult era rendit a una varietat de deïtats vacunes salvages entre els veïns tant dels egipcíacs com dels hebreus; això tenia lloc en l'Orient Pròxim i en el Egeo, a on s'adorava a l'uro, ya siga com vacú llunar o com l'animal simbòlic d'El.

D'això resulta la possibilitat de que els israelitas, o a lo manco alguns entre ells, pogueren haver percebut una image vacuna i relacionar-l'en Yahveh, més en térmens d'una figura simbòlica, una que podria ademés haver segut lligada en l'antic deu cananeo, El, contra el qual, en térmens bíblics, Jacob havia lluitat abans de ser renomenat Israel (puix segons el text bíblic, Israel és aquell que va lluitar en l'àngel de Deu i els hòmens, i va véncer).[5]


El vedell d'or podria tindre el seu prefiguració en l'antiga escultura cananea de l'alce mediterràneu,[6] o be en l'imagineria egipcíaca en influències cananeas, sent eixemple d'això una escena tallada en el mànec del gavinet ceremonial de Gebel el-Arak (Abidos, Egipte), a on el deu cananeo L'enfronta dos lleons i és observat per dos vacuns.[7]

Ademés, ya que el vedell d'or va ser fet poc despuix que els hebreus havien partit d'Egipte, existix la possibilitat de que el vedell d'or haja tingut la seua font d'inspiració en algun atre ídol vacú, entre els que destaca com a candidat l'egipcíac bou Apis.[8]

James Discroll escriu que en general acceptada va ser la visió de Filó d'Aleixandria i els Pares primerencs de l'Iglésia, els qui percebien l'adoració del vedell d'or com alguna cosa originari d'Egipte. No obstant, agrega Discroll, resulta improvable que els hebreus hagueren adoptat una divinitat egipcíaca com el deu que va lliberar al poble d'Israel de l'esclavitut en Egipte. És per això que els investigadors recents tendixen a vore l'orige de l'adoració del bou hebreu en les condicions i el context dels israelitas com poble agricultor, puix per a estos pobles el bou era naturalment un símbol de força i energia vital.[9]

Text bíblic

The Worship of the Golden Calf (Filippino Lippi).

Èxodo

Exodo 19 relata;16 Va ocórrer que al tercer dia, quan va vindre el matí, varen vindre trons i llampades, i espés núvol sobre el mont, i sò de bocina molt forta; i es va estremir tot el poble que estava en el campament. 17 I Moisés va traure del campament al poble per a rebre a Deu; i es varen detindre al peu del mont. 18 Tot el mont Sinaí humeaba, perque Yahveh havia descendit sobre ell en fòc. 20 I va descendir Yahveh sobre el mont Sinaí, sobre el cim del mont; i va cridar Yahveh Moisés al cim del mont, i Moisés va pujar. 21 I Yahveh va dir a Moisés: Descendix, ordena al poble que no traspasse els llímits per a vore a Yahveh, perque caurà multitut d'ells.


Deuteronomio 5:22 afig: Estes paraules va parlar Yahveh a tota la vostra congregació en el mont, d'en mig del fòc, del núvol i de l'obscuritat, a gran veu; i no va afegir més. I les va escriure en dos taules de pedra, les quals em va donar a mi. 23 I va ocórrer que quan vosatres vàreu sentir la veu d'en mig de les tenebres, i vàreu vore el mont que ardia en fòc, vàreu vindre a mi, tots els príncips de les vostres tribus, i els vostres vells, 24 i vàreu dir: He ací Yahveh el nostre Deu nos ha mostrat la seua glòria i la seua grandea, i hem sentit la seua veu d'en mig del fòc; hui hem vist que Yahveh parla el home, i este encara viu.

En pujar Moisés al Mont Sinaí per a rebre els Dèu Manaments, va deixar solo als israelitas durant quaranta dies i quaranta nits (Èxodo 24:12-18).[10] Encara que varen ser lliberats de l'esclavitut en Egipte per Yahveh i teòricament sabien sobre Els seus preceptes, estos varen desobedir.

Temps despuix, tement que Moisés no retornara, molts dels acampats al peu del Sinaí varen exigir a Aarón fer-los "deus" als que pogueren ells seguir (Èxodo 32:1).[11]


Aarón va reunir llavors els rogles d'or dels israelitas, va construir un becerro en l'or fos i "ells" que varen exigir "deus" varen declarar: "Israel, estos són els teus deus, que et varen traure de la terra d'Egipte" (Èxodo 32:4).[12] La pluralitat de deus invocats va prendre no obstant solament la forma d'un únic vedell d'or; es tractava per tant d'una pluralitat de deus concentrada en una unitat idolátrica. Aarón va construir un altar davant del becerro i va proclamar el dia següent com un dia festiu dedicat a Yahveh. Per això el poble es va alçar enjorn al sendemà i va presentar ofrenes, va menjar i va beure, aixina com també es va ocupar de regocijarse (Èxodo 32:6).[13]

Yahveh va previndre a Moisés que els israelitas havien ràpidament abandonat la seua sendera marcada, i va indicar que anava a destruir-los, més iniciaria una gran nació solament a partir de Moisés. A raïl d'això, Moisés va suplicar a Yahvéh que els perdonara, solament llavors "Yahveh va desistir fer el dany que Ell va dir que faria al seu poble" (Èxodo 32:11-14).[14]

Moisés va baixar del mont, pero en sentir el jolgorio i percebre el vedell d'or, es va enfurir, i sense poder contindre's, va tirar les dos Taules del Testimoni (és dir, les taules de pedra en el Decàlec), trencant-les. Seguidament va incinerar l'ídol vacú, ho va moldre fins a fer-ho pols, va tirar les seues cendres en aigua i va forçar als israelitas a beure la pols en aigua. Arrepenedit, Aarón va admetre haver agrupat l'or i haver-ho despuix fos, mes solament va poder aplegar a dir que d'això "va eixir" un becerro.[15]

Acte seguit, Moisés es va parar davant de l'accés al campament i va dir: "Qui estiga del costat de Yahveh, que venja en mi." I tots els fills de Leví es varen agrupar junt a ell. Moisés llavors els va dir: "Aixina va dir Yahveh, el Deu d'Israel: Pose's cada u l'espasa sobre la cuixa, i passeu i repasseu pel campament de porta en porta, i mateu cada u al seu germà i al seu amic i al seu veí." I els fills de Leví varen fer conforme a la paraula de Moisés; i varen caure eixe dia tres mil hòmens del poble (Èxodo 32:26-28).[16]

Èxodo 34 relata; I Yahveh va dir a Moisés: Alísate dos taules de pedra com les primeres, i escriuré sobre eixes taules les paraules que estaven en les taules primeres que vares quebrar. 4 I Moisés alisó dos taules de pedra com les primeres; i es va alçar de matí i va pujar al mont Sinaí. 10 I ell va contestar: He ací, yo faig pacte davant de tot el teu poble; faré maravelles que no han segut fetes en tota la terra, ni en nació alguna,

1 Reis 12

Segons el relat bíblic d'1 Reis 12:26–33, despuix de haver establit el norteño Regne d'Israel, Jeroboam I va considerar les pràctiques sacrificiales dels israelitas.[17] La seua inquietut era que els sacrificis es realisaven en Jerusalem, ciutat que en eixe llavors formava part del sureño Regne de Judá, cosa que podria causar que els súbdits de Jeroboam s'alinearen en el seu rival, el meridional rei Roboam. A fi de descentralisar l'importància del Temple de Jerusalem, Jeroboam va emplaçar dos becerros d'or, un en Betel i l'atre en Donen.[18]

Referències

  1. ↑ 1 Reis 12:28
  2. ↑ Oseas 8
  3. ↑ Pintura preservada i exhibida en la National Gallery de Londres: The Adoration of the Golden Calf.
  4. ↑ L'evolució dels processos d'assimilació i sincretisme religiós és analisada en els escrits de Jean Perrot que es troben publicats en Jewish Art, Tel Aviv: Massadah, 1961, cols. 41-74.
  5. ↑ [Génesis 32:24-28].
  6. ↑ Jean Perrot, Jewish Art, Tel Aviv: Massadah Press, 1961, cols. 41-74.
  7. ↑ Relleu tallat en un clau de hipopótam; preservat en Museu del Louvre, París.
  8. ↑ James F. Discroll, "Golden Calf", Catholic Encyclopedia, Nova York: Robert Appleton Company, 1909, vol. 6 (Consultat el 29 de juliol de 2014).
  9. ↑ James F. Discroll, "Golden Calf", Catholic Encyclopedia, 1909, vol. 6.
  10. ↑ Èxodo 24:12-18
  11. ↑ "Fes-nos deus que vagen davant de nosatres" (Èxodo 32:1).
  12. ↑ Èxodo 32:4).
  13. ↑ Èxodo 32:6
  14. ↑ Èxodo 32:11-14
  15. ↑ Per a una discussió sobre el paper de Aarón en l'incident del vedell d'or, vore Baruch S. Davidson, "¿Va ser Aarón responsable del vedell d'or?", Chabad, febrer de 2011.
  16. ↑ Èxodo 32:26-28
  17. ↑ 1 Reis 12:26–33
  18. ↑ 1 Reis 12:28–33. Els dos becerros d'or varen poder haver segut substituts dels querubins de l'Arca de l'Aliança (Michel Coogan, A Brief Introduction to the Old Testament: The Hebrew Bible in Its Context, Oxford: Oxford University Press, 2009, p. 117).

Bibliografia

  • Becker, Udo. "Golden Calf", en: Encyclopedia of Symbols, Londres i Nova York: Continuum, 1994.
  • Coogan, Michel. A Brief Introduction to the Old Testament: The Hebrew Bible in Its Context, Oxford: Oxford University Press, 2009.
  • Dubnow, Simón. Manual de l'història judeua, Buenos Aires: Sigal, 1977.
  • Perrot, Jean. Jewish Art, Tel Aviv: mássadah Press, 1961, cols. 41-74.