Anar al contingut

Batalla de Pensacola

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Batalla de Pensacola

La batalla de Pensacola (o de Pansacola, o de Panzacola), lliurada en Pensacola (actualment en Florida, Estats Units) de març a maig de 1781, va marcar la culminació de l'esforç d'Espanya per reconquistar les Floridas del domini britànic, en el context de la Revolució americana.

Antecedents

[editar | editar còdic]

Pel Tractat de París, de 1763, Espanya va cedir Florida al Regne Unit de Gran Bretanya, a canvi de la retirada de les ciutats de L'Habana i Manila. La ciutat de Pensacola i les seues fortificacions varen ser entregades el 6 d'agost a Agustine Prevost. De França va rebre, en compensació pel resultat de la guerra, la Luisiana, segons lo establit en el secret Tractat de Fontainebleau (1762). En 1781, les dos potències es trobaven novament en guerra, pero les notícies de la ruptura de hostilitats varen aplegar als territoris espanyols abans que als anglesos, per lo que el governador de la Luisiana, Bernardo de Gálvez, va decidir donar un audaç colp de mà per a recuperar el territori cedit. Havia conquistat primer Mobila (o Movila) en març de 1780, despuix de la batalla del Fort Charlotte, i després es va dirigir cap a Pensacola.[1]

Per a fer front als anglesos, Gálvez va reunir tropes vingudes des de distints punts del Imperi i abastiment adicionals de Cuba, la Louisiana i atres parts.

El seu eixèrcit va aumentar a sèt mil hòmens, lo que, per a l'época, era considerable. Dit eixèrcit es componia de soldats blancs, negres, cobrizos i mestizos.

Els defensors britànics contaven en uns dos mil defensors, d'ells mil trescents soldats, trescents mariners i trescents negres.[2] Tenien ademés dos fragates, una de trentassís canons i una atra menor.[2] Fart de les reticències de l'Armada per a penetrar en la baïa de Pensacola i desembarcar els soldats, Gálvez va ordenar a les seues tropes amprar els barcos de Nova Orleans l'11 d'abril, el mateix dia que onze barcos britànics varen arribar a Pansacola.[2] Davant la falta de respal de l'Armada, el 4 de maig es va decidir abandonar l'atac.[3] Gálvez va acodir llavors a L'Habana en agost per a eliminar els obstàculs que impedien mamprendre la pren de la plaça britànica i a mitan d'octubre, despuix de nous retarts, va conseguir que una flota salpara cap a l'objectiu en uns quatre mil soldats.[4] Un huracà que es va desnugar el 18 i va durar una semana va desbaratar l'esquadra i va afonar varis barcos.[5] Gálvez va tornar a L'Habana per a solicitar més tropes, supostament per a defendre la seua província pero, en realitat, per a acometre la conquista de Pansacola.[6] No va conseguir que la campanya alvançara davant la reticència dels mandos de Cuba fins a l'arribada d'Espanya de Francisco de Saavedra en giner de 1781, encarregat per la cort d'accelerar els preparatius i posar definitivament en marcha l'assalt a la plaça.[7] La nova esquadra, en mil cinccents soldats, va partir finalment de L'Habana el 28 de febrer.[8]

Batalla

[editar | editar còdic]

Pren de l'illa de Santa Rosa i desembarc en terra ferma

[editar | editar còdic]

El 9 de març la flota va arribar junt a l'illa de Santa Rosa, que tanca pel sur la baïa de Pansacola.[9] Al sendemà, es varen capturar sèt britànics que custodiaven els dos canons que defenien la posició, que els espanyols creïen més fort.[9] Despuix d'establir-se una bateria per a protegir l'illa de les dos fragates britàniques que patrullaven la baïa, es va verificar el desembarc de les tropes, operació que va durar fins al dia 17.[10] Eixe mateix dia els espanyols varen tindre notícia de l'arribada d'uns mil reforços des de la Mobila.[10]


Per lo perillós de la missió, el cap de l'esquadra espanyola, José Calvo Irazábal, com a responsable de la seguritat de la flota, es va negar a ordenar que els seus barcos entraren en la baïa; encara que ya s'havien apropiat de l'illa de Santa Rosa, havia encallat el navío Sant Ramón en la primera barra de l'accés a la baïa.[11] Bernardo de Gálvez es va embarcar llavors en el bergantín Galveston, va issar la bandera d'almirant i va entrar solament en la baïa per a donar eixemple als demés barcos.[12] Davant l'impossibilitat d'obligar a la marina a penetrar en la baïa per a traslladar a les tropes a terra ferma, puix esta creïa que la profunditat de la barra entre l'illa i esta era insuficient, Gálvez havia decidit fer-ho per la seua conta en els escassos barcos que havien aplegat de Nova Orleans, deixant en evidència la renuencia dels mandos de l'Armada.[13] Per fi el gros de l'esquadra, que duya a la majoria de les tropes, va penetrar també a primeres hores de la vesprada del dia 19.[14] Els dispars de la bateria de Barrancas Colorades, situada front a l'illa de Santa Rosa, no varen causar danys a la flota.[15]

Sege de les defenses britàniques

[editar | editar còdic]

Gálvez va iniciar el lloc de la plaça anglesa i, encara que varen córrer el risc d'atac per una esquadra anglesa que estava prop, tenien esperances d'una pronta terminació per estar els sitiadores malalts i sense aliments, desanimats i desilusionats per no haver pogut obrir les trincheres.

Mapa de la baïa de Pansacola (Pensacola) d'Antonio Donato Parets (1782). Al sur s'observa l'illa de Santa Rosa, que tanca la baïa. Al noroest de l'illa apareix marcada la bateria de Barrancas Colorades. Al nort de la baïa s'aprecia la població i, sobre ella, les principals fortificacions britàniques.

Front als mil cinccents soldats de Gálvez, la guarnició del general John Campbell[16] contava en alguns més, uns mil noucents, pero d'escassa calitat.[17] Defenien tres posicions principals: el fort George i els reductes de la Reina i del Príncip.[18] El fort, quadrat i en baluarts en els seus cantons, contava en onze canons.[18] Els reductes es trobaven al nort del fort i la bateria de Barrancas Colorades, al sur, a l'entrada de la baïa.[19] A esta última es varen unir les tripulacions dels dos barcos britànics, que no havien conseguit impedir l'entrada en la baïa de l'esquadra espanyola, protegida del seu fòc per la bateria de l'illa Santa Rosa.[20]

Peter Chester, capità general, governador i vicealmirante de la província de West Florida, firmant de la capitulació. Gravat de Bartolomé Vázquez, 1782. Inscripció: «El Exm.º S. Dn. Pedro Chester, Capità Genl. i Gobr. de la Plaça de Panzacola al tpo. q. es va rendir a les armes Católics. baxo les órdens del Exm.º S. Dn. Bernardo Gálvez». Biblioteca Nacional d'Espanya.

El matí del 22, Gálvez va rebre noucents hòmens més, aplegats com a reforç des de la Mobila.[21] Al sendemà varen aplegar varis centenars de hòmens més des de Nova Orleans, lo que va aumentar la força sitiadora fins a una miqueta més de quatre mil soldats.[22] Les semanes següents els espanyols les varen passar tractant d'acostar l'artilleria pesada al fort i fer-se en el reducte de la Reina, operacions en les que varen sofrir continu hostigamiento per part dels indis aliats als britànics.[23]


En L'Habana, el Comissionat regio Francisco de Saavedra conseguint véncer numerosos obstàculs va conseguir preparar una floteta hispà-francesa, colocant al mando a José Solano i Pot en un reforç a l'eixèrcit de mil siscents hòmens de tropa, que va embarcar el 8 d'abril i va eixir el 9.[24] El propi Galvez és ferit el 12 d'abril[25] i el mando es transferix a José de Ezpeleta. Les forces anaven a les órdens del mariscal de camp Juan Manuel de Cajigal i Chiquet.[26] Gálvez va expressar en el seu diari d'operacions que el 19 d'abril a les dos de la vesprada va tindre notícia de que es trobaven a la vista catorze embarcacions, entre elles algunes de guerra, la qual cosa li va preocupar pensant que eren naus al recobre de l'enemic.[26] Eixa nit va rebre confirmació de que eren les forces de Saavedra i Solano que venien a reforçar-ho.[26] Varen aplegar a l'illa de Santa Rosa en quinze navío, tres fragates i atres embarcacions en els reforços.[26] El dia 20 varen desembarcar les tropes. Gálvez contava llavors, entre tropa de terra i marinería, en una miqueta més de sèt mil huitcents hòmens.[27] L'arribada de Solano, cap des de llavors dels bucs que participen en el sege, va millorar de colp i repent les relacions entre les forces de terra i les de l'Armada, fins a llavors molt tenses.[28]

A finals d'abril els sitiadores varen començar a erigir bateries per a castigar el reducte de la Reina abans d'atacar el fort.[29] El 4 de maig, els britànics varen enviar un contingent a rodejar i destruir el nou reducte espanyol, construït per a protegir les bateries.[29] Desprevenidos els espanyols, els britànics varen conseguir el seu objectiu, varen destruir alguns canons i dos dels reductes que protegien les bateries espanyoles.[30] El dia 8 es va produir una gran explosió en el reducte de la Reina, per l'impacte d'un obús dels sitiadores, que els va permetre a estos prendre-ho.[31] Eixa mateixa vesprada varen començar les conversacions per a la capitulació dels britànics, que varen concloure el mateix dia.[32] El 10 de maig va tindre lloc la cerimònia de rendició.[33]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 430-431.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Quintero Saravia, 2015, p. 431.
  3. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 433.
  4. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 451-452.
  5. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 454.
  6. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 460-462.
  7. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 466.
  8. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 468.
  9. ↑ 9,0 9,1 Quintero Saravia, 2015, p. 469.
  10. ↑ 10,0 10,1 Quintero Saravia, 2015, p. 470.
  11. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 475, 478.
  12. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 475.
  13. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 474-475.
  14. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 480.
  15. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 481.
  16. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 493.
  17. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 485, 487-489.
  18. ↑ 18,0 18,1 Quintero Saravia, 2015, p. 489.
  19. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 490.
  20. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 490-491.
  21. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 496.
  22. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 497-498.
  23. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 499.
  24. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 501, 504.
  25. ↑ Mercurio històric i polític. 9/1781.
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 Quintero Saravia, 2015, p. 501.
  27. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 506.
  28. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 507.
  29. ↑ 29,0 29,1 Quintero Saravia, 2015, p. 526.
  30. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 527.
  31. ↑ Quintero Saravia, 2015, pp. 528-529.
  32. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 529.
  33. ↑ Quintero Saravia, 2015, p. 530.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Chávez, Thomas E. (2003). Spain and the Independence of the United States: An Intrinsic Gift. University of New Mexico Press. ISBN 9780826327949.
  • Davis, Paul K. (2003). Besieged: 100 great sieges from Jericho to Sarajevo. Oxford University Press. ISBN 0-19-521930-9.
  • Duncan, Archibald (1805). The British trident, or, Register of naval actions. J. Cundee.
  • García Menéndez, Alberto A. (1975). "El Carib Hispànic i la Revolució Americana". Review Interamericana. The American Revolution and the Caribbean. Vol. V, no. 4, hivern 1975-1976: 583-608.
  • Peckham, Howard H. (1979) [1958]. The War for Independence: A Military History. University of Chicago Press. ISBN 9780226653167.
  • Quesada, Alejandro de (2010). Spanish Colonial Fortifications in North America 1565-1822. Osprey Publishing. ISBN 9781846035074.
  • Rajtar, Steve (1999). Indian War Sites: A Guidebook to Battlefields, Monuments, and Memorials, State by State with Canada and Mexico. McFarland. ISBN 9781476610429.
  • Santalo Rodríguez de Viguri, José Luis (1973). Don José Solano i Pot, Primer Marqués del Recobre, Capità General de l'Armada. Madrit: Institut Històric de Marina. ISBN 84-00-03891-6.
  • Schmidt, Ethan A. (2003). Native Americans in the American Revolution: How the War Divided, Devastated, and Transformed the Early American Indian World. Santa Bàrbara: ABC-CLIO. ISBN 9780313359323.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Pensacola&oldid=884822»