Balleners vascs
La major activitat dels balleners vascs es va donar en els sigles XIV i XV. Esta pràctica va tindre lloc en un principi en les costes del mar Cantàbrica, i l'espècie que es caçava era la ballena franca. La caça intensiva en les costes va fer que els vascs perfeccionaren els seus sistemes de caça fins a conseguir aplegar primer al mar del Nort i progressivament a Islàndia i més tart a les costes de Labrador i Terranova (Canadà). Ademés de ballenes també buscaven comerciar en pells i, sobretot, peixcar abadejo. Tot este comerç i relació en els pobladors locals va tindre com a conseqüència l'aparició de sengles llengües criollas o pidgin: el vasc-islandés en Islàndia i l'algonquino-vasc en Terranova i Labrador. A raïl de l'inici d'esta activitat per part de les flotes neerlandeses, britàniques i alemanes, la ballena franca va escomençar a desaparéixer del golf de Viscaya.[1]
La caça de la ballena
La caça de la ballena franca tenia la ventaja de que una volta morta, esta no s'afonava, com ocorria en atres espècies. Açò va supondre que s'utilisaren principalment dos tècniques per a caçar-les.
Caça en el Cantàbric
La caça s'en les costes del Cantàbric, per ad açò es disponia d'atalayes en les que un vigía observava el pas de les ballenes. En el moment adequat donava un avís al port de tal forma que els arrantzales (peixcadors) es pujaven als seus txalupas (pots), despuix de lo que s'iniciava una carrera per arponear primer a la ballena, ya que el primer obtenia certs privilegis en la venda de l'animal, derivant-se d'això disputes entre els distints pobles costers.
La temporada de caça tenia lloc despuix del regrés dels seus quarters d'alimentació en la mar del Nort en autumne, entre octubre i maig. Sobretot estaven presents des de novembre a març, que eren els mesos que duraven els contractes de les companyies per a la caça de ballenes (Ciriquiaín, 1961; Castañón, 1964). En les tres primeres décades del XVII, es varen pagar al monasteri de Santa María de Caión (La Corunya) els delmes corresponents a les ballenes capturades (Canoura, 2002) i la seua distribució temporal mostra una presència constant i no un simple trànsit d'eixemplars a atres latitut. Les ballenes entrabar en els mesos d'octubre a novembre cap als punts més interiors del golf de Viscaya, més tart entre decembre i giner es desplaçaven cap a alta mar i cap a l'oest, fins a aplegar a les costes de Galícia en els mesos d'abril a maig. En un principi, els balleners vascs esperaven a que aparegueren davant els seus ports, pero posteriorment i davant la progressiva escassea de ballenes varen ser perseguint-les per tota la costa cantàbrica per mig d'una navegació de cabotage, perfeccionant aixina les seues tècniques.
Anys despuix, lo deprés en costes propenques ho varen amprar per a aplegar a Islàndia i Terranova en busca d'abadejo i les otrora abundants ballenes.
Motius per a l'estància en aigües cantàbriques
Ya que la major part dels ballenatos de menor tamany d'esta espècie són capturats en el primer bimestre de l'any (Canoura, 2002), la presència de ballenes franques en les aigües del Cantàbric es correspondria en l'época de parts i periodo immediatament posterior. Açò permet supondre que és provable que els parts tingueren lloc en les proximitats i no que foren eixemplars de pas cap a latitut més meridionals.
caldria supondre que els parts pogueren tindre lloc en les resguardades rigues gallegues, tenint en conte que el pare Martín Sarmiento assegurava en el XVIII que penetraven en la riga de Pontevedra.
Si les rigues anaren lloc de concentració de ballenes, els balleners vascs s'hagueren establit allí, en lloc d'haver-ho fet en la Costa de la Mort, o en la de Lugo, que presenten una llínea costera molt més exposta. En contra d'esta hipòtesis sembla situar-se l'opinió del llicenciat Molina, que en 1550 dia que en Caión i Malpica hi ha moltes ballenes.
Per lo que es deduïx que no necessitaven abrics especials per a parir, i tota la mar Cantàbrica seria lloc adequat per als parts, preferiblement les zones costeres, donada la estrechez de la plataforma continental, lo que les faria més fàcilment detectables des de la costa.
Número de ballenes capturades

L'activitat ballenera tradicional va ser desapareixent en les ballenes a lo llarc del XVIII. És més difícil si cal conéixer la cessació de l'activitat en els ports vascs, ya que es va continuar caçant ballenes en Terranova, i en Viscaya i Guipúscoa es arponearon ocasionalment ballenes a lo llarc del XIX.
- Entre 1517 i 1662 els peixcadors de Lequeitio varen caçar 45 ballenes, de les quals 7 eren crío.
- Entre 1637 i 1801 els peixcadors d'Orio varen caçar 55 ballenes.
- Entre 1728 i 1789 peixcadors de Guetaria varen caçar 12 ballenes, i els anys anteriors una mija de 4 a 10 per any.
- El 14 de maig de 1901 es caça l'última ballena franca en Orio, encara que es va matar en dinamita, ya que no quedaven vestigis de la tècnica tradicional, en honor a lo que es va compondre una cançó.
| (Cançó)
Mila bederatzieun dona Aundia ba zan ere Ikusi zutenian Bost treñero juan ziran Baliak egindako Bost txalupa jiran dona Amabi metro luze Gorputzez zan mila ta Gertatua jarri det |
(Traducció - Causa de la mort)
En l'any de mil noucents u Si ben era gran, En seguida que varen vore Varen ser cinc traineras Els bots i crits Rodejant a la ballena De llarc dotze metros, la cintura, dèu de gros. Mil doscentes arroves He contat lo que va ocórrer |
Caça en Canadà
La segona tècnica s'utilisava en la caça en alta mar (tant en la mar Cantàbrica com en les expedicions a Terranova). Esta tècnica es va fer necessària per la paulatina extinció de la ballena en les costes cantàbriques, lo que va provocar la necessitat d'adinsar-se en el mar. Per a esta caça en alta mar es formava una expedició finançada per confraries, ajuntaments o adinerats; i tots ells en un objectiu comú: poder comercialisar els productes que s'extreen de la ballena.
Aprofitament de la ballena
La caça d'una ballena causava una gran rivalitat entre els diferents ports peixquers, ya que els productes extrets de la mateixa donaven sucosos guanys.
La principal font de guany estava en el greix de l'animal, posteriorment convertida en oli a la que es denominava saín. S'utilisava en l'allumenat i ardia sense desprendre fum ni donar olor, i les barbes, que constituïen un dels escassos materials flexibles de l'época. La carn a penes es consumia en Espanya, pero se salava i es venia als francesos. Els ossos servien com a material de construcció, adorn i per a l'elaboració de mobles. L'escàs us dels productes peridors (carn de la ballena) es deu a que la venda en l'interior d'Espanya era molt dificultosa, ya que fins a 1750 no va haver camins carreters que comunicaren la costa en el Replanell. A banda de que quan es varen construir, el transport es feya a lloms de mules o carros, agarrant neu pel camí en hivern. Per lo que era molt poc pràctica la seua venda.
Tot el comerç i l'elaboració de productes donava un gran impuls a l'economia vasca; sobretot a aquells pobles que es trobaven en les rutes de comercialisació d'esta matèria.
Referències
- ↑ Joseba A. Bontigui, Jugant en ballenes: la ballena franca o ballena dels vascs.