Atlantropa
Atlantropa és el nom donat a un proyecte que prevea la construcció d'un immens assut en l'estret de Gibraltar, lo que hauria permés tancar la mar Mediterràneu. Es va propondre per primera volta l'1 de març de 1928 per l'arquitecte alemà Herman Sörgel.
El proyecte
[editar | editar còdic]Organisació
[editar | editar còdic]El constituent bàsic del proyecte era la construcció d'una immensa assut hidroelèctric de 35 km de llongitut en l'estret de Gibraltar, lo que hauria permés aïllar la mar Mediterràneu de l'oceà Atlàntic. Dita assut tindria un cabal de més de 88 000 m³/s, permetent la producció d'a lo manco 50 000 MW,[1] l'equivalent a 31 EPR. L'assut va ser dissenyat per Bruno Siegwart, i devia incloure centrals hidroelèctriques subterrànees, aixina com un conjunt de canals i esclusas. Estes devien estar senyalisades en el costat Atlàntic per una torre de més de 400 m d'altura.[2]
Per a llimitar la seua altura, la presa havia segut dissenyada en forma de colze, de manera que estiguera lo més possible en zones d'aigües poc profundes. De fet, d'esta manera solament una secció de cinc quilómetros se situaria en una zona d'aigües més profundes, en lloc de dotze quilómetros, que és l'esgambi de l'estret.
Esta construcció hauria permés llimitar el suministrament d'aigua a la mar Mediterrànea, el nivell de la qual hauria disminuït un 20 % (el Mediterràneu hauria desaparegut en menys de 2000 anys si la pèrdua anara d'un metro per any[1]). Segons els càlculs, si el nivell de la mar es reduïra 80 cm per any, haurien segut necessaris dos sigles per a alcançar el nivell desijat. Açò hauria permés guanyar 233 000 km² de terreny baldío, que és casi la superfície de Romania, sobretot en el nort d'Àfrica.[1]
Estaven previstes, ademés, dos vies férrees, que haurien permés enllaçar Berlín, Roma i Ciutat del Cap.
El proyecte prevea també la construcció d'un segon assut de menor envergadura entre la bota italiana, Sicília i Tunis. D'eixe modo, el Mediterràneu s'hauria dividit en dos conques, l'occidental, en un nivell de 100 m inferior al normal, i l'oriental, que hauria segut inferior a 200 m. L'assut situat entre estes dos conques també permetria la producció d'energia elèctrica, en vistes a un agotament a llarc determini dels recursos de carbó i petròleu. D'esta manera, Europa s'hauria trobat en possessió de recursos energètics suficients per a tot el seu territori.
Herman Sörgel havia previst la producció d'electricitat a través dels llac africans. Hauria segut transmesa a Europa a través de tres llínees de molt alta tensió. La primera passaria a través de l'estret de Gibraltar, i la segona vorejaria la mar Mediterrànea per Egipte, Palestina i Síria per a entrar en Europa a través del mar Negra i la vall del Danubio. La tercera s'establiria a través del tendit d'un cable submarí entre el Nort d'Àfrica i Itàlia a través de Sicília.[3]
El descens en el nivell de la mar Mediterrànea hauria donat lloc a la dessecació de casi totes les ciutats i els ports de dit mar. L'arquitecte Peter Behrens va imaginar i va dissenyar dics per a mantindre els ports històrics com Gènova i Venècia, aixina com plans per a la construcció de nous ports.[2]
Es devia construir un assut en el riu Congo a fi de crear un gran llac artificial. Una part de l'aigua d'eixe llac devia permetre regar el Sahara a través del llac Chad.[2]
Objectius
[editar | editar còdic]
El proyecte estava dirigit principalment a la producció d'energia, l'aparició de noves terres pel descens del nivell del Mediterràneu i, finalment, a l'unió entre els continents europeu i africà. Era la solució proposta per Herman Sörgel per a resoldre els problemes de la civilisació europea. Europa tindria un suministrament inagotable d'energia (combustible i electricitat), i això hauria permés unir als europeus en un proyecte pacífic comú, proporcionant noves terres per a l'agricultura i l'indústria i unint, al mateix temps, al continent en Àfrica.
En atres paraules, hauria ajudat estretir llaços entre Europa i Àfrica, lo que, segons el seu inventor, hauria pogut tindre numerosos efectes: assegurar el suministrament de matèries primeres, la irrigación del Sahara i la creació d'un centre geopolític mundial en Ginebra.
Per últim, Atlantropa hauria garantisat a Europa nous mercats comercials i industrials.
Promoció
[editar | editar còdic]
Incomplet encara, el proyecte va ser presentat per primera volta al públic en març de 1928. Llavors, el New York Claves va publicar un artícul sobre el tema. Herman Sörgel va ser invitat a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929.[1]
Una exposició itinerant viajava per Alemània i Àustria per a promoure el proyecte, i també per a recaptar fondos per a l'inici de les obres, gestionat tot això per «Atlantropa-Union». L'exposició es va traslladar a Munich en 1930, en 1931 a Essen, Hamburc i Berlín, i en 1932 a Zuric, Munich i Dortmund, provocant la sorpresa dels visitants. Això va donar lloc seguidament a una remugada d'artículs, llibres, conferències, películes i noves exposicions, lo que demostra l'interés suscitat pel proyecte.
En l'arribada al poder en 1933 del NSDAP, Herman Sörgel va albergar grans ambicions sobre el seu proyecte. Va establir contacte en el nou poder, va expondre el seu proyecte i va proporcionar numerosos plans i dibuixos. Per a la seua desgràcia, els alemans tenien atres plans. Adolf Hitler ya havia expressat en Mein Kampf la seua voluntat d'estendre el control d'Alemània cap a l'est i no cap al sur.
Herman Sörgel també va ser invitat a presentar el seu proyecte en l'exposició universal de Nova York en 1939.
El noveliste John Knittel, en el seu llibre Amédée, escrit en 1939, fa aparéixer un ingenier suís convençut de la necessitat del proyecte. En vàries ocasions, en la novela s'explica esta idea. El pròlec diu que «l'autor, d'acort en Herman Sörgel, expon el proyecte d'Atlantropa en el present volum, a través del seu personage principal».
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Volker Lange, «Immer der Sonne nach!», en Morgenwelt. [1] archivat en Wayback Machine. (15 de febrer de 2006).
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Stefan Jonsson, «Atlantropa, li rêve fou d'un architecte visionnaire», en Courrier international. [2] archivat en Wayback Machine. (març de 2005).
- ↑ «Atlantropa», in National Museum of American History.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Herman Sörgel, Atlantropa, Zuric, Fretz i Wasmuth, 1932 (alemà).
- Wolfgang Voigt, Atlantropa: Weltbauen am Mittelmeer. Ein Architektentraum der Moderne. Dölling und Galitz, Hamburc, 1998 (alemà).
- Courrier international, L'Atles dones atles, Arthaud, 2008. p. 170-173. Atlantropa, li rêve fou d'un architecte visionnaire, Stefan Jonsson (francés).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Atlantropa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.