Assentament miner de Sant Agustín de Huantajaya

Assentament miner de Sant Agustín de Huantajaya

El Assentament Miner de Sant Agustín de Huantajaya va ser un poblat que es va localisar a 11 km a l'est de la ciutat d'Iquique, en l'actual comuna d'Alt Hospici, regió de Tarapacá. Este lloc arqueològic i històric va ser un dels minerals d'argent més importants del sur del Virreinato del Perú. El poblat de Huantajaya va alcançar un desenroll urbà prou important gràcies a l'explotació minera durant els sigles XVIII i XIX, no obstant, a finals de el XIX producte de la decadència de l'argent, la seua població va ser abandonant el lloc llentament fins a quedar completament abandonat.

Va ser declarat Monument Nacional en la categoria de Monument Històric pel Consell de Monuments Nacionals de Chile el 12 d'agost de 2020, gràcies al seu alt valor arqueològic i històric.

Història

El mineral de Sant Agustín de Huantajaya s'ubica sobre la Cordillera de la Costa, que la seua edat geològica data de l'época jurásica. Els vestigis que encara es troben en este antic jaciment d'argent, donen conte de que Huantajaya va ser una mina explotada en distints periodos, sent ya treballada en periodo Inca, els quals atribuïen esta riquea mineral un tesor amagat del Sol. Les evidències més antigues d'ocupació pertanyen a peces ceràmiques i textils casi perfectament conservades.

Pedro Pizarro menciona a Tarapacá com a regió en argent en el seu llibre de 1571 Relació del descobriment i conquista dels regnes del Perú. Existix una absència de qualsevol testimoni d'explotació d'estes mines des de finals de el XVI fins a fins de el XVII, sent una de les hipòtesis a este hiat el trasllat dels extractors cap a Potosí. A açò se suma ademés, les difícils condicions que presentava el desert naturalment per a poder explotar el mineral. El principal periodo d'activitat que es registra va ser en el XVIII. Durant este temps, la propenca ciutat oasis de Pica va prosperar com a centre d'abastiment

En la conquista espanyola, estes terres varen passar a pertànyer al corregimiento d'Arica i despuix al de Tarapacá (segona mitat de el XVIII). A pesar de que existixen diverses versions sobre la seua "descobriment" despuix de l'ocupació inca, totes les fonts confirmen l'existència d'una difícil explotació d'estes mines per la falta de continuïtat de les vetes, no obstant, una de les característiques més destacades d'este jaciment eren els bolsones de mineral (agregats tuberosos) molt rics a on s'extreen les anomenades “papes d'argent”. Una de les papes més grans d'este tipo, en un pes de 800 lliures, va ser desenterrada en 1729 i enviada com a regal al rei d'Espanya. La calitat geològica del jaciment d'argent de Huantajaya va ser reconeguda per l'empresari miner contemporàneu Bartolomé Loayza i Valdés com «no de la mateixa casta que els demés minerals [jaciments] del Regne». Esta complexitat geològica va fer que la producció de la mina fora altament impredictible. Els suministraments irregulars de mercuri des d'Espanya, necessaris per a la recuperació de l'argent, varen ser una atra dificultat que varen tindre que afrontar els miners de el XVIII en Huantajaya.

L'existència de diversos informes sobre l'explotació de les mines de Huantajaya durant el XVIII senyalen no solament el fi del periodo d'abandó del jaciment, sino que també coincidixen en senyalar la riquea mineral i les dificultats que presentava esta regió per al foment i treball de les mines, principalment per la falta d'aigua producte de l'aridez de la pampa, tenint que subsistir l'activitat productiva dels insumos que li otorgaren els ingenis ubicats en la Pampa del Tamarugal. Si be hi ha testimonis que donen conte de l'existència d'obres d'ingenieria hidràulica per part dels incas, els proyectes colonials suponien un impacte molt més profunt, eixemple clar és d'Antonio O'Brien (1765), que buscaven traslladar no solament aigua des de les zones altiplánicas, sino que també generar recursos adicionals com a part del desenroll d'agricultura i el trasllat de població per al treball de les vetes mineres. Per les dificultats financeres i les condicions geogràfiques del territori, este ambiciós pla no va poder portar-se a terme. Per una atra part, les autoritats espanyoles varen regular la mineria obligant als miners a registrar la seua producció en la Real Tesoreria de Carangas en l'Altiplano. A partir de 1767 es va permetre als miners registrar la seua producció en Llima i Potosí. En 1780 es va obrir la Caixa Real de Arica en la ciutat de Tacna donant als miners la possibilitat de registrar la seua producció en una localitat molt més propenca.

Durant el XIX, per l'intensificació de la producció minera en Huantajaya, es va fer cada volta més dificultoso l'abastiment dels seus pobladors, els qui aumentaven constantment. Degut a que les condicions naturals no permetien el desenroll de producció agrícola que permetera sustentar les necessitats bàsiques dels treballadors del sector, l'explotació dels jaciments miners es va vore cada volta més encarida, elevant aixina els costs dels rubros necessaris en la mineria i abastiment de la població, obligant als miners a recórrer a grans centres miners com Oruro, Potosí i Arequipa.

Luis Risopatrón ho descriu en el seu Diccionari Jeográfico de Chile de 1924:

Guantajaya (Mineral de) 20° 13' 70° 04'. Descobert en 1556 per l'indi Cucamate, es varen trobar en 1758 trossos d'argent casi pur i es troba a mes d'1 000 m d'altitut, en la cordillera de la Costa, a uns 11 quilómetros a l'I de la ciutat de Iquique; obri en una formació de base porfídica, en formació calcárea sobreposta, en les que les vetes es troben ya en la calcárea o ya en la diorita, en una grossa capa de torrentada que cobrix en parts el terreny. No s'ha trobat la rejion de les espècies sulfurades, no obstant la profunditat considerable alcançada per algunes llabors; fins a principis del sigle XIX s'estimava la seua producció en 36 millons de lliures esterlines i en 1884 es varen mamprendre en ell nous treballs d'importància, 1; X, p. 145; 61, 1851, p. ,341; 87, p. 411; i 155, p. 299; i de Huantajaya en 1, VII, p. 14; 63, p. 81 i 102; 126, 1906, p. 510; 141, III, p. 218; i 161, II, p. 292 i 353.

Durant el periodo colonial, les localitats costeres de la regió de Tarapacá varen créixer gràcies a la producció minera de Huantajaya.

Para Federico Marull (1969) les activitats mineres en la regió de Tarapacá varen ser les que varen donar orige al poblament creixent i al desenroll econòmic de les comunitats costeres aledaño, aixina gràcies a l'explotació d'estos jaciments varen créixer les caletas poblades originalment solament per changos i mulatos, tals com: Iquique, Caleta Molle; Clòchines del Nort, Junín, Caleta Bona i Pisagua Vell, les quals varen adquirir vida gràcies a la seua condició de ports d'eixida de les riquees minerals de l'interior, especialment del salitre sòdic.

Situació actual

Actualment, solament permaneixen en el lloc els vestigis històrics de l'explotació minera, ademés de les demarcació i alguns fonaments de lo que va anar el poblat de Huantajaya. En el seu entorn més propenc es troba la localitat d'Alt Hospici, ademés de la ciutat d'Iquique en descendir per la Cordillera de la Costa.

El 12 d'agost de 2020, el ple del Consell de Monuments Nacionals, va aprovar per unanimitat la solicitut que declarava a l'assentament miner Sant Agustín de Huantajaya com a Monument Històric. Decisió que va ser valorada per diverses autoritats locals i que reconeix el treball de dotar de valor i importància al patrimoni d'Alt Hospici i de la regió.