Ascocarpo

Diagrama d'un ascocarpo (apotecio) que mostra els teixits estèrils, ascas madures i en desenroll.

Diagrama d'un peritecio (les espores, que es mostren en vert, s'agrupen en 8 parells en cada asca).

Un ascocarpo o ascoma, és el nom donat en micologia al esporocarpo característic dels fongos pertanyents a la divisió Ascomycota. Els esporocarpos d'estos fongos són estructures reproductives complexes, compostes d'hifas entrellaçades i fortament compactar, en la superfície interna de la qual creixen millons d'ascas, un tipo específic d'estructura formada per cèlules reproductives que quan maduren, típicament originen huit ascosporas. En moltes ascomas, les ascas formen una capa anomenada himenio o capa himenial.

Sobre la morfologia, els ascocarpos es poden obrir i en forma de copa (apotecio), tancats i esfèrics (cleistotecio), o en forma de pera o botella, en un chicotet poro a través del com es lliberen les ascosporas (peritecio). La majoria dels ascocarpos són macroscòpics, els apotecios poden ser relativament grans i carnosos, mentres que els tipos restants són submicroscópicos o microscòpics, rara volta superen el tamany d'un gra de pebre mòlt.

Classificació dels ascocarpos

Ascocarpos de Morchella esculenta.

Ascocarpos de Neolecta irregularis.

Ascocarpos de Sarcoscypha coccinea.

Trufas.

Una forma bàsica de classificar els ascocarpos es basa en la seua ubicació (encara que esta característica té poc valor taxonómico), dividint-los en dos grans categories:

• Epígeo: aquells que creixen sobre el sol, com Morchella;
• Hipogeu: aquells que creixen baix del sol, formant estructures subterrànees, com les trufas.

Molt més significatiu des d'un punt de vista taxonómico és la classificació sobre la morfologia, en particular sobre la forma i posició del himenio. La classificació morfològica més comuna dividix els ascocarpos en els següents quatre tipos morfològics bàsics:

• • Apotecio: és la forma més comuna de ascocarpo, que consistix en un esporocarpo en forma de copa, a voltes casi discoidal, en una obertura engrandida, generalment cap a dalt; l'estructura és sésil i carnosa, alcançant grans dimensions, en tres parts distintes, el himenio en la seua superfície cóncava superior, el hipotecio i l'excipulo. Les ascas es formen en la superfície del himenio, quedant expostes en la capa superior en la maduració. Els eixemples més típics d'este tipo de ascocarpo es produïx en fongos pertanyents a la classe Pezizomycetes, en els que la capa fèrtil de himenio és lliure, lo que permet la dispersió simultànea de millons d'espores. Els fongos coneguts com Morchella produïxen masses de ascocarpos comestibles (que no són verdaderes bolets) en alt valor comercial pel seu valor gastronòmic (les morquelas tenen masses de apotecios fusionats en una estructura comuna en forma de fongo invertit). Estructures similars apareixen en els gèneros Helvella i Gyromitra.

• • Cleistotecio: agrupa els ascocarpos en forma globosa, o inclús esferoidal, que formen esporocarpos en himenio tancat, sense cap obertura cap a l'exterior. En estes estructures, la paret exterior, designat en general peredium generalment consistix en una capa d'hifas débilment entrellaçades formant una pseudoparénquima (pseudoparenchyma) que conté en el seu interior les ascas. En alguns casos, els cleistotecios presenten masses de hifes que es proyecten des de les seues superfícies externes, formant estructures en general anomenades apèndixs. Les ascas es dispersen dins del ascocarpo (com en el gènero Eurotium) o formant mechones de la regió basal del ascocarpo (com Erysiphe). En la majoria dels casos, les ascas que es produïxen en este tipo de ascocarpo són globosas i en forma de pera, que es lliberen en la maduració per la desintegració irregular de la paret del cleistotecio. Com en este tipo de ascocarpo, les esporas no es lliberen automàticament, els fongos en cleistotecios varen tindre que desenrollar noves estratègies per a propagar les seues espores. Les trufas, per eixemple, resolen este problema en els animals que atrauen, tals com javalins, d'última hora i les esporas s'estén a ascocarpos rics sobre un àrea àmplia. Els cleistotecios es troben principalment en fongos que tenen poc espai disponible per als seus ascocarpos, com els que viuen baix de la corfa dels arbreés o estan baix terra, com les trufas. També ocorre en els fongos dermatofitos, com els de el gènero Arthroderma.
  • Peritecio: són ascocarpos en forma de botella que es comuniquen en l'exterior a través d'una obertura, que forma un poro o ostiol (una papila curta coronada per un poro circular), a través del com es lliberen les ascosporas. El canal ostiolar pot estar revestit per estructures en morfologia capilar cridades perifèria. Les ascas unificades són generalment de forma cilíndrica, sostinguts per un brot (talle), lliberats d'un poro desenrollat en la paret interna del peritecio i que sorgix d'una cèlula basal. Eixemples d'este tipo d'estructura es troben en els membres dels órdens Sphaeriales i Hypocreales. Els peritecios també es troben en els gèneros Xylaria i Nectria.
  • Pseudotecio: este tipo de ascocarpo és similar a un peritecio, pero les ascas no s'organisen regularment en una capa himenial distinta. L'estructura és bitunicada, en una paret doble que s'expandix quan absorbix aigua, esclatant en un moviment repentí que expulsa les espores i promou la seua dispersió. Entre les espècies en este tipo d'estructura es troba la costra de la poma (Venturia inaequalis) i la malaltia de la castanya (Guignardia aesculi).