Ars moriendi

l'orgull de l'esperit és una de les cinc tentacions del home moribunt, d'acort al Ars moriendi. Ací, uns dimonis tenten al moribunt en corones (una alegoria medieval a l'orgull terrenal) baix la mirada reprobadora de María, Crist i Deu. Gravat número 7 (4a) d'11, Països Baixos, circa 1460.

Ars moriendi («L'art de morir») és el nom de dos texts interrelacionados escrits en llatí que contenen consells sobre els protocols i procediments per a una bona mort i sobre cóm «morir be», d'acort en els preceptes cristians de finals de l'Edat Mija. Varen ser escrits al voltant de 1415 i 1450, durant un periodo en el que els horrors de la pesta negra i els conseqüents alçament populars estaven molt presents en la societat. La seua popularitat va ser tal, que es va traduir a la majoria de les llengües europees occidentals, i va ser la primera obra d'una posterior tradició lliterària occidental de guies per a la mort.

Originalment hi havia una versió llarga, i posteriorment una versió curta, conformada per onze gravats d'imàgens instructivas per a que poguera ser explicat i memorisat fàcilment.

Vore també: Crisis del sigle XIV

Versió llarga

La versió llarga original, cridada Tractatus (o Speculum) artis bene moriendi, va ser escrita en 1415 per un flare dominico anònim, provablement baix petició del Concilie de Constanza (celebrat en Alemània entre 1414 i 1418). Va ser àmpliament llegit i traduït a la majoria dels idiomes europeus occidentals, i va ser molt popular en Anglaterra, a on una tradició lliterària basada en ell va sobreviure fins a el XVII en Holy Living and Holy Dying, els quals varen anar el «clímax artístic» de la tradició lliterària que havia començat en Ars moriendi. El Ars moriendi també estava entre els primers llibres impresos en tipos mòvils, i abans de 1500 havien circulat àmpliament casi 100 edicions, en particular en Alemània. La versió llarga sobreviu en casi 300 versions manuscrites, havent només una ilustrada.

El Ars moriendi consistix de sis capítuls:

1. El primer capítul explica que morir té un costat bo i servix per a consolar al moribunt i ensenyar-li que la mort no és alguna cosa a lo que témer.
2. El segon capítul resumix les cinc tentacions que assalten a un home moribunt, i cóm evadir-les. Estes són la falta de fe, la desesperació, l'impaciència, l'orgull espiritual i l'avarícia.
3. El tercer capítul llista les sèt preguntes per a fer-li al moribunt, junt en una consolació a través dels poders redentors de l'amor de Crist.
4. El quart capítul expressa la necessitat d'imitar la vida de Crist.
5. El quint capítul està dirigit als amics i familiars, marcant les pautes de comportament en el llit de mort.
6. El sext capítul inclou l'oració adequada per al moribunt.

Versió curta

La versió curta, que va aparéixer poc abans de l'introducció de la xilografia (llibres impresos de blocs gravats en fusta, en imàgens i text en el mateix bloc) en la década de 1460, data al voltant de 1450, en els Països Baixos. És sobretot una adaptació del segon capítul de la versió llarga i conté onze dibuixos gravats. Els primers dèu gravats es dividixen en 5 parells, cada u mostrant al diable que presenta una de les 5 tentacions, i el segon dibuix mostrant el remei apropiat para dita tentació. L'últim gravat mostra a el home moribunt, provablement havent solcat en èxit el llaberint de tentacions, que és acceptat en el cel, i als diables que tornen atropelladament al infern.

La versió curta era tan popular com la versió llarga. Existixen sis manuscrits de la versió curta, la majoria no ilustrats, i més de vint edicions ilustrades xilográficament, usant 13 parells de blocs diferents.

Vore també

• Llibre tibetà dels morts
• Llibre dels Morts, llibre egipcíac dels morts
• Dansa de la Mort
• Dansa general de la Mort
• Eutanàsia
• Memento mori
• Ortotanasia
• Vanitas