Argumentació

Argumentació — La teoria de l'argumentació és una branca de la filosofia de caràcter interdisciplinari que estudia la forma en que s'obtenen i es presenten conclusions a través de la llògica, és dir, per mig de premisses. Inclou l'art i la ciència del debat civil, el diàlec, la conversació i la persuasió. Estudia les regles de l'inferència, la llògica i les regles procedimentals, tant en el món real com en sistemes artificials.

La teoria de l'argumentació inclou el debat i la negociació, els quals estan dirigits a alcançar conclusions de mutu acort acceptables. També inclou el diàlec erístico, una branca del debat social en el qual la principal motivació és la victòria sobre un oponent. Este art i ciència és en freqüència el mig pel qual algunes persones protegixen les seues creències o propis interessos en un diàlec racional, en simples coloquis o durant el procés d'argumentació o defensa d'idees.

L'argumentació és usada en els juïns per a provar o refutar la validea de certs tipos d'evidències. Els estudiosos de l'argumentació estudien les racionalisació post hoc per mig de les quals un individu pot justificar decisions que originalment varen poder haver segut realisades de forma irracional.

Història

Des de l'antiguetat, l'argumentació ha segut objecte d'interés en totes les àrees a on es practica l'art de parlar i d'escriure de manera persuasiva. En l'actualitat, l'estudi de l'argumentació ha recobrat vigència per la gran influència que els mijos de comunicació tenen sobre la societat. Esta influència es manifesta en el plantejament d'estratègies argumentativas per a convéncer al públic sobre certs valors i idees. Eixemple d'açò són els discursos argumentativos relacionats en la publicitat o el pensament polític. Aixina que, la principal motivació de l'estudi de l'argumentació (per part dels argumentadores) consistix en establir si el raonament plantejat és verosímil, és dir, si qui és objecte de l'argumentació estarà dispost a acceptar-la.

Un argument no és solament l'afirmació d'algunes opinions, ni tampoc simplement és una disputa. Són intents de recolzar opinions en raons.

D'esta manera són essencials. Ho és aixina perque és una forma de tractar de documentar-se sobre quines opinions són millors que les demés, ya que no tots els punts de vista són iguals per a les persones. Algunes conclusions poden recolzar-se en bons raonaments, mentres que unes atres tenen un sustente més dèbil, pero freqüentment es desconeix quin és quin. Per això, es tenen que donar arguments en favor de les conclusions, per a despuix valorar-los i considerar cuán fortes i verdaders són.

Per lo tant, argumentar és important per un atre motiu, ya que una volta que s'ha aplegat a una conclusió recolzada en raons s'explica i li la defén per mig d'arguments.

Components de l'argumentació

• Una tesis o conclusió principal a favor de la qual es vol argumentar.
• Un conjunt de premisses des de les quals es pretén inferir la tesis.
• Un argument que mostre cóm de les premisses se seguix la tesis.
• Identificar i entendre la presentació d'un argument, explícit o implícit, les metes o propòsits dels participants en els diferents tipos de diàlec.
• Identificar la conclusió i el seu premisses, és dir, la conclusió és derivada d'estes.
• Establir l'Onus probandi o càrrega de la prova per a determinar quí va fer l'afirmació inicial i per tant el responsable de proveir les evidències per les que la seua posició mereix ser acceptada.
• Es posa en orde les evidències per a la seua posició a l'objecte de convéncer o forçar l'acceptació de l'oponent. El método pel qual açò és realisat és per mig de vàlits, atinados i convincents arguments, faltos de flaqueza i no fàcilment atacables, criticables o impugnables.
• Identificar fallos en l'argument o raonament de l'oponent per a poder atacar les raons o premisses del mateix i proveir contraeixemples, si és possible, per a identificar falàcies que mostren que una conclusió vàlida no pot ser derivada de les raons o arguments que l'oponent ha mostrat.

Tipos de discursos persuasivos

Es reconeixen tres tipos de discursos persuasivos: la demostració, l'argumentació i la descripció:

• La demostració tracta d'aplegar a una conclusió partint de premisses per mig de raonaments deductivos. En la demostració no apareix cap marca del subjecte que l'enuncia. Aparentment, es parla de fets i no d'opinions.
• L'argumentació tracta de causes i conseqüències, s'evalua en relació en una situació donada i s'expressa en paraules comunes. En esta situació és a on es comprova si l'argumentació ha conseguit el seu objectiu primordial: convéncer al destinatari per a que adopte un determinat punt de vista o realise certa acció o omissió.
• La descripció s'ubica en una llínea intermija entre abdós discursos. Li l'accepta o rebuja en relació en lo que ha segut explicat, per la qual cosa és necessari el debat a on s'expressen i defenen una opinió.

Context de l'argumentació

Quan algú desenrolla una argumentació per a convéncer a un atre de que accepte la seua tesis, ho fa en un determinat context. Este comprén les creències, les costums, les idees de la comunitat a la qual abdós pertanyen. Ademés, el context determina les convencions llingüístiques que abdós usen, és dir, el valor semàntic de les paraules amprades. Quan el context en el que es desenrolla l'argumentació, no és comuna als seus participants, algú pugues fàcilment utilisar paraules que resulten molestes o agraviantes per als demés.

Condicions de l'argumentació

Per a plantejar un discurs argumentativo és necessari conéixer les condicions de propietat i llegitimitat. Les condicions de propietat són les característiques que té que reunir el destinatari a qui es dirigix el argumentador, és necessari conéixer-les per a que l'argument siga efectiu. Les condicions de llegitimitat tenen que vore en l'autenticitat de la figura del argumentador.

D'acort en les condicions de propietat, en primer lloc s'argumenta partint de que l'atre no adherix a la tesis, pero pot aplegar a convéncer-se d'ella. En segon lloc, s'argumenta a partir del supòsit de que l'atre té l'inteligència i els coneiximents necessaris per a comprendre els arguments.

Sobre les condicions de llegitimitat, a voltes, quan el argumentador no està segur de que l'atre confia en la seua llegitimitat, pot apelar a enunciats justificativos.

El argumentador també deu supondre que l'atre pot ser persuadit per mig d'una argumentació adequada: si troba resistència, serà possible desplegar les estratègies persuasivas necessàries per a fer-ho canviar d'opinió. L'argumentació és llegítima quan hi ha una concessió mútua de drets entre els interlocutors. En este camp incidixen no solament el context de la situació, sino també els rols d'autoritat que s'establixen entre ells.

Vore també

• argument
• ètica de l'argumentació
• falàcia
• filosofia
• prejuí cognitiu
• teoria de l'argumentació jurídica

Bibliografia

• J. Robert Cox and Charles Arthur Willard, eds. Advances in Argumentation Theory and Research 1982.
• Dung, P. M. On the acceptability of arguments and its fonamental role in nonmonotonic reasoning, logic programming and n-person games. Artificial Intelligence, 77: 321-357 (1995).
• Bondarenko, A., Dung, P. M., Kowalski, R., and Toni, F., An abstract, argumentation-theoretic approach to default reasoning, Artificial Intelligence 93(1-2) 63-101 (1997).
• Dung, P. M., Kowalski, R., and Toni, F. Dialectic proof procedures for assumption-based, admissible argumentation Artificial Intelligence 170(2), 114-159 (2006).
• Pereda, C. Vèrtic argumentals. Una ètica de la disputa. Anthropos, Espanya, 1994.

Enllaços externs

• «argumentació». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).