Antiferromagnetismo

Ordenament antiferromagnético.

El antiferromagnetismo és l'ordenament magnètic de tots els moments magnètics d'una mostra, durant l'aplicació d'un camp magnètic, en la mateixa direcció. En cessar el camp magnètic extern la mitat dels moments magnètics de la mostra canvien en sentit invers (per parells, per eixemple, o una subred front a una atra). Un antiferromagneto és el material que pot presentar antiferromagnetismo. La interacció antiferromagnética és l'interacció magnètica que fa que els moments magnètics tendixquen a dispondre's en la mateixa direcció i en sentit invers, cancelant-los si tenen el mateix valor absolut, o reduint-los si són distints. Ha d'estendre's per tot un sòlit per a alcançar el antiferromagnetismo.

Com el ferromagnetisme, l'interacció antiferromagnética es destruïx a alta temperatura per efecte de l'entropía. La temperatura per damunt de la qual no s'aprecia el antiferromagnetismo es diu temperatura de Neel, nomenada en honor del químic francés Louis Néel (1904 – 2000), que havia identificat per primera volta este tipo d'ordenament magnètic. Per damunt d'esta, els composts són típicament paramagnéticos.

Generalment, els antiferromagnetos estan dividits en dominis magnètics. En cada u d'estos dominis, tots els moments magnètics estan alineats. En les fronteres entre dominis hi ha certa energia potencial, pero la formació de dominis està compensada pel guany en entropía.

En sometre un material antiferromagnético a un camp magnètic intens, alguns dels moments magnètics s'alineen paralelament en ell, encara a costa d'alinear-se també paralel als seus veïns (superant l'interacció antiferromagnética). Generalment, es requerix un camp magnètic molt intens per a conseguir alinear tots els moments magnètics de la mostra.

Este fenomen s'explica per la teoria del supercambio, que es basa que l'espin de l'electró del àtom metàlic induïx una polarisació en el lligant condicionant a l'àtom metàlic adjacent.

Les interaccions antiferromagnéticas poden produir moments magnètics grans, inclús imanación. El ferrimagnetismo ocorre en sistemes en els que una interacció antiferromagnética entre moments magnètics de diferent magnitut implica un moment magnètic resultant gran. La magnetita és un sòlit estés que presenta ferrimagnetismo: és un iman, encara que les interaccions són antiferromagnéticas. El Mn₁₂ és una molècula que presenta el mateix fenomen: interaccions antiferromagnéticas comporten un moment magnètic gran del estat fonamental. Per un atre costat, els sistemes en canteo d'espin, en interaccions antiferromagnéticas presenten imanación, per chicotetes desviacions angulars del alineamiento dels moments magnètics, no totalment antiparalelos.