Angoixa
La angoixa[1] (etimologia: de l'indoeuropeo anghu-, moderació, relacionat en la paraula alemana Angst) és un estat afectiu que es caracterisa per aparéixer com a reacció davant un perill desconegut o impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar sicològic i per menudes alteracions en l'organisme, tals com a elevació del ritme cardíac, tremolació, sudoració excessiva, sensació d'opressió en el pit o de falta d'aire (de fet, “oix” es referix a “angostament”). En el sentit i us vulgars, li'l fa equivalent a ansietat extrema o por. No obstant, per ser un estat afectiu d'índole tan particular, ha segut tema d'estudi d'una disciplina científica: la psicologia, i especialment del psicoanálisis, que ha realisat els principals aportes per al seu coneiximent i ho ha erigit com un dels seus conceptes fonamentals. Com tots els conceptes freudianos, el de l'oix va ser construït per un Sigmund Freud poc a poc, articulant-se al mateix temps en els demés que integraven la teoria psicoanalítica en ple desenroll, i creixent a la llum dels nous descobriments que el mestre vienés realisava en la seua pràctica clínica.
Primers desenrolls freudianos
_Horas_de_angustia.png)
En els seus primers desenrolls sobre l'oix, Freud comença senyalant la particularitat d'este estat afectiu penós, que és l'afecte penós per excelència, diferent de tots els atres. Lo que ho fa tan particular i digne d'investigació dirà Freud és, en part, que apareix referint-se a alguna cosa indeterminat, és dir, sense objecte. Diu ademés, en la Conferència 25 de les Conferències d'introducció al psicoanálisis, que en realitat no necessita presentar-la al llector, puix és segur que alguna volta l'ha sentit, donada la seua universalitat. En este mateix text de 1916 (17) senyala la necessitat d'una explicació del tema diferent de la medicina acadèmica de l'época que pretenia reconduir tot a qüestions orgàniques, la qual cosa li restava importància a este concepte puix, en paraules de Freud:
Oix realiste i oix neurótica
En esta primera versió de la teoria de l'oix (despuix de les elucidacins alcançades més avant sobre el Yo, l'Això i el Superyó Freud farà un gir fonamental), part de la diferència entre “oix realiste” i “oix neurótica”. L'oix realiste és aquella que, com un apronte angustiat, alerta i prepara per a la fugida davant un perill exterior; és un estat d'atenció sensorial incrementada i tensió motriu. Pot haver dos desenllaços per ad ella: o be genera una reacció adequada al fi i es llimita a una senyal que ajuda a posar-se a resguart del perill, o genera pel desenroll total de l'oix una reacció inadequada que termina en paralisar a l'individu. És important diferenciar l'oix de la por i del terror. La por a diferència de l'oix es referix clarament a un objecte, i el terror és el sentiment que apareix, justament, quan no va haver apronte angustiat i el perill sobresalta.
No obstant lo que verdaderament li interessa a Freud és lo que crida oix neurótica. En relació en certs quadros clínics troba tres constelacions possibles: un “oix expectante” o lliurement flotant que està a l'espera d'unir-se de forma passagera a qualsevol objecte possible; un oix que s'ha relacionat en un perill extern que a qualsevol observador li sembla desmesurada; i aquell oix que es dona en forma d'atacs o de permanència prolongada pero sense que mai se li descobrixca fonament exterior. En tots estos casos la pregunta és ¿A qué se li té “por” en l'oix neurótica?. En els seus primers desenrolls Freud conclou, obtenint esta idea de l'estudi de les neurosis actuals i de l'excitació sexual inhibida (i unes atres neurosis com l'histerisme), que l'oix és una transmudacó de la libido no aplicada: és dir, que ha obrat la repressió sobre una moció de desig inconscient, i que el monte d'energia psíquica o libido lligat a eixa representació reprimida, que necessàriament deu ser descarregat, pansa a la consciència com a oix. És que l'aplicació d'eixa libido, si ben a priori seria plaentera, no acorda en el principi de realitat i terminaria generant un monte major de displacer al Yo. En el cas de l'oix infantil la reconduïx a una feblea del Yo encara en conformació, que en l'enyor de la persona amada, pot elaborar encara eixe monte d'excitació, i ho trasponer en oix (oix a la soletat, a persones alienes, etc.), és dir, que en realitat està del costat de l'oix neurótica i no de la realista.
És en les seues indagacions sobre la relació entre síntoma i oix, en les que s'evidencia que el síntoma impedix el desenroll d'esta última en lligar l'energia no aplicada, que Freud aplega a una primera resposta; en les seues pròpies paraules:
No obstant, Freud va vore inconsistente la lligam entre l'oix realiste, que com a mecanisme d'auto conservació respon a un perill extern, en lo elucidado sobre la repressió i el perill intern que constituïx la libido en l'oix neurótica.
La segona teoria freudiana de l'oix
Instàncies psíquiques i oix
Una volta que va alcançar a conéixer millor els processos diferents del Yo, l'Això i el Superyó com a instàncies psíquiques en tensió, va aplegar a la conclusió de que el Yo és l'únic “almácigo d'oix”, i que solament ell pot produir-la i sentir-la. Presenta llavors tres varietats d'oix que es corresponen en cada una de les servitut o vassallages als que està somés el Yo: l'oix realiste, que correspon als perills del món exterior; l'oix neurótica, que és sentida pel Yo per la tensió en l'Això a on imperen les pulsins que solament busquen satisfacció i descàrrega sense mirament per la realitat; i l'oix social o de la consciència moral, en la que el Superyó, receptor de les identificacions parentals i rols similars de la cultura, tira la seua crítica sobre un Yo que vol alcançar l'ideal del yo.
En principi va atribuir la formació de l'oix a la repressió. Despuix, ya en 1926, en "Inhibició, síntoma i oix", diu que és l'oix la que crea la repressió: "L'oix causa ací llavors la repressió i no, com abans havíem dit (Freud aludix ací a la seua primera teoria sobre l'oix) que la repressió cause l'oix, o siga que la repressió transforme l'impuls instintivo en oix."
L'arquetip del naiximent i el perill objectiu de tot oix
Freud ademés, en diferenciar oix de duel i dolor per les seues particulars sensacions i innervacins orgàniques, propon com a model de l'oix la situació del naiximent (primer us de pulmons, acceleració del ritme cardíac per a evitar l'enverinament de la sanc, etc.), que la seua sumixca d'excitació displacentera és per a l'humà inmanejable, i que es convertirà en el futur en la reacció a reproduir davant la percepció d'un perill com a adequada al fi, si es llimita a una senyal, o inadequada, si paralisa. Esta és una situació de perill objectiva, pero no se li pot adjudicar al recent naixcut cap coneiximent d'ella, no té contingut psíquic. La pregunta és llavors cóm pot repetir este oix i recordar eixa situació que li permet identificar una situació de perill.
Per a respondre a això es remet a les primeres exteriorisació d'oix en els chiquets: soletat, obscuritat i persona aliena en el lloc de la mare. Totes reconduïxen a la pèrdua d'objecte: en efecte l'analogia en l'oix de castració (vore complex de castració) s'impon, puix representa una separació d'un objecte estimat en grau sum (pèrdua de l'amor patern en la dòna), i la mateixa situació de naiximent, l'oix més originari, és per una separació de la mare. Freud va més allà: quan un chiquet enyora a la mare, diu, és perque sap que ella satisfà les seues necessitats sense dilació; vol resguardar-se de l'aument de la tensió de necessitat, de l'insatisfacció; esta és la situació de perill, puix davant ella és impotent per a la seua descàrrega. Impotent com lo va ser en el moment del naiximent; s'ha repetit llavors la situació de perill. Es tracta d'un aument enorme d'una energia intramitable. Aixina sobrevé la reacció d'oix, i açò és tot lo que necessita retindre el lactant per a identificar el perill i produir la reacció adequada al fi, que carreja el plany i els moviments. El contingut del perill es desplaça d'esta situació econòmica a la seua condició: la pèrdua de l'objecte (puix és este objecte el que pot posar terme al perill). L'absència de la mare genera oix, perque despuix podria devindre un perill major, el verdader. És en este moment que l'oix devé producció delliberada com a senyal de perill. La següent mudança de l'oix es dona en la fase fàlica, i seguix els lineaments de la pèrdua d'objecte: és l'oix de castració, la separació dels genitals que mantenen la possibilitat de reunió en la mare (torna una atra volta la representació de la separació de la mare). El contingut de les situacions de perill s'anirà mudant aixina a lo llarc del desenroll libidinal i desemboca en l'oix social, encara que el Yo pot mantindre-les costat a costat. En el cas de les neurosis, Freud sosté que l'oix sempre es reconduïx a un oix de castració, i segons siga el monte d'oix exteriorisat es parla d'una repressió millor o pijor conseguida.
Oix: senyal, desenroll i repressió
En la segona teoria sobre l'oix llavors Freud posa l'émfasis en la necessitat d'un perill extern, puix ara és evident que un perill intern no pot evocar l'arquetip de l'oix: eixe perill extern que el chiquet va témer i que va perdurar en l'inconscient adult és la castració. Pero lo que és més important (que descobrix per l'anàlisis de fòbies infantils i per la diferenciació entre angustia senyal i desenroll d'oix), l'oix no és el resultat de la repressió, sino la seua condició: és el Yo, l'únic capaç de generar i sentir oix, el que es defén dels perills (ara sabem, objectius i externs) de l'Això i del Superyó, com ho fa del món exterior, és dir generant una menuda senyal d'oix, o apronte angustiat, que posa en marcha el mecanisme del principi de plaure (que busca evitar un displacer major que sobrevindria en el desenroll complet de l'oix) i activa aixina el mecanisme de repressió que posa al Yo a resguart de la moció pulsional perillosa, la satisfacció de la qual carrejaria la conseqüència temuda o la consumacó de la situació de perill.
Veem cóm Freud conseguix aixina una major consistència en la seua segona teoria sobre l'oix, que sobrevé a mitan de la década del vint. El llector deu tindre en conte la dificultat de comprendre un concepte d'esta naturalea, que sustenta i se sustenta en atres conceptes psicoanalíticos tan importants (com a repressió, libido, pulsó, Això, Yo, Superyó, Edipo, Principis de la vida anímica, etc.), si desconeix els principals nodos teòrics del Psicoanálisis. En els texts utilisats per a la redacció d'este artícul que figuren a continuació, poden trobar-se més detalls al respecte, aixina com els fonaments concrets en els que Freud es va basar per a les seues deduccions.
