Analiste (Antiga Roma)

Un analiste (del llatí annus, ‘any’, i d'ahí annales, ‘anals’) és un tipo d'escritor de la història romana el periodo de la qual d'activitat lliterària va ser des de la segona guerra púnica fins a l'época de Sila. Varen escriure el història de Roma des de l'época més remota (en la majoria dels casos) fins als seus propis dies, els successos dels quals eren tractats en molt major detall.

Des dels periodos més antics les seues fonts varen ser els registres estatals i familiars, sobre tots els annales maximi (o annales pontificum), la crònica oficial de Roma, en la que els successos importants de cada any des de la fundació de la ciutat eren registrats pel Pontifex Maximus. Encara que estos anals varen ser sense dubte destruïts en l'época de l'incendi de Roma pels gals, varen ser restaurats fins a a on va ser possible i varen continuar actualisant-se fins al pontificat de Publio Mucio Escévola, qui finalment els va publicar en huitanta llibres.

S'han distinguit dos generacions d'estos analistes: una antiga i una nova. L'antiga, que s'estén fins al 150 a. C., va expondre, en un llenguage cru i poc atractiu, sense pretensions d'estil pero en certa cantitat de fidedignitat, els successos més importants de cada any. Cicerón, comparant estos escritors en els antics logógrafos jónicos, diu que no prestaven atenció als adorns, i consideraven que els únics mèrits d'un escritor són l'inteligibilitat i la concisió. Els seus anals eren una mera recopilació de fets.

La nova generació, a la vista de les exigències i crítiques del públic llector, va cultivar l'art de la composició i el embellecimiento retòric. Com a regla general els analistes varen escriure en un esperit patriòtic acrítico, que els va dur a minimisar o passar per alt desastres tals com la conquista de Roma per part de Lars Porsena i el pagament obligatori de rescats als gals, i a afalagar a la gent en versions exagerades de les proea romanes, revestides d'un llenguage extravagant. Al principi varen escriure en grec, en part perque encara no s'havia format un estil nacional, i en part perque el grec era l'idioma de moda entre els erudits, encara que provablement també es publicaren versions llatines.

El primer dels analistes, el pare de l'història romana (com ha segut cridat), va ser Quint Fabio Píctor. Va ser contemporàneu seu Lucio Cincio Alimente, qui va florir durant la guerra contra Aníbal (no deu ser confòs en L. Cincio, autor de varis tractats polítics i anticuarios —de Fastis, de Comitiis, de Priscis Verbis— que va viure en l'época d'Augusto, al periodo de la qual Mommsen, considerant-les una invenció posterior, va adscriure els anals grecs de L. Cincio Aliment). Com Fabio Píctor, va escriure en grec. Va ser fet presoner per Aníbal, qui es diu li va donar detalls del seu pas pels Alps. La seua obra va comprendre el història de Roma des de la seua fundació fins als seus propis dies. En Catón el Vell va escomençar la composició històrica en llatí, despertant-se un interés més viu per el història de Roma.

Entre els principals autors d'esta classe que varen succeir a Catón poden mencionar-se els següents:

• Lucio Casio Hemina (c. 146), en el quart llibre dels seus anals, va escriure sobre la segona guerra púnica. Les seues investigacions es varen remontar a temps molt remots, cridant-li Plinio vetustissimus auctor annalium.
• Lucio Calpurnio Pisón, malnomenat Frugi, va escriure sèt llibres d'anals, narrant el història de la ciutat des de la seua fundació fins a la seua pròpia época. Livio li considera una font menys fidedigna que la de Fabio Píctor, i Niebuhr li considera el primer en introduir falsificacions sistemàtiques en el història romana.

• Quint Claudio Cuadrigario (c. 80 a. C.) va escriure una història, d'a lo manco vintitrés llibres, que començava en la conquista de Roma pels gals i aplegava fins a la mort de Sila o potser més alvance. Va ser usat lliurement per Livio en part de la seua obra (des del llibre sext en avant). Es conserva un llarc fragment en Aulo Gelio narrant un únic combat entre Tito Manlio Torcuato i els gals. El seu llenguage era antiquat i el seu estil sec, pero la seua obra es considerava important.
• Publio Valerio Antias, un contemporàneu més jove de Cuadrigario, va escriure el història de Roma des dels seus inicis, en una voluminosa obra composta per setenta y siete llibres. És famós per les seues delliberades exageració, tant narratives com a numèriques. Per eixemple, va afirmar que el número de les vérgens sabinas va ser exactament 527. També, en una época en la que cap autor grec o llatí menciona campanya important alguna, Antias parla d'una gran batalla en enormes baixes. No obstant, al principi Livio va fer us de la seua obra com una de les seues principals fonts, fins que es convenció de la seua poca fiabilitat.
• Cayo Licinio Macro (mort en l'any 66), que ha segut cridat l'últim dels analistes, va escriure una voluminosa obra que, encara que prestava gran atenció a l'estudi de les fonts, era massa retòrica, i exagerava els guanys de la seua pròpia família. Havent segut condenat per extorsió, es va suïcidar.

Els anteriors autors tracten tota el història romana, pero alguns analistes es varen llimitar a periodos més curts:

• Lucio Celio Antípatro (sobre el 120) es va llimitar a la segona guerra púnica. La seua obra està sobrecarregada de embellecimientos retòrics, que va anar el primer en incorporar a el història romana. Va ser considerat l'autor més cuidadós sobre la guerra contra Aníbal, i un dels que no es permetia ser cegament parcial en considerar les evidències d'atres escritors. Livio va fer gran us d'ell en la seua tercera década.
• Sempronio Aselión (c. 100 a. C.), tribuno militar de Publio Cornelio Escipión Emiliano en el sege a Numància, va compondre el Rerum Gestarum Libri en a lo manco catorze llibres. Ya que ell mateixa va prendre part dels successos que descriu, són una espècie de memòries. Va ser el primer de la seua classe que va procurar trobar les causes dels successos, en lloc d'acontentar-se en una simple exposició dels fets.
• Lucio Cornelio Sisenna (119–67), llegat de Pompeyo en la guerra contra els pirates, va perdre la vida en una expedició contra Creta. Va escriure vintitrés llibres sobre el periodo entre la guerra Social i la dictadura de Sila. La seua obra va ser condenada per Salustio, qui no obstant es culpa de no parlar lo suficientment clar. Cicerón resalta la seua afició pels arcaismes. Sisena també va traduir les històries d'Arístides de Mileto, i alguns li atribuïxen l'autoria d'un comentari sobre Plauto. L'autobiografia de Sila també es menciona a voltes com a obra seua.

Bibliografia

• Nitzsch, K. W. (1873). Die römische Annalistik von ihren ersten Anfängen bis auf Valerius Antias, Berlín: Gebrüder Borntraeger.
• Peter (1879). Zur Kritik der Quellen der älteren römischen Geschichte, Trobe: Buchhandlung dones Waisenhauses.
• Bröcker, L. O. (1882). Moderne quellenforscher und antike geschichtschreiber, Innsbruck: Verlag der Wagner'schen universitätsbuchhandlung.

• Peter (1870-1906). Ueterum historicorum Romanorum reliquiae, Leipzig: Teubner.
• Peter (1883). Historicorvm romanorvm fragmenta, Leipzig: Teubner.
• Pauly, A. F, Wissowa, G. (1894-1919). «Annales», Paulys Real-encyclopädie der classischen Altertumswissenschaft, Stuttgart: J.B. Metzler.
• Schanz, M. (1890-1896). Geschichte der römischen Litteratur bis zoom Gesetzgebungswerk dones Kaisers Justinian, Munich: C.H. Beck.
• Teuffel, W. S., Schwabe, L., Warr, G. C. W. (trad.) (1891). History of Roman literature, Londres: Bell.
• Mommsen, T., Dickson, W. P. (ed.) (1870). The history of Rome, Nova York: C. Scribner & Co, v. ii c. 9, v. iii c. 14, v. iv c. 13, v. v c. 12.
• Wachsmuth, C. (1895). Einleitung in dones studium der alten Geschichte, Leipzig: S. Hirzel.
• Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica