Annales maximi
Els Annales maximi o Annales Pontificis Maximi eren una colecció d'anals mantinguts pel Pontifex maximus durant la República romana.[1]
Archius
[editar | editar còdic]Per a Macrobio i Festo, se'ls cridava maximi no pel seu tamany, sino perque estaven redactades pel Pontifex maximus.[2]
Segons els testimonis de Cicerón i del gramàtic Servio, tots els anys fins a Publio Mucio Escévola, el sum sacerdot de la tossal Capitolina registrava els events públics més notables ocorreguts en terra i mar i els noms dels cònsuls i dels atres magistrats.[3] Mantenia un registre detallat i publicava una versió abreviada en un tauler especial pintat de blanc denominat album, una tabula dealbata, per fòra de la Regio, residència del pontífex. Allí es podien llegir els prodigis, els grans juïns, els fets militars i els tractats, que varen tindre lloc durant l'any.
Cicerón es referix explícitament a esta pràctica, i Catón el Vell va condenar el seu aparent trivialitat i superstició (també com el fet de que va fer un seguiment de males notícies, com les hambruna). Els registres més primerencs varen ser relats d'events mitològics, lo que donava crèdit al rebuig de Catón. Cicerón calificava als Annales Maximi com una obra agradable (jucundius) pel seu amic Àtic,[4] lo que deuria entendre's com una broma sobre la seua sequia lliterària.[5]
No obstant, els primers historiadors romans varen utilisar àmpliament els , libro II.</ref> lo que debería entenderse como una broma sobre su sequía literaria.[6]
Sin embargo, los primeros historiadores romanos utilizaron ampliamente los , i els registres aplegaven, segons Cicerón, fins al 400 a. C.[7]
Supervivència dels archius
[editar | editar còdic]Per a l'época dels Gracos , quan es varen terminar els annales, es va aplegar a huitanta llibres. Un desafortunat incendi es va produir en l'any 148 a. C. en el fòrum destruint en gran partix la Regio, en els seus preciosos archius. Encara que la pèrdua va deure ser gran per als historiadors romans posteriors, el Pontifex maximus Publio Mucio Escévola en c. 130 a. C. hauria publicat en dos llibres un resum d'estos archius antics. Alguns fragments han segut conservats per autors de l'Antiguetat.
Despuix del pontificat de Escévola, la pràctica de compilar annales va ser portada a terme per varis escritors no oficials, dels que Cicerón nomena a Catón, Quint Fabio Píctor i Pisón. Els Annales se solen identificar en els Commentarii Pontificum citats per Tito Livio, encara que be poden ser distints, sent estos últims més complets i circunstanciales.
Baixe l'Imperi Romà, Quintiliano evoca l'arcaisme i l'obscuritat dels seus girs com un contraeixemple d'expressió.[8]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cornell, Tim J. "Annales Maximi" en Hornblower, Simon i Antony Spawforth, eds. The Oxford Classical Dictionary. Oxford: Oxford UP, 2003. 98.
- ↑ Macrobio, Saturnales, III, 2 , 17 ; Festo, De verborum significatione, llibre II.
- ↑ Cicerón, De Oratore, llibre II, 12; Servio, Comentaris de l'Eneida, cap a 373, Annales.
- ↑ Cicéron, De legibus, llibre II.
- ↑ Albert Paul, Histoire de la littérature romaine. 1871, tom I, II, 5. Consultat el 26 de juliol de 2019.
- ↑ Albert Paul, Histoire de la littérature romaine. 1871, tomo I, II, 5. Consultado el 26 de julio de 2019.
- ↑ Jackie Elliott (21 de novembre de 2013). Ennius and the Architecture of the Annales, Cambridge University Press, pp. 24–. ISBN 978-1-107-02748-0.
- ↑ Quintiliano, Institutio oratòria, VIII, 2 ; X, 2.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1999) American Academy in Rome (ed.). Libri annales pontificum maximorum (en anglés), Ann Arbor: University of Michigan Press. ISBN 0-472-10915-4.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Annales maximi» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.