Amanita

Amanita és un gènero de fongos basidiomicetos de l'orde Agaricales. Conté al voltant de 600 espècies de fongos, i inclou tant algunes de les espècies més apreciades com a comestible com vàries de les més tòxiques del món (en la seua majoria són tòxiques). L'espècie tipo del gènero és Amanita muscaria, mentres que la considerada més perillosa és Amanita phalloides. El 95% dels enverinament per consum de fongos està provocat per espècies que contenen amatoxinas (que són pròpies, pero no exclusives, d'este gènero), en una probabilitat de mort d'entre el 10% i el 60%. El tòxic més potent present en este gènero, que també pot trobar-se en atres bolets venenosos, és l'amanitina.

També conté molts bolets comestibles i molt apreciades en gastronomia. En una àmplia varietat de cultures, els bolets de les diferents espècies comestibles de Amanita són recolectades i processades o comercialisades per al consum. Són molt apreciades espècies com A. zambiana i atres espècies carnosas en Àfrica Central, A. basii i atres similars en Mèxic, A. caesarea en Europa i A. chepangiana en el surest Surest Asiàtic. Atres espècies s'usen per a colorear ensalades, com la roja A. jacksonii, que es consumix en la costa este de Norteamérica, des de Canadà fins a Mèxic.

Moltes espècies són de comestibilidad desconeguda, especialment en països com Austràlia, a on molts fongos són molt poc coneguts. Comprensiblemente, açò no és un gènero que es presta per a l'experimentació segura.

Característiques macroscòpiques

La majoria d'espècies d'este gènero (llevat excepcions concretes) es caracterisa per presentar plaques en la cutícula del capell, volva i anell.

Tant les plaques com la volva són restants del vel general que envol al cos fructífer al començ del seu desenroll (desenroll hemiangiocárpico). Estes plaques poden desaparéixer fàcilment en la pluja o en manipular el bolet, per lo que no és convenient basar l'identificació d'eixemplars únicament en esta característica. Per un atre costat, l'anell és un restant del vel parcial que protegix al himenio quan encara no està madur.

En térmens micológicos, no es deuen confondre les plaques en les escames que poden aparéixer en el píleo d'algunes espècies. Les plaques són restants del vel general que queden adherides a la cutícula (es poden llevar en facilitat), mentres que les escames són pròpies del capell, que presenta eixe aspecte badat.

Un atre caràcter comú en este gènero és l'esporada de color blanc.

Vore també

• Llesta d'espècies de Amanita

Enllaços externs

• «amanita». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).