Amanitina
El compost alfa-amanitina o α-amanitina és un péptido no ribosomal cíclico de huit aminoàcits, provablement una de les toxinas del grup de les amatoxinas més letals, trobades en vàries espècies del gènero de foncs Amanita, en particular Amanita phalloides, la oronja verda, i en Amanita virosa. El compost es troba també en els foncs Galerina marginata[1] i Conocybe filaris. La LD50 (dosis letal mija) és d'aproximadament 0.1 mg/kg. La α-amanitina és un inhibidor de l'ARN polimerasa II,[2] lo que fa que siga una ponzoña tan letal en animals.
La penicilina competix en les amanitinas en el sistema d'entrada celular de la membrana de l'hepatòcit, per lo que és un efectiu antídot contra els efectes de l'enverinament per estos tòxics.[3]
Estructura
[editar | editar còdic]L'estructura química de la α-amanitina és la d'un polipèptit poc típic, per les ramificacions de la cadena d'aminoàcits. Dos molècules de triptófano i una de cisteína modificades permeten la formació d'un segon llaç cíclico intern, com s'observa en l'image de la seua estructura química. El llaç més extern és format pel enllaç peptídico normal entre els extrems carboxilo i amino terminals de la cadena.
Ademés de la α-amanitina, existixen atres octapéptidos cíclicos estructuralment relacionats, cridats β-amanitina i γ-amanitina, tots resistents a la cocció i altament hepatotóxicos, cariolíticos i hipoglucemiantes.
Quadro clínic
[editar | editar còdic]La α-amanitina té una afinitat extremadament elevada per l'enzima ARN polimerasa II. Quan s'ingerix el compost, s'unix a l'enzima, causant citólisis efectiva de les cèlules del fege.[4] Els primers síntomes poden retardar la seua aparició fins a 24 hores o encara més tart despuix de l'ingesta dels bolets. Este retart dificulta el diagnòstic i el tractament i compromet el pronòstic. Para quan apareixen els síntomes, s'ha tornat inútil el llavat gàstric. Els primers síntomes són diarrea i còlics. Estos cedixen, donant una falsa impressió de recuperació. Per lo general, al quarto o quint dia, escomencen a aparéixer els signes deguts a la destrucció massiva dels hepatòcits i les cèlules dels renyons, comportant a una insuficiència d'abdós òrguens. La mort ocorre aproximadament una semana despuix de l'ingesta de la toxina.[5]
Prop d'un 15 % dels pacients enverinats moriran als 10 dies passant per un estat comatoso, insuficiència hepàtica, menge hepàtic, insuficiència respiratòria i finalment la mort. Aquells que es recuperen solen sofrir seqüeles hepàtiques i renals.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Garnweidner, Edmund (1992). Bolets, pág. 38, Everest S.A.. ISBN 84-226-5802-X.
- ↑ Meinecke, B. i S. Meinecke-Tillmann (1993) Journal of Reproduction and Fertility 98:195-201 [1] [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ MUNNE, P., ARTEAGA, J. [online]. 2008-09-20], pp. 21-48. Disponible en la World Wide Web: [3]. ISSN 1137-6627.
- ↑ Michelot D. i R. Labia (1988) Drug Metabol Drug Interact 6:265-74. [4]
- ↑ Mes, A. (2005) «Mushrooms» Journal of Hepatology 42:166-169 [5]
- ↑ Benjamin, D. R.
- 198–214. in: (1995) Mushrooms: poisons and panacea — a handbook for naturalists, mycologists and physicians, Nova York: WH Freeman and Company.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Amanitina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.