Alt sajón

L'alt sajón (en alemán: Obersächsisch, pronunciació: [De-Obersächsisch.ogg] Erro al crear miniatura: ) és un dialecte del alt alemà central oriental parlat en l'actual estat alemà de Sajonia i en parts dels estats veïns de Sajonia-Anhalt i Turingia. Encara que coloquialment se li sol denominar només com "sajón" (en alemà Sächsisch), no es deu confondre en el dialecte baix sajón, parlat en el nort d'Alemània i pertanyent a la llengua baix-alemana. L'alt sajón està estretament relacionat en el dialecte turingio.

Història

L'alt sajón va evolucionar com a nova varietat llingüística durant el fenomen migratori conegut com a partir de l'any 1100. Llavors, els pobladors procedents del ducado raïl de Sajonia i de la veïna Turingia, parlants de sajón antic, es varen traslladar al Margraviato de Meissen entre els rius Elba i Saale, territori fins a llavors poblat per eslaus polabios. L'importància de l'alt sajón en la cancelleria alemana va créixer en l'instauració del Electorat de Sajonia. L'alt sajón era el dialecte natiu de Martín Lutero, que va traduir la Bíblia en 1534, donant inici a una revolució cultural i religiosa, no només en el nort d'Alemània, sino en tot el continent europeu. Sobre la base de l'alt sajón es va construir la llengua alemana moderna que hui coneixem com alemà estàndart.

L'alt sajón era vist a sovint com la llengua coloquial de l'Alemània de l'Est pels seus veïns de l'Alemània Occidental, ya que ho parlaven molts dels líders comunistes provinents de l'industrialisada Alemània Central com Walter Ulbricht, i encara hui és objecte de numerosos estereotips. Existix en alemà el verp sächseln que significa lliteralment parlar/sonar com (un) sajón.

Característiques

És típica de l'alt sajón l'elevació generalisada de les vocals /iː/, /o/ i /oː/ de l'alt alemà central a /iː/, /o/ i /oː/; aixina, es té per eixemple Schnii per Schnee ("neu") i Vulk per Volk ("poble"). Les vocals /ö/, /öː/, /ü/, /üː/ i /üe/ de l'alt alemà central es redonegen a /i/, /iː/, /i/ i /iː/, lo que dona una pronunciació de beese en böse ("mal") i Biine en Bühne ("escenari"). També són típiques, encara que es tracta de característiques compartides en atres grups dialectals, la monoptongaació de diptongos (Bein "cama" passa a ser Been, Baum "arbre" passa a Boom), i la suavizaació consonàntica (Kardoffeln en lloc de Kartoffeln "creïlles", Babba en lloc de Papa "papa"). A diferència del turingio, els infinitius terminen en -en i no en -i. l'apòcop està àmpliament absent; aixina, dialectalment es pronuncia balde ("pronte") o im Hause ("en casa"), en contrast en les formes bald o zu Hause de l'alemà normatiu. En el dialecte de Meissen la palatalisació de la consonant k no és tan forta com en atres dialectes més occidentals.

És molt característic del dialecte alt sajón l'us de les partícules gramaticals nicht wahr i nicht wahr, nicht? ("¿no?", "¿no és aixina?", "¿veritat?", "¿cert?") en oracions interrogativas, que en la pràctica es pronuncien norr i norr ni?. També cal destacar l'us de les paraules nu i né, preses del sorabo, per a "sí" i "no" (en alemà normatiu ja i nein).

Vore també

• Llengües sorbias

Bibliografia

{{{1}}}

• Horst Becker, Gunter Bergmann: Sächsische Mundartenkunde. Max Niemeyer Verlag, Trobe (Saale) 1969.
• Gunter Bergmann: Upper Saxon. En: Charles V. J. Russ: The Dialects of Modern German. A Linguistic Survey. Routledge, London 1990, ISBN 0-415-00308-3, S. 290–312.
• Rainer Hünecke, Karlheinz Jakob: Die obersächsische Sprachlandschaft in Geschichte und Gegenwart. Winter, Heidelberg 2012.
• Werner König: dtv-Atles zur deutschen Sprache. 1. Aufl. München 1978.
• Viktor M. Schirmunski: Deutsche Mundartkunde. Editat i comentat per Larissa Naiditsch. Peter Lang, Frankfurt am Main 2010. ISBN 978-3-631-59973-0.
• Beat Siebenhaar: Der sächsische Dialekt. En: Matthias Donath, André Thieme: Sächsische Mythen. Edition Leipzig, Leipzig 2011, S. 91–99. Versió anterior en llínea.