Alfil

Alfil blanco

Alfil negro

El alfil en el modelo Staunton

El alfil (♗ ♝) (antigament cridat arfil) és una peça menor de l'escacs de valor aproximat de tres peons. Es mou en diagonal, no pot botar peces intervinents, i captura prenent el lloc ocupat per la peça adversària. Per les característiques del seu moviment, té la deficiència de la debilitat del color perque el seu moviment queda llimitat al color de l'escaque en el que s'inicia la partida.

Inicialment, el alfil no era part de Chaturanga ni del seu successor àrap Shatranj —jocs de tauler orientals dels que es va originar l'escacs— i va ser inclós en el joc aproximadament en el XII, ya en Europa. El seu predecessor, el al-fil tenia el seu nom unit a la paraula Elefant i els historiadors indiquen que el canvi de la peça i, en alguns països, la seua denominació (per eixemple, en anglés és bishop, i en portugués bispo) es va deure a l'influència de l'Iglésia catòlica en l'Edat Mija i de la semblança de la peça abstracta àrap en la mitra utilisada pels bisbes de l'época.

En l'actualitat, la majoria dels diagrames d'escacs representen al alfil en la figura o el ícono d'una mitra en el seu dos ínfulas a manera de peu; pero hi ha diagrames en a on esta peça està representada per un yelmo en visera o caixco d'armadura de cavaller medieval.

En l'obertura, els alfiles solen eixercitar funcions de defensa dels peons en el centre i, en el concepte hipermoderno, es preferixen desenrollar en fianchetto per a controlar les caselles [[Centre (escacs)|centrals]] a distància. En el mig joc i final el seu valor aumenta a mida que les posicions es tornen més obertes, sobretot si el jugador dispon encara de la parella de alfiles. Existixen estudis específics de finals que impliquen al alfil: els finals en alfiles de colors oposts tenen una gran tendència a les taules inclús en gran superioritat material del bando fort; mentres que otorga una gran ventaja la possessió d'algun peó passat, particularment quan el escaque de promoció és del color del alfil i el rei pot protegir el peó fins a la sèptima fila.

Història i etimologia

Una miniatura medieval armènia que representa elefants de guerra sasánida en la Batalla de Avarayr

La paraula alfil prové de l'àrap al-fil (الفيل), el significat del qual és «l'elefant». Per un atre costat, el predecessor del alfil en el Shatranj va ser alfil o Pīl, que podia moure dos escaques en diagonal, botant el primer, inclús quan estava ocupat. En conseqüència, cada alfil quedava restringit a huit escaques del tauler i no podia atacar el alfil de l'adversari. El alfil modern va sorgir per primera volta aproximadament en el sigle XII en l'Escacs del mensager. La peça en este moviment, cridada cocatriz o cocodril formava part de la Gran Acedrez en el llibre de joc compilado en 1283 pel rei Alfonso X de Castella. Al joc se li atribuïx orige indi, fins a llavors un terme vago.

Aproximadament mig sigle despuix, Muhammad ibn Mahmud al-Āmulī en el seu llibre Tesors de la ciència descriu una forma d'escacs expandit en dos peces que "es movien com la torre pero de forma oblicua". Esta peça es denominava dabbabah, el nom usat per a un sostre portàtil utilisat pels soldats atacant un mur protegit per arqueros, líquits d'ebullició, i atres artefactes militars utilisats pels defensors. Dos llibres de finals del XV descriuen el nou moviment del alfil: el Lliure Del jochs partits dels schachs em nomene de 100 de Francesc Vicent, perdut en 1811 durant un saqueig dels soldats de Napoleón al Monasteri de Montserrat, i Repetició d'amors i art de axedrez en CL iuegos de partit de Luis Ramírez de Lucena, imprés en la ciutat de Salamanca i dedicat al recentment fallit príncip Don Juan, fill dels Reis Catòlics de Castella. En lloc de moure botant solament un escaque, podria anar pel camí diagonal sempre i quan la seua trayectòria no estiguera impedida.

Un alfil blanc

L'orige de la peça és desconegut. Es creu que ha segut causat pel format abstracte de el Pīl, en dos protuberàncies en la part superior, que originalment simbolisava els claus d'un elefant, que recorda a la mitra dels bisbes. La traducció del nom de la peça del terme àrap, diferent de les atres parts, no va ser homogénea. En Espanya, influenciada directament pels àraps, es va retindre el nom original "alfil", mentres que en Itàlia es va modificar per a Alfiere, és dir, un abanderat. En França, la peça va ser inicialment nomenada com Aufin i més tart com Fou, en el significat de bufó de la cort, que permaneix fins a hui. En Alemània i Dinamarca la peça s'ampra en el significat de corredor, Läufer i Looper, respectivament. En els Països Baixos, per l'influència nòrdica, la peça va adquirir el significat de bisbe, lo que provablement va tindre influència en la posició de la peça de treball al costat del rei en el tauler i l'estatus de l'Iglésia com a principal assessora de la monarquia.

Moviment i valor relatiu

Animació de moviments permesos pel Alfil.

En començar una partida, cada jugador té un parell de alfiles disposts en c1 i f1 per a les blanques i c8 i f8 per a les negres. El seu moviment és oblicuo, movent-se en llínea recta en les diagonals del tauler. El número de escaques que poden atacar a un tauler buit oscila de 7 a 13, sent més eficaç en el centre del tauler. No pot botar ni peces ni del mateix color ni les de l'adversari i el seu captura de moviment consistix en ocupar el escaque de la peça adversària. Segons ho dispon la FIDE, en els països de parla portuguesa i espanyola el alfil deu estar representat per la lletra B en la notació algebraica de l'escacs que s'utilisaran en els tornejos oficials. En les revistes i la lliteratura, es recomana l'ús d'images o diagrames ( i )

Per lo general, el valor relatiu del alfil s'estima entre 3 i 3,5 punts per damunt del valor de referència d'un peó, encara que es considera que són més valiosos en parell. Un parell de alfiles és en mija mig punt més valiós, la qual cosa és suficient tenint en conte el valor i la posició, i lo suficient per a impressionar la majoria de les consideracions posicionals. Esta superioritat és sorprenentment puest o en negligència per alt per grans mestres, que moltes voltes renuncien al parell de alfiles en l'obertura per l'oportunitat de doblar un peó o guanyar una miqueta de desenroll, factors que no són tan valiosos com a mig punt.

Vore també

• Peces d'escacs

Enllaços externs

• «alfil». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).