Alfarería en la província de Sevilla
l'alfarería en la província de Sevilla (Espanya), al marge del tesor arqueològic recuperat en els jaciments localisats en el seu territori, ha tingut des de el XVI un singular foc de producció en Triana, tan important en el mapa ceràmic nacional com Talavera de la Reina i Manises, encara que la seua progressió no ha segut la mateixa.[1] En menor grau destaquen també els gremis alfareros establits en Lora del Riu, Lebrija i Osuna.
.jpg){kind=link}
La cacharrería provincial va quedar registrada en l'obra de singulars pintors com Velázquez, Murillo o Zurbarán.[2][3]
Focs històrics
editarLa producció alfarera en la província de Sevilla es documenta a partir del sigle xviii en els registres del Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792); menció que més vesprada censarien Sebastián Miñano en el Diccionari geogràfic-estadístic d'Espanya i Portugal (1826 i 1829) i Pascual Madoz en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850).[4] La Guia dels alfares d'Espanya, en la seua edició de 1981, estudia onze focs històrics principals de la geografia alfarera d'esta província: Alcalà de Guadaira, Carmona, El Viso del Alcor,Herrera, Lebrija, Lora del Riu, Morón de la Frontera, Osuna, Sanlúcar la Major i la capital sevilla i el núcleu independent del barri de Triana.[5][6][7]
Carmona
editarVa tindre alfarería sense vidriar i forn de planta circular actiu fins al final de el XX. Els seus últims artesans tradicionals, segons va estudiar Antonio Llima (com apunta Seseña en la seua obra), varen ser José Domínguez Pérez, artesà fidel a tècniques, material i formes tradicionals, destacant els seus cànters fets d'una volta; i Enrique Arc Aparicio "el barrero", la producció del qual degeneró cap a les peces turístiques (bous, figuritas, modelacions).[8]
Lebrija
editarLa calitat dels fancs d'esta localitat, la va fer famosa per la seua alfarería d'aigua, especialment les seues cànters, del tipo conegut com sogelados o artelados, aixina cridats per deixar-se visible la chafada espiral del alfarero. En 1973 funcionaven encara tres alfares i un forn de planta cilíndrica en cúpula de mija taronja.[8]
Lora del Riu
editarVa tindre esta localitat fins a setze tallers en l'inici de el XX, dels que en l'últim terç solament quedava un, el dels germans Monge, originals de Salvatierra dels Fancs que varen impondre tècniques i estètiques pròpies de l'alfarería extremenya meridional. L'ajuntament va convertir este últim alfar en Escola de Ceràmica.[8]
Osuna
editar
Important foc de alfarería de baste, en forn troncopiramidal en el seu exterior i l'interior rectangular en volta de canó. En una producció similar en importància i cantitat a la de Lora del Riu, l'alfarería va desaparéixer mediat el XX. D'Osuna eren les esveltes tinajas de casi un metro d'altura i quatre torres -com la de l'image. Seseña ha estudiat el possible orige ursaonense d'algunes de les peces alfareras pintades per Velázquez en els seus primers quadros, com l'anafre (o foguer) de la Vella fregint ous.[8]
Sevilla
editar- Artícul principal → Ceràmica de Sevilla.
Triana
editarL'activitat alfarera del que fora arraval sevillà, apareix mencionat ya en un padró de 1596 en el que se cita que hi havia en Triana "30 forns de lo blanc i prieto"; i cinc anys despuix, Agustín de Rojas Villandrando en el seu Viage entretingut (1602) conte "més de 60 tendes".[1] l'etnóloga i historiadora Natacha Seseña afig la senya que Matute dona sobre l'existència en Triana de "86 forns d'escurada i de baste" en l'any 1791.[9] Entre els azulejeros més coneguts instalats en este barri sevillà destaquen: Cristóbal d'Augusta, alfarero navarrés acomodat en Triana en el XVI;[10] Hernando de Valladares, actiu entre 1589 i 1631;[11] i el alfarero i empresari Manuel García-Montalván actiu durant la primera mitat de el XX i promotor de la fàbrica de ceràmica artística Nostra Senyora de l'O, domiciliada en el carrer Alfarería.[12] La popularitat de l'escurada blanca de Triana va fer que aumentara la seua producció i que els tallers ceràmics es desplaçaren a polígons industrials del cinturó de la capital sevillan, com va ocórrer en Prengueres, Gines o Santiponce.[13]
Vore també
editarReferències
editar- ↑ 1,0 1,1 Seseña, 1997, p. 326.
- ↑ Seseña, 1991: Archiu Espanyol d'Art, p. 175.
- ↑ Ana Sánchez-Lassa dels Sants en "El jove Murillo" (catàlec de l'exposició, 2009), menciona 50 alfarerías en Sevilla en vida del pintor (pp. 143-5) ISBN 978-84-96763-21-0
- ↑ Seseña, 1997, pp. 47-49 (bibliografia).
- ↑ Vossen, 1981, pp. 217-222.
- ↑ Useros, 2005, p. 164.
- ↑ Seseña, 1997, pp. 326-334.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Seseña, 1997, pp. 332-333.
- ↑ Justino Matute i Gaviria: Aparat per a escriure el història de Triana i la seua història parroquial; Sevilla 1977 (facsímil de l'edició de 1818); pág. 144
- ↑ Incluído per Gestoso en la seua Diccionario geográfico-estadístico-histórico (1903).
- ↑ Gestoso Pérez (1903). Història dels fancs vidriados sevillans.
- ↑ Guía de los alfares de España, 2003. Autors: Robin Farwell Gavin, Donna Pierce, Alfonso Pleguezuelo. Consultat el 31 de decembre de 2017
- ↑ Seseña, 1997, p. 334.
Bibliografia
editar- Seseña. Cacharrería popular, 1997 edició (en ES), Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-4255-X.
- (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón. ISBN 9788460956261.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfarería en la provincia de Sevilla» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.