Anar al contingut

Alfarería en la província de Palència

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Gerro de vi d'Astudillo (ca. 1950)

La alfarería en la província de Palència (Espanya),[1][2] com a artesania tradicional posterior a la romanisació, va tindre el seu orige en el herència cultural morisca i el seu desenroll està associat a la producció ceràmica de les veïnes províncies de Zamora, Burgos i Valladolit. El seu centre més important entre el XIX i part del XX va ser Astudillo, i la seua peça més característica, el botija de Passió.[3]

Continua una modesta producció ceràmica mesclant les formes tradicionals en estètiques innovadores, pero totalment alienes al procés popular històric i el seu cicle ("cochura" de les peces en forn de llenya de tipo àrap, i en alfareros que varen heretar l'ofici per tradició familiar directa).[4][1]

Història

Peça de la vila romana L'Olmeda, excavada en 1968 i depositada en el Museu de Sant Pedro de Saldaña.

Més allà del precedent arqueològic que constituïxen els restants trobats en jaciments de la zona (pre-ibèrics, ibèrics, celtibéricos i iberorromanos),[1] els alfares tradicionals palentinos varen desenrollar des del periodo migeval una indústria artesanal dirigida a satisfer les necessitats de les faenes rurals, pastoriles o domèstiques, que donat el seu caràcter utilitari i la seua elemental tecnologia va produir la general cacharrería de factura tosca pero molt funcional.[5]

Ademés d'eixe material arqueològic, ha quedat documentada activitat alfarera des del XVIII, en referències en el Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792). En el XIX també es localisen alfares en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850) de Pascual Madoz.[lower-alpha 1][6][7]

El primer estudi interessant de la ceràmica del sector palentino-lleonés, va ser el publicat per Rafael Navarro en 1935.[8] En ell crida l'atenció sobre «les decoració multicoloreadas resultat de les influències musulmanes o orientals» i les «característiques celtibéricas: parets grosses en les vasijas; decoració incisa de llínees, círculs i espirals; siluetes animals i vegetals; símbols i colors plans».[9] Navarro enumera peces que considera representatives, com «les botijas de la vall de Cerrato, el cànter i les botiges de Astudillo, les escudillas de pastor de Baltanás, les escudilles de la vall d'Esgueva, els tarros de botica de les veïnes terres de Sahagún, la vaixella de nóvia de terra de Guarde i Besande, el gerro de vi de Palència capital, especieros de tres sens, setrill de Prádanos de Ojeda, cántaras de la ciutat de Palència» i les típiques "tarolas" i "bavoses" (tasses o cazuelillas per a beure va vindre[8]).[9] Navarro va senyalar aixina mateix la competència i presència en la zona de fancs, escurades i vaixelles andaluses, llevantines i toledanes, aixina com de «els plats i fonts grossos i toscos, típics de la zona lleonesa». També reunix informació en el seu breu pero curiosos estudi sobre argiles i engobes usats pels alfareros, i sobre el conjunt de tasques del preparat del fanc, el treball en el torne, els barnices i l'enhornado.[5]

Mapa d'activitat alfarera

El treball de camp publicat a mitan de la década de 1990 per Carlos Antonio Porro establix els següents focs alfareros:[6]

Per la seua banda, a partir del seu treball de camp i de la colecció de 33 peces –la més antiga datada en 1840– conservada en el Museu Nacional d'Antropologia (Espanya), el historiadora i etnógrafa Natacha Seseña va documentar l'activitat de alfares importants en la capital palentina i en localitats grans com Carrión dels Comtes i Cervera de Pisuerga,[3]. També han resultat molt orientadoras les coleccions particulars com la de Pietat Illa en el Museu de la Montanya Palentina (Cervera de Pisuerga), o com la que es mostra en el Museu de ceràmica de Chinchilla de Montearagón, en peces firmades en el alfar de J.P. Enríquez, en Parets de Nava.[10] Atres coleccions arreplegades per institucions que conservar material de la zona palentina són la colecció de alfarería de la Junta de Castella i Lleó i la guardada en el Museu d'Arts i Tradicions Populars de la UAM, depositada en el Centre Cultural La Corrala de Madrit.[11]

Notes

  1. ↑ Madoz censa solament un alfarero en Astudillo, a pesar de que en eixe periodo existia el carrer de Cantareros. D'esta época es conserven en el Museu Parroquial de Santa Eugenia de Astudillo dos cànters en vedrío groc i decoració incisa.
  2. ↑ La capital palentina conserva el seu carrer dels Alfareros.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Bellido Blanco, 2013.
  2. ↑ Vossen i atres, 1975, p. 201-202.
  3. ↑ 3,0 3,1 Seseña, 1997, p. 149.
  4. ↑ Porro Fernández, 2001, p. 379.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Cavaller i atres, 2013.
  6. ↑ 6,0 6,1 Porro Fernández, 2001, p. 381.
  7. ↑ Franco (OTA),.
  8. ↑ 8,0 8,1 Seseña, 1997, p. 148.
  9. ↑ 9,0 9,1 Navarro, 1935.
  10. ↑ Useros i Belmonte, 2005, p. 95.
  11. ↑ Porro Fernández, 2001, p. 383.

Bibliografia

  • (1935).«La ceràmica popular de Palència i León».Anals del Museu del Poble Espanyol.Madrit:Prenc I
98-102.


  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPorro Fernández2001">Porro Fernández (2001). «Els alfares tradicionals en la província de Palència», Junta de Castella i Lleó (ed.). Estudis d'etnologia en Castella i Lleó 1992-1999, Valladolit, pp. 379-384. ISBN 8478469834.
  • Seseña. Cacharrería popular, 1997 edició, Madrit: Aliança Editorial, pp. 148-149. ISBN 84-206-4255-X.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional, p. 201-202.
  • (2005) Museu de ceràmica nacional. Peces de alfarería de tota Espanya, Albacete, Museu de Ceràmica Nacional. Chinchilla de Montearagón, p. 95. ISBN 84-609-5626-1.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfarería_en_la_província_de_Palència&oldid=1488645»