Alfarería en la província de Ciutat Real
L'alfarería en la província de Ciutat Real (Espanya), com a fenomen etnogràfic posterior a la romanización, està documentada des de finals de el XIV, alcança el seu major desenroll a finals del dèneu i, com el Guadiana,[nota 1] pràcticament desapareix a mitan de el XX.
Documentació històrica
[editar | editar còdic]El historiador Corchado Soriano[nota 2] arreplega la senya d'un forn de fer ceràmica entre el patrimoni adjudicat a la "Encomana de Puertollano", en l'any 1385.[1] Esta seria la primera menció d'un alfar, més allà de la ceràmica arqueològica localisada en la província en focs d'Argamasilla de Calatrava, Puertollano, Villamayor de Calatrava i Santa Creu dels Cànems.[2]
Noves referències apareixen en la segona mitat de el XVI, en les Relacions topogràfiques dels pobles d'Espanya, ordenades per Felipe II,[nota 3] i les documentades per Agustín Fernández Calvo, entre 1565-1572, d'oficis de olleros, teixir-vos i tinajeros.
En el XVIII, Gascón Bo[nota 4] localisa referències concretes en el Catastre d'Ensenar (1752), també arreplegades en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792).
Ya en el XIX, el Diccionari geogràfic-estadístic-historico (1846-1850) de Pascual Madoz cita fàbriques de vidriado ordinari i forns de teixixca i rajoles.
Alfares extinguits
[editar | editar còdic]Etnógrafos com Jesús María Lizcano Teulada i José González Ortiz, donen una relació exhaustiva dels alfares extinguits en la província de Ciutat Real; d'ells, els més actius varen ser: Alcázar de Sant Joan, Castellar de Santiago, Ciutat Real, Malagón, Membrilla, Mestanza, Piedrabuena, Puertollano, Santa Creu de Mudela i Viso del Marqués.
Alcázar de Sant Joan
[editar | editar còdic]En 1610 ya es mencionen "agranar-vos" en el Llibre Major de Repartimiento de Alcabalas d'Alcázar. Sigle i mig despuix, en el catastre d'Ensenar, apareix la família Meco, eix d'este foc alfarero fins a la seua desaparició en 1940 en la mort de el "botijero" Ciriaco Meco i, dèu anys despuix, la de el "tio Caracola", l'últim tejero.
La peça regna d'Alcasser de Sant Joan va ser la botija.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut Es feyen en tres tamanys: mija arrova (8 a 10 litros), cuartilla (4 litros) i azumbre (2 litros). Les seues formes ovoides o llaugerament bitroncocónicas, boca estreta i una o dos torres, són casi idèntiques als cànters de Cabra de Mora (Terol) i, més comprensiblement, a les botijas de la propenca Villafranca dels Cavallers (Toledo).[3]
Castellar de Santiago
[editar | editar còdic]L'importància de l'activitat alfarera d'este poble es reflectix en la seua denominació popular com Castellar de les Olles (o Santiago de les Olles). La tradició oral remonta els seus primers olleros als colon de la Serraria de Conca que varen repoblar Castellar a finals de el XVI. Els primers documents no aplegaran fins a el XVIII, en el Catastre d'Ensenar. Totes les fonts coincidixen en l'especialitat: alfarería de fòc (obra parda vidriada per al fòc), la riquea del qual de tipos es reflectix en els dèu tamanys en els seus respectius noms: "chebatillos", "cuartilleros", "entremedianos", "senyaleu-vos", "enfermers", "pucheretas", "gorc de boda" i "gorc gran de boda".[4]
Entre les seues peces típiques de la seua alfarería d'aigua: El zarcón, cànter de coll estret i abombat. Les cántaras de copete, similars a les de Mota del Cuervo (Conca). El alcuzón, gerra setrill. I les botijas (cantimploras) i el botijarro (de la família de les botiges).[5]
En la nòmina de mestres alfareros: la família Gormaz, la família Trujillo, i la família González, en especial Ramón González Merchán (de saga alfarera procedent de Salvatierra dels Fancs), i Ramón González Net, últim taller en actiu.
Puertollano
[editar | editar còdic]
L'edat dorada de l'alfarería puertollanense és provocada pel descobriment de les mines de carbó, a partir de 1873.[6]
Els "Padrons de Cèdules personals i Padrons de contribuents", conservats en els archius municipals, registren a partir de la década de 1880 un considerable aument de tallers alfareros. Aixina, varen destacar famílies com les de Antero Gutiérrez, Teodoro Valderas i, especialment, la de Pantaleón Gran; i ya en l'inici de el XX, els obradores de Joaquín Chinchilla -supost responsable de les atípiques olles negres sense vidriar- i Juan Gran El Ollero, últim alfarero tradicional de Puertollano.[7]
Peces representatives:
- Olles del vot, que es fabricaven en motiu de la celebració de el "Sant Vot" (festa que es remonta a el XIV, coincidint en l'octava de l'Ascensió).[8]
- Cantarillas per al aigua Agre, ovoides, base plana, coll esvelt, vora tancada i una o dos torres. Vidriadas en ornamentació de terres blanques: rameados, círculs encadenats, esquemes florals senzills... Fetes per a contindre l'aigua ferruginosa de la "Font agre de Puertollano".
- Les copes ornamentals, en tap cònic arrematat per una bola. Peça exclusiva d'esta localitat.
Santa Creu de Mudela
[editar | editar còdic]L'últim alfar tradicional de la província va ser el d'este poble, que va desaparéixer cap a 1970.[9]
.jpg)
Peces representatives:
- Les fonts; plats acuencados de varis tamanys, vidriados i prèviament recoberts d'un bany de terra blanca del Viso del Marqués, en un senzill rameado de color vert (sulfat de coure).
- Les poncheres (similars a les copes de Puertollano), decorades en incisions, formant rameados, i dedicatòries o inscripcions, d'encàrrec.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Corchado Soriano, Manuel (1913-1980). Estudi històric-econòmic-jurídic del Camp de Calatrava. Ciutat Real : Institut d'Estudis Manchecs, 1982-1983. ISBN 84-00-05443-1
- ↑ GONZÁLEZ ORTIZ, José: La ceràmica popular extinguida de Puertollano. Diputació Prov. de Ciutat Real, 1985. pp.23-29. ISBN 978-84-505-2173-4
- ↑ Lizcano Teulada, Els agranar-vos, p. 56-60.
- ↑ Lizcano Teulada, Els agranar-vos, p. 70-79.
- ↑ González Ortiz, La ceràmica popular p.92-93
- ↑ VV.AA.: L'ollería en Puertollano. "L'Edat contemporànea: les llabors del Puertollano miner i industrial (1873-2012). Miguel Fernando Gómez Vozmediano. Arbres Genealògics. Angel Leal Alcaide." Edita: Alfar Arias, 2012. ISBN 978-84-89287-38-9.
- ↑ González Ortiz, La ceràmica popular p.36-39
- ↑ «Corpus en Puertollano.». Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2009. Consultat el 31 de decembre de 2011.
- ↑ SESEÑA, Natacha. Cacharrería popular. Aliança Editorial. Madrit, 1997. p.208. ISBN 84-206-4255-X
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Apareix i desapareix com el Guadiana, expressió molt popular en Espanya que s'aplica a tot lo que desapareix temporalment, com el referit riu, que al seu pas per la província de Ciutat Real es filtra i torna a sortir en vàries ocasions.
- ↑ Historiador especialisat en l'Orde de Calatrava i la comarca del Camp de Montiel.
- ↑ També es llaura en esta vila (Puertollano) fanc del que es fan moltes i bons gorcs i tot ho anexe...
- ↑ Francisco Gascón Bo va nàixer en Puertollano el 26 d'agost de 1941 i va fallir en Derio (Viscaya) el 9 de setembre de 1984. Entre els seus llibres, citar: "La Vall de Alcudia durant el sigle XVIII", "Estudis de Puertollano i la seua comarca", "La Vila de Argamasilla de Calatrava a finals del sigle XVIII" (Reeditat per la Biblioteca Oretana en l'any 2004), "La Font Agre i la Casa de Banys de Puertollano durant la segona mitat del sigle XIX", "Manuel Godoy, Duc de Alcudia: Una visió del Godoy Latifundiste".
Bibliografia
[editar | editar còdic]- LIZCANO TEJADO, Jesús María: Els agranar-vos: alfarería en la província de Ciutat Real. Diputació Provincial de Ciutat Real, 2000. ISBN 978-84-7789-166-6.
- VV.AA.: L'ollería en Puertollano. Alfar Arias, 2012. ISBN 978-84-89287-38-9.
- GONZÁLEZ ORTIZ, José: La ceràmica popular extinguida de Puertollano. Diputació Prov. de Ciutat Real, 1985. ISBN 978-84-505-2173-4
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfarería en la provincia de Ciudad Real» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.