African Association

Erro al crear miniatura:

A finals del XVIII, les fonts del riu Níger i l'ubicació exacta de la ciutat de Tombuctú eren desconegudes per als europeus.

La Association for Promoting the Discovery of the Interior Parts of Africa [Associació per a la promoció del Descobriment de Parts de l'Interior d'Àfrica], coneguda habitualment solament com African Association [Associació Africana], va ser una organisació britànica, fundada en Londres el 9 de juny de 1788, dedicada a l'exploració d'Àfrica Occidental, en l'objectiu de descobrir els orígens i el curs del riu Níger i la localisació exacta de la ciutat de Tombuctú, la «ciutat perduda» d'or. La formació d'esta entitat va supondre el «començ de l'edat de l'exploració d'Àfrica». En el curs de la seua activitat varen aplegar a organisar més de trenta exploracions a l'interior africà.

Va ser constituïda per una dotzena de membres titulars de la classe alta britànica, sent el seu líder principal sir Joseph Banks (futur president de la Royal Society) i el seu primer secretari Henry Beaufoy, de religió cuáquero i militant contra l'esclavitut. Els seus uns atres membres fundadors varen ser el bisbe de Llandaff, un parell d'Irlanda i el fill d'un atre parell irlandés, un general retirat, tres grans terratinents escocesos, el parlamentari més ric de la Cambra dels Lores, un advocat i un mege.

La African Association considerava, que en l'era de l'Ilustració, constituïa un gran fracàs que la geografia del continent Obscur (Dark Continent) fora casi desconeguda —gran part del continent permaneixia sense cartografiar— en un moment en que el ser humà era capaç de circunavegar el món. Tant els geógrafos de l'antiga Grècia com els de l'Antiga Roma havien conegut més sobre l'interior d'Àfrica que l'Anglaterra del XVIII.

Motivats uns per sincers desijos de coneiximent científic i uns atres per l'intenció d'abolir l'esclavitut, encara no els guiava l'intent de buscar oportunitats per al comerç britànic; els membres de l'associació varen decidir contribuir en cinc guineas a l'any per a reclutar i finançar expedicions d'investigació des d'Anglaterra a Àfrica. En l'any 1791, contava en noventa y cinco membres, que contribuïen a la finançació de les seues activitats, en 1831 es va integrar en la Royal Geographical Society.

Antecedents i incentius

l'Imperi de Mali, des dels sigles XIII al XV, havia dominat la regió que s'estén des de la costa d'Àfrica occidental entre els rius Gàmbia i Senegal casi fins a Sokoto en l'est, i des de 240 km al nort de Tombuctú fins a les capçaleres del riu Níger. Des de Tombuctú fluïen exportacions d'or i d'esclaus en tal cantitat que la ciutat va adquirir la reputació en el món exterior de posseir una riquea infinita. Per als europeus, fascinats pel descobriment de nous móns, Tombuctú era una tentació massa gran per a resistir.

L'escocés James Bruce s'havia aventurat en Etiopia en 1769 i va alcançar la font del Nilo Blau. El seu relat dels seus viages va provocar l'entusiasme per una major exploració d'Àfrica per part dels europeus, i els hòmens de l'Associació Africana es varen sentir especialment inspirats en els seus propis objectius. L'ubicació i el curs del riu Níger eren casi completament desconeguts per als europeus en el XVIII, i la majoria dels mapes que ho traçaven eren meres conjectura.

Segons Davidson Nicol:

La descripció més popular dels sigles XVI al XVIII va ser aquella en la que el riu naixia d'un llac prop del equador en el centre d'Àfrica, el Lacus Niger. Des d'este punt se suponia que fluiria cap al nort casi en llínea recta per a aplegar a un atre gran llac, el Lacus Bornu. Abans d'aplegar a este lloc, es dia que fluïa baix terra una distància que s'indicava d'entre 30 i 100 quilómetros. Despuix del llac Bornu, prenia una curva de 90 graus. i fluïa cap a l'oest a través d'un atre llac, Sigisma o Guarde, per a finalment trencar-se despuix d'un atre sistema de llac en quatre rius, entre els que es trobaven el Senegal i Gàmbia, que desembocaven en l'Atlàntic en el punt més occidental d'Àfrica.

The most popular description from the 16th to 18th century was one in which the river rose from a lake near the Equator in the centre of Africa, the Lacus Niger. From this point it was supposed to flow northwards almost in a straight line to reach another large lake, the Lacus Bornu. Before reaching this, it was said to flow underground for a distance variously given as being between 18 and 60 el meu. After Lake Bornu, it took a bend of 90 deg. and flowed westwards through another lake, Sigisma, or Guarde, to break eventually after another lake system into four rivers, amongst which were the Senegal and the Gàmbia, which all emptied into the Atlantic at the westernmost point of Africa.

Davidson Nicol

Casi totes les teories europees sobre el curs del riu plantejaven l'hipòtesis de que fluïa d'est a oest, lo que contradia la realitat. Fins a eixe moment, cap europeu hi havia vist el riu en sí. De fet, molts europeus ni tan sols estaven convençuts de la seua existència, a pesar de que eren ben conegut pels musulmans que havien viajat per ell durant centenars d'anys. El Níger havia segut durant molt temps la principal via de comerç entre els regnes de l'interior d'Àfrica i els comerciants de llocs tan lluntans com Iraq, i oferia importants oportunitats comercials per a Europa.

Segons Brent:

L'estat que controlava el tràfic del Níger controlava el fluix comercial; en la ruta del Sahara occidental en desús, els enviaments carregats o descarregats en Tombuctú podien transportar-se a lo llarc de les rutes del desert central i oriental que conectaven el Níger en els països mediterràneus. Clarament, valia la pena lluitar per la dominació del Níger.

The state that controlled the Niger traffic controlled the flow of trade; with the western Sahara route disused, shipments loaded or unloaded at Timbuctu could be carried along the central and eastern desert routes connecting the Niger with the Mediterranean countries. Domination of the Niger clearly was worth fighting for....

Black Nile , Peter Brent

Expedicions

John Ledyard

La primera expedició organisada per l'associació va ser liderada per John Ledyard, un aventurer nortamericà, que havia participat en l'última de les expedicions del capità James Cook i que en 1786 havia tractat de travessar Rússia per a aplegar fins a les costes americanes. Ledyard va abandonar Anglaterra el 30 de juny de 1788 per a iniciar la seua expedició; les instruccions que li varen facilitar per al seu viage, carien de qualsevol planificació, devia desplaçara fins a El Caire, des d'allí traslladar-se fins a La Meca, travessar la mar Roja i prendre la ruta de Nubia, per a creuar el continent africà, en llínea tan recta com poguera, en direcció al Níger. Va morir, sense aplegar a eixir d'Egipte, per una dosis excessiva d'àcit sulfúric que va ingerir per a curar-se d'una malaltia.

Simon Lucas

Mentres Leyard encara es trobava de viage, la African Association va contractar a Simon Lucas per a intentar una missió des de la costa nort del continent, començant en Trípoli. Simon parlava en fluïdea l'àrap i despuix d'haver passat un temps vivint en Marroc, era amic de l'embaixador de Trípoli. En aplegar a Trípoli en octubre de 1788, Lucas va reclutar un grup de guies que ho dugueren a través del desert de Líbia, pero el seu viage es va retardar contínuament per les guerres tribals que bloquejaven la ruta. Pronte li varen abandonar les seues guies, veent-se obligat a retornar a Anglaterra. Com a resultat de la seua expedició va adquirir coneiximents sobre la partix sur de la regió de Líbia.

Henry Beaufoy constatava en les Actes de l'Associació de 1790, la poca informació que havia segut obtinguda en estos dos malograt viages: que el Níger tenia fama de ser pràcticament un riu no navegable i lo que s'havia deprés sobre l'Imperi Bornu en les vores del desert del Sahara.

Daniel Houghton

Artícul principal → Daniel Houghton.

En autumne de 1790, un major irlandés cridat Daniel Houghton va ser encarregat de procedir des de la desembocadura del riu Gàmbia, en la costa d'Àfrica occidental, movent-se per l'interior (afortunadament) fins al Níger. Va penetrar més en Àfrica que qualsevol europeu abans que ell. Des del punt navegable localisat més dalt en el Gàmbia, les catarates de Barra Kunda, va continuar a peu en direcció noreste cap a Bundu, a on les autoritats locals varen retardar el seu pas. Houghton finalment va conseguir aplegar fins al poble de Simbing, en el Sahara nort, a 260 quilómetros al nort del Níger i a menys de 800 quilómetros de Tombuctú. En setembre de 1791 va ser atret cap al desert, a on segons uns va ser furtat i assessinat i segons uns atres, solament i sense menjar ni aigua, va morir d'inanició.

En maig de 1792 la African Association va decidir traure profit dels seus descobriments i va obtindre el respal del govern britànic. Varen autorisar al seu comité per a fer «lo que siga d'aplicació davant el Govern que puguen pensar aconsellable per a rentabilisar els últims descobriments del major Houghton i que siguen efectivament útils per als interessos comercials de l'Imperi». La presència britànica en Gàmbia tindria que «enfortir els llaços comercials», per lo que varen propondre instalar a James Willis com a cònsul en Senegambia. El cònsul anava per a desenrollar bones relacions en el rei de Bambouk en un regal de mosquetes, obrint aixina la comunicació entre el Níger i el Gàmbia i poder fer incursions per a comerciar en totes les «terres riques en or de l'interior que sense dubte forren les vores del Níger».<

Mungo Park

Artícul principal → Mungo Park.

Despuix d'una exploració de la part superior del riu Níger al voltant de 1796, va escriure un llibre de viages titulat Travels in the Interior Districts of Africa (Viages pels districtes interiors d'Àfrica) en el que va propondre que el Níger i el riu Congo s'unien per a convertir-se en un sol riu, encara que despuix es va demostrar que són rius diferents. Va morir durant una segona expedició, despuix d'haver recorregut en èxit aproximadament dos terços del trayecte pel Níger.

Friedrich Hornemann

Artícul principal → Friedrich Hornemann.

Durant el primer viage de Park, Banks havia contractat a Friedrich Hornemann per a que fera un atre viage a Àfrica. Es va ser en l'estiu de 1797 i va planejar viajar a El Caire i a través del Sahara ser cap a Tombuctú disfrassat de musulmà. Despuix d'unir-se finalment a una caravana que partia d'El Caire en 1800, mai més es va saber d'ell. Casi 20 anys despuix, atres exploradors es varen enterar de que Hornemann havia mort de disenteria despuix d'aparentment aplegar al Níger.

Johann Ludwig Burckhardt

Artícul principal → Johann Ludwig Burckhardt.

L'explorador suís Johann Ludwig Burckhardt va propondre a la African Association posar en marcha una expedició dirigida a descobrir la font del riu Níger. Varen acceptar la seua oferta i Burckhardt va abandonar Anglaterra en març de 1809 en direcció a Malta, des d'a on es va dirigir en autumne a Alep, en Síria, a fi de perfeccionar el seu àrap i estudiar les lleis islàmiques. A fi d'obtindre un millor coneiximent de la vida oriental, es va fer passar per musulmà i va prendre el nom de xeic Ibrahim Ibn Abdallah. Hi ha indicis de que la seua conversió a l'islam va poder haver segut sincera, encara que la seua família va negar este fet. Allí va passar dos anys. En El Caire, va caure víctima d'una disenteria, quan per fi es disponia a creuar Àfrica fins al país del Níger.

Henry Nicholls

L'història més estranya de la African Association va ser la d'Henry Nicholls, en 1804. Kryza escriu: «Despuix d'haver fracassat en l'assalt des del nort (Trípoli), l'est (El Caire) i l'oest (Gàmbia), els membres ara varen propondre que un l'esforç devia fer-se des del sur. El lloc elegit per a atacar terra adins va ser un lloc comercial britànic en el golf de Guinea». Després s'internarien cap al nort fins a trobar el riu Níger. En la més cruel de les ironies, la desembocadura del riu que desembocava en el golf, des d'a on Nicholls devia partir en busca del Níger, era precisament el final del propi Níger, només que els europeus encara no ho sabien. El punt de partida de l'expedició era de fet el seu destí.

Nicholls es va embarcar en Liverpool l'1 de novembre de 1804, va aplegar a Calabar situat a l'est del delta del Níger, el 14 de giner de 1805, en l'instrucció d'arreplegar informació abans d'adinsar-se en l'interior. Va fallir en abril d'eixe mateix any, provablement d'malaria. Lo únic que va quedar de la seua expedició va ser una carta dirigida a l'Associació, en la que es descrivia el lloc comercial al que havia aplegat.

Mentrestant, Anglaterra estava preocupada per la seua rivalitat en França (Guerres napoleòniques), i el govern va decidir assumir un paper més important en l'exploració d'Àfrica en la finalitat d'establir un domini comercial allí abans que els francesos. Joseph Banks estava emmalaltint i poc a poc l'influència de l'Associació Africana va escomençar a disminuir. «L'antorcha va passar del sector privat al públic», encara que l'Associació va continuar la seua participació en l'exploració britànica fins que va ser absorbida per la Royal Geographical Society en 1831.

Notes

• Frank T. Kryza (2006). The Race for Timbuktu: In Search of Africa’s City of Gold, New York: HarperCollins.

• Peter Brent (1977). Black Nile: Mungo Park and the Search for the Niger, London: Gordon & Cremonesi.