Ad fontes

Ad fontes és una locució llatina que vol dir lliteralment "a les fonts". És un terme sorgit en l'Edat Moderna que fa referència a la necessitat de reprendre l'originalitat dels texts, en especial dels filòsofs grecs.

Antecedents

En 1511, Erasmo de Rotterdam va publicar la seua obra programàtica De ratione studii ac legendi interpretandique auctores, en la qual senyala: «Sigau in primis ad fontes ipsos properandum, aneu est graecos et antiquos» («Pero davant que tot, es deu acodir a les fonts mateixes, és dir, als grecs i als antics en general»).Açò va produir un gir en els círculs humanistes d'aquella época, especialment en l'enfocament i desenroll de la filologia, la qual estava fortament influenciada per l'escolàstica d'orige migeval, priorisant l'anàlisis de glosses i comentaris secundaris per sobre els texts primaris.Este quebre metodològic va trobar un terreny fèrtil d'aplicació institucional en els anys següents. En agost de 1518, durant el seu discurs inaugural en l'Universitat de Wittenberg titulat De corrigendis adolescentiae studiis, l'erudit Felipe Melanchthon va instar als estudiants a adoptar formalment esta disciplina filològica, exhortant-els a estudiar, en primer lloc, els idiomes clàssics per a penetrar directament en la matèria dels autors antics en lloc de conformar-se en «meres ombres».

En conseqüència, este impuls filològic i pedagògic en la ciutat alemana de Wittenberg, en el llavors Electorat de Sajonia del Sacre Imperi Romà Germànic, va adquirir una dimensió teològica rupturista a través de Martín Lutero, transformant el ad fontes en el núcleu metodològic de la Reforma protestant. Influenciat per les ferramentes erasmianas i l'entorn acadèmic de Melanchthon, Lutero va adoptar el Novum Instrumentum omne, l'edició crítica del Nou Testament en grec publicada per Erasmo en 1516, per a realisar la seua revolucionària traducció de les Escritures a l'alemà en 1522 (el Septembertestament), prescindint de l'autoritat milenària de la Vulgata llatina. L'historiografia contemporànea emfatisa que este gir tècnic va consolidar el principi de la Sola scriptura, transformant la busca de les fonts en una necessitat hermenéutica que postulava que la Bíblia s'interpretava a sí mateixa, desafiant directament el monopoli doctrinal de l'Iglésia catòlica i la seua andamiaje dogmàtic migeval.